La gavina

Les comparacions...

2011-06-24T09:00:00.000+02:00

La Belleza del pensar
Verónica García Huidobro

... què dolentes que són.

Dic això perquè una sempre compara el que li passa amb alguna altra. És inevitable. Qualsevol relació que pugues tenir amb una persona sempre l'acabes comparant en les anteriors, siga de carie amistós o amorós.

Una acció, una forma de pensar, les coses que diu, una conversació... sempre acabes pensant: què diferent a "x". La pregunta cada un se la formula com vol però sempre apareix la/les persona/es "x". De tal manera que em duu a reflexionar. Les comparacions són bones? Jo crec que depèn de quines, si són per a bé millor. Però si són per a mal? Dir que són per a pitjor tampoc és una resposta convincent.

Quan dic que són dolentes és perquè penso que cada persona és única. A mi no m'agrada que em comparen tot i que com a éssers humans estem obligats d'alguna forma a comparar sempre allò que desconeixem i la gent no se'n salva.

Buscar treball

2011-06-22T09:24:00.005+02:00

Aquesta setmana passada em vaig meravellar de les bondats del sistema de recerca de treball estatal o dit més comunament SERVEF. És tota una odissea que un poc més i em dono per vençuda... i encara no he acabat.

Sabieu que només us donen treball dins de la vostra zona? Que només vos ofereixen treball d'allò que vosaltres heu dit, és a dir que si busqueu treball com a cambrer, només us cridaran en cas de trobar una feina com a cambrer? Si hi ha qualsevol altra feina que podeu fer com a dependenta d'una botiga, oblideu-ho, o com a peó (a més de treballar en una obra també pots treballar netejant carrers, muntant espectacles, etc. feines que només necessites el graduat escolar), doncs oblideu-ho.

Després de saber la crua realitat està la gran virtut de la paciència i de no enviar a la merda al funcionari que tens davant. Perquè se n'ha de tindre molta de paciència. A mi em va tocar una que em va fer sentir la persona més estúpida de la sala, a més de no tindre feina, estúpida. Però també he de dir que no tots són així, qui té ganes de treballar treballa i gràcies a eixes persones amb ganes de treballar em van tornar les ganes de seguir endavant amb l'odissea. Bàsicament perquè a través del SERVEF surten totes les places temporals d'edificis públics i que estan molt bé.

Ara fa falta que m'agafen...

111

2011-06-17T19:25:00.000+02:00

L'altre dia el meu sogre em va fer sumar!!! Es veu que enguany és un any màgic (i l'any que ve segur que també) perquè tots els nascuts abans de l'any 2000 si sumen les dos últimes xifres de l'any que van nèixer i la edat actual suma en total 111 ( els minis que van nèixer a partir del 2000 sumen 11 :S). Proveu-ho: 85+26= 111.

P.d. L'any que ve serà el del 112 (o 12)

Paradís tropical

2011-06-15T15:22:00.000+02:00

Mirant els Simpson, Homer ha fet un comentari que m'ha cridat molt l'atenció. Resulta que estava de missioner a una illa tropical. N'havia fet una de gran i ara s'amagava en aquell racó del món. Al pobre home no se li acut cap cosa més que obrir un Casino i els hi diu, als indígenes: "Podreu guanyar diners per a poder retirar-vos a un paradís tropical". Aquest és la guinyada de la història, però...

... si ja vius a paradís tropical, on viuries? Normalment un lloc idíl·lic és aquell on hi ha un ritme de vida lent, on les presses no apareixen per cap lloc, on fa bon temps i no t'has de preocupar per l'abric perquè pots sortir en una peça de roba, un lloc on hi hagi vida en sí. Normalment les utopies solen ocórrer en illes i això és un fet (Ítaca, Atlàntida, Utopia, illes del Sol, i moltes més). Potser siguen coses del món occidental, acostumats a estar enclaustrats en edificis de formigó i amb petites finestres on gairebé no entra el sol.

Per a un indígena illenc, quin seria el seu paradís? Una illa més petita? Una de més gran? Una ciutat?

Exàmens

2011-06-12T12:37:00.000+02:00

Van Gogh
Exterior de café, de noche

És una cosa que odie, i ho odie amb molt de força però s'ha de passar per l'adressador. Des de molt menuda que ho passe fatal, he de prendrem dos til·les perquè deixe de tremolar perquè sí, em tremole tot, la ma, el cos, la vista... Ma iaia tenia una curiosa manera de solucionar el problema "menja, que això és només fam". D'ahí que després quan estudie menge i més tard quan veia que no hi havia manera d'amainar comencés a fumar (mal vici! menja doncs, no!).

Tota esta paragrafada perquè fa un temps un amic meu, davant dels exàmens em va dir una frase, que a ell li va dir un amic que li ho havia dit son pare i que a aquest li ho havia dit el seu professor que: "els exàmens no són més que un sedàs, un mecanisme més de sel·lecció de candidats a un lloc de treball. Si passes aquests exàmens estàs a un pas més per aconseguir un treball."

No sé per què, però m'agrada pensar amb això quan faig un examen ara.

No me la puc treure del cap!!

2011-06-09T09:34:00.004+02:00

Em fa molta il·lusió compartir una cosa que em va passar fa unes setmanes. Segurament sabreu tots qui és Manel, no? Bé si no ho sabeu podeu entrar a l'entrada que hi ha a la viquipèdia (a la web actual no tenen biografia). És un grup estrany, jo no el classificaria fàcilment en un estil... però tan les lletres com les melodies estan molt bé.

Per començar aquesta cal que vegeu primer aquest vídeo. M'encanta, tan de bo hagués pogut estar.

Si heu pogut aguantar fins al final, enhorabona! Ara començareu a experimentar l'experiència Bernat! Que per què dic això? Doncs un grup d'amics el vam veure un divendres de nit, el vídeo s'ho val. La quantitat de gent que hi va anar i tots cantant (intentan-ho almenys) al mateix temps... fins i tot estava Guardiola! A mi sempre se'm posen els pèls de punta. Doncs això, ens vam passar des de divendres la nit fins... dilluns (en el meu cas) cantant els bom boms i totes les veus...

... us la podreu treure del cap?

Núvols

2011-06-05T18:56:00.002+02:00

- Elisenda!

<< Què som si no som res? Acostumo a rumiar-ho molt. Què és viure sense tindre un sentit? De vegades m'agradaria ser... aire com la cançó de Mecano. O una fulla que vola sense parar. Pura sensació sense haver de pensar en el demà, no m'agrada el demà.>>

- Elisenda!

<< L'arbre que es veu darrere la finestra sembla tranquil. Bé, segurament ha de maleïr a tot gos que se li arrima, no m'agradaria veure com se'm pixen a sobre encara que el pixum deu de ser la sensació més càlida que hi deu tenir...>>

- ELISENDA! REinA!

-Sí? Què deies?

- Filla, estàs als núvols. Has d'enviar això al Pep i després li has de treure la factura de la comanda. Tot això per ahir.

<< Sí, señora. Núvols...>>

Cridem?

2011-06-01T09:00:00.000+02:00

Doncs hi ha cops que l'ànima ho necessita.

País d'Oliveres

2011-05-30T12:14:00.005+02:00

Des de fa uns dies que em ve al cap l'idea de tornar a escriure. Fa temps que no en tenia de ganes ja siga perquè no tenia res a dir que fora interessant o perquè tampoc no em venien les paraules... el cas és que des de fa uns dies tinc ganes de parlar.

Retornant a un anterior escrit (Abstencionista? No.) aquestes últimes eleccions he pogut participar de tota la maquinària política que suposa. He format part de les llistes i de totes les activitats que els meus companys han organitzat. He pogut dir en veu alta durant unes setmanes que creia en un projecte local que feia il·lusió a més de 500 persones. Però sembla ser que vivim en un País (Valencià) on la il·lusió és depèn del color de la teva samarreta.

I de cop i volta, la il·lusió s'ha tornat en una desil·lusió.

Clar, ara venen els consells, frases, dites o lemes que serveixes per treure'ns un somriure. "La lluita no s'acaba aquí", "Avui comença un demà", etc. No sé... hi ha un demà?

Quan veus com riuen els lladres i tornen a seure's al tron, vomitant els seus propis complimets que quan més alt els diuen més s'unflen (tan de bo explotaren) l'única cos que se'm ve al cap: som imbècils (i les seues variants: moniatos, tros de suros, idiotes, capsigranys, curts de gambals...)

Bé, després de casi dos anys sense escriure prometo escriure un dia de coses més alegres. De moment em quede amb l'últim disc d'Obrint pas, hi ha una cançó que es diu Al País de l'Olivera. M'encanta aquesta cançó perquè m'agrada imaginar-me un país així.

Al país de l’olivera
hi ha un riu de paper
unes galtes color terra
i un somriure d’argent
al país de les riberes
hi ha un canyar sota els estels
i un mural de fulles seques
a l’ombra d’un taronger

Al país de l’olivera

Al país que dorm a l’era
hi ha polsim de fruites velles
bicicletes entre sèquies
arracades de cireres
al país de les teulades
hi ha besos d’aigua llimó
arrapades a les cames
parotets a dins del cor
Al país que dorm a l’era

Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd.

Al país de cases blanques
hi ha pins banyats en sal
margallons entre baladres
peus descalços dins el mar
al país de les marines
hi ha un sol roig a les vesprades
catxirulos a les platges
i uns dits pentinant onades
Al país de cases blanques

Al país de les rialles
hi ha raïm a les porxades
ametles i olives negres
un arròs fet amb costelles
al país de les costeres
hi ha llaüts i guitarrons
i la veu de les rondalles
pessigant les emocions

Al país de les rialles

Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
somnis dibuixats a l’aire
promeses a les orelles
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd

Moments (2) Els castellers de Vilafranca

2009-09-02T18:42:00.003+02:00

Avui reprenc una secció que vaig començar ja fa uns mesos. Una secció on parlar sobre coses que m'emcionen o que simplement em provoquen un somriure... per què sí.

Me trobat amb un video que m'ha posat els pèls de punta. No sóc molt aficionada als castellers tot i que mon pare m'obligava a anar a veure'ls a la plaça de l'Ajuntament de Tarragona quan era petita. No tinc ànima de castellera perquè tinc una mica de por a les altures. A mi que ho fagen els demés em sembla molt bé. Però bé, el que us volia ensenyar, a veure si a vosaltres també us provoca aquesta sensació és el video on surt tota la demostració dels castellers de Vilafranca.

És la primera vegada en tota l'història dels castellers que es carrega un castell de nou amb folre i l'agulla i es descarrega sense caure's. Penseu en el pes que soporta la gent de baix... és molt difícil!

Pot ser, el presentador també ha tingut un gran paper en tota aquesta emoció.

Si voleu saber-ne més sobre el mòn casteller, he trobat una pàgina on s'explica què són i les parts d'un castell: Pseudolog.com: Introducción a la tradición castellera

Jesús Maria Tibau i Totes les baranes dels seus dits

2009-08-26T11:08:00.004+02:00

La gavina torna a emprendre el vol i ho fa de la mà de Jesús Maria Tibau. Aquest estiu, juntament amb l'Editorial Petròpolis, va organitzar un projecte editorial per a publicar tots els poemes que els navegadors-bloggers vam realitzar en motiu del Premi a la barana dels teus dits.

El dia 10 d'agost es va presentar i publicar el poemari editat al blog de l'Editorial Petròpolis on es pot descarregar el llibre o visitar els blogs de la gent que l'ha fet possible.

Aquí us deixo l'enllaç directe a la descàrrega del poemari, a la versió en línia i de la presentació.

M'agradaria acabar el post agraint a Jesús per la seva iniciativa, GRÀCIES, MOLTES gràcies. Costa creure que Internet doni aquestes oportunitats, sense esperar-se-les. Gràcies per la il·lusió que transmets a la gent i les ganes d'escriure que provoquen els teus jocs literaris.

De concert

2009-06-22T18:18:00.002+02:00

L'últim cap de setmana vaig tindre el plaer de desenboirar-me dels exàmens, i que en certa manera ho necessitava. Si no fos perquè sóc de pell fosca semblaria un zombi de les hores que em passo tancada a casa.

Bé, però el color de la meva pell no és el tema. El concert al que vaig assistir va ser el de la festa de la joventut a la Pobla de Tornesa. M'agradaria esplicar-vos com és el poble però... només vaig veure el polidesportiu i gràcies. Els músics que hi participaven eren La caja negra, Dr. Calipso i Agraviats. Què dir-vos? Un cartell de luxe!

A Agraviats ja els havia vist però als altres dos era la primera vegada. La caja negra és un grup de diferents parts de la província de Castelló. Si entreu a Jamendo es descriuen com música llatina però a mi no m'agradaria posar-los eixa etiqueta. A mi em sembla un grup amb cançons positives, amb molt de ritme, algunes d'elles amb missatge, d'altres parlen sobre el tòpic universal (l'amor)... en general són un grup molt bó. Una cosa moooolt positiva que tenen és que el directe és molt bo, millor que el disc diria jo. Fan festa damunt a l'escenari i això es nota a baix.

Normalment no solc escoltar música en espanyol, prefereixo la música en català, francès o anglès. Si voleu escoltar els seus discos els podeu trobar a Jamendo (música gratuita). De totes maneres jo vos pose el segon disc XD

El segon grup en tocar va ser Dr. Calipso. Genials! No els solc escoltar molt a sovint però el seu directe també va estar molt bé. Crec que és un grup de gent que malgrat els anys que porten sobre els escenaris encara no han perdut la il·lusió de tocar davant de tot tipus de públics i això és d'agrair per a tot tipus de generacions. Les fetes de poble poble (sí, sí, de poble poble) tenen una cosa curiosa: és igual qui estigui a sobre l'escenari que anirà la iaia, el iaio, el tio, la tia, el pare, la mare i els nens. I tots ballaran encara que no toquen el paquito el xocolatero ni el pasodoble de rigor. I s'ho passarán bé sense la nit de revista i el cantant d'orquesta amb el repertori de fa 60 anys. Un dels temes que no podia faltar al concert va ser el del "2300 Milions" que em va fer molta il·lusió porder-lo escoltar en directe.

Sincerament, me'n vaig anar d'allí amb l'ànima neta i en la sensació d'haver estat en un concert de primera fila que pot ser no torne a veure mai més.

Abstencionista? No.

2009-06-11T19:59:00.006+02:00

Em declaro anarquista però no com a forma estètica ni de pensament. No crec que la vida hagi de ser un "campi qui pugui" ni una societat organitzada pel sentit comú de la gent. La veritat és que la sensatesa és una cosa molt relativa i per molt que diguin que l'home és bo per naturalesa... jo ho deixaria en "l'home/dona és com és segons les circumstancies".

Bé però això podria ser el tema d'una bona entrada, ara anem al que jo volia dir. Em declaro anarquista perquè últimament, tan a les eleccions generals com a les europees, no vaig anar a votar. Tot aquesta propaganda l'he agafada com el que és, anuncis televisius que et venen la moto i després resulta que té un error de sèrie. I sí, ara em podrien dic que: "No, nena, el que tu ets és abstencionista". Però tampoc perquè a mi no és que no m'importi gens el que passa, sinó que la foto i el discurs de les persones que hi ha a la llista, no n'hi ha cap que em demostri confiança.

Si he d'elegir entre anar al col·legi electoral, fer cua, omplir el sobre, contestar a la xicona que hi ha fora fent enquestes o quedar-me a casa fent un altra cosa... prefereixo el segon.

No crec que el PP sigui el gran guanyador de la jornada, ni que el PSOE sigui el perdedor. No crec que això és un avanç de les pròximes eleccions. Crec que fins que no hi hagi una raó real per a canviar el panorama polític actual, la gran majoria de persones que podem decidir (perquè casi un 70% de gent que va optar per quedar-se a casa o anar-se'n fora) no ho farem. Perquè tan és que estiguien el blaus, rojos, taronges, verds, etc. Al final tots fan el mateix. Jo prefereixo que es matin entre ells.

Però aquesta és la solució? No crec però de moment és la més raonable.

A la llum...

2009-05-26T18:08:00.006+02:00

A la llum de la teva cara jo jeia

observant com el vent t'acariciava...

Recordo la primera vegada,

nosaltres, com dos adolescents,

sense vergonya però amb pressa.

Qui era jo? Qui eres tu?

No sé, potser el cel

es veu millor

a la barana dels teus dits...

La parla

2009-05-21T19:48:00.004+02:00

L'origen de la parla radica en la cançó, i l'origen de la cançó, en la necessitat d'omplir, per mitjà del so, la immensitat i vuit de l'ànima humana.
J.M. Coetze, Disgrace

Últimament poso moltes frases que vaig repescant per un lloc o per un altre, no és que no tinga curiositat per totes les coses que passen cada dia o les situacions amb les que em trobe, sinó perquè no tinc temps. Aquest semestre estic llegint molts llibres i suposo que la documentació que he de fer és la que fa que em sorprenguin les frases que llegeixo.

Aquesta frase si l'hauria de defendre un traductor diria que no és certa. L'origen de la parla radica en la necessitat de comunicar-se les persones per a realitzar intercanvis. En la necessitat de relacionar-se. De fet, l'ofici de traductor-intèrpret és dels més antics, no reconegut perquè com sembla una cosa fàcil no està ben remunerat i sempre t'acaben coneixent per un altre ofici: escriptor, profesor, investigador, pintor, etc., però encara i així som dels primers oficis de l'atiguitat. Però la cançó sí que crec que va nèixer com a formo d'omplir un buit.

La cançó, entenent-la com a forma d'expressió més o menys afinada amb sons bocàlics més o menys intel·ligibles, pot omplir la necessitat de l'ànima per parlar. No és el mateix dir "t'estimo" parlant que cantar una cançó i acabar amb un "t'estimo" ben fort i en veu alta (imagineu-se a una soprano fent-ho, ho entendreu millor).

Molts tallers de teatre fan un exercici de relaxació dels músculs que a mi m'agrada molt. Heu probat mai de posar-vos música i ballar amb els ulls tancats, fent moviments que ni seus passaria mai pel cap fer-los en mig d'una discoteca? Quan portes uns 10 minuts és gairebé com el sexe!

Crec que aquesta frase acaba resumint que l'home/dona necessita expressar el que té dins i la música, com en tantes altres coses, és bona per deixar-nos una pau interior.

La música fa jove

2009-05-19T13:50:00.002+02:00

No sé com descriure la sensació que tinc després de veure un programa de televisió. És com molts, un reality show que ens mostra la vida d'altres persones mentre els ajuden a realitzar un somi amb la música però aquesta vegada sense tant de glamour i sense tanta joventut perquè els protagonistes són els avis.

Un altre producte de l'Andreu Buenafuente a casa seva, a TV3. No sé si l'heu vist però si no, vos el recomane que el busqueu a TV3 a la carta on podreu seguir tots els capítols. Es tracta del programa Casal Rock, un cor de 25 avis que realitzaran un corcert de música rock.

Admiro l'actitut d'aquesta gent, la il·lusió, l'energia i les ganes que tenen de fer música. Suposo que en certa manera tot això està animat pel convoi que tenen perquè està la tele a casa. Tots haurem patit el comentari de "xica, posat guapa que ve la tele" o "ai! que surtirem per la tele". És un programa que et dóna molta il·lusió i t'arranca un somriure.

Dites

2009-05-18T18:43:00.002+02:00

Buscant, buscant... he trobat una dita que m'ha agradat moltíssim. Normalment quan algú està passant per mals moments li pots dir: "no et preocupes, tot es solucionarà" o bé "tranquil, qualsevol nit pot sortir el sol". Fent així referència a la cançó de Jaume Sisa, tan infantil, graciosa però per damunt de tot alegre.

Encara però, n'he trobat un altra:

No importa la mida de la muntanya, mai no podrà tapar el sol

M'ha recordat una mica a la cançó "Ain't no mountain high enought..." però a la catalana. Un altra forma popular que en quatre paraules resumeix una sensació.

Ànims als que estigueu amb exàmens/opos/proves/etc. ;)

Diumenge...

2009-05-03T11:32:00.005+02:00

Bon matí!!!!

Ara estava escoltant un músic francès que acabe de descobrir gràcies a lucre. No sé si coneixeu una pàgina que es diu Jamendo, allí podeu escoltar música d'artistes que posen les seves cançons a la disposició dels internautes per a que els puguen conèixer, fer amistats i... descarregar-se els discs gratuïtament!

Fa una temporada que m'agrada escoltar música en francés i volia compartir a un artista que es diu David. M'encanta una cançó que es diu Amoureux du soleil (enamorat del sol). Però els disc que vaig a compartir Les yeux dans les etoiles (els ulls en els estels) té cançons molt animades, un disc que alegra l'ànima.

I si fos?

2009-05-01T19:20:00.004+02:00

Normalment no en faria cas d'una persona així. Simplement miraria cap a un altre costat però tinc un problema... sóc curiosa i de vegades magradaria saber què o qui hi ha darrere.

Segurament estic equivocada però i si fos una persona que coneixo? M'agradaria que em saludés. Porta uns mesos donant voltes per aquí però ni tan sols m'ha dit: hola. Bé, o pot ser és una persona per conèixer. I per què no presentar-se? Pot ser interessant saber què li interessa tant d'aquest lloc.

Suposo que a les persones el que ens mou moltes vegades és el "morbillo" eixe de veure els demés per un foradet, com si no ens acabàrem de creure que quan tanquem una porta, darrere hi ha moviment. I llavors, quan l'obrim, per art de màgia les coses han canviat i els que ens expliquen els demés és com una història inventada de cop. Ara està de moda fer aquestes coses gràcies a les noves reds socials en les quals pots veure o fins i tot seguir el minut a minut de cada persona.

Però suposo que tota persona curiosa li és difícil no caure en la temptació de vigilar a les persones que l'envolten. A més com diria el meu amic Starh, en certa manera qui escriu un bloc és perquè és un exhibicionista. Al principi no hi estava d'acord perquè tampoc em considere una exhibicionista al més pur estil però si ho penses bé, sóc una exhibicionista. M'agrada que la gent entri i llegeixe les meves històries.

Pot ser el que em molesta més és no saber qui entra quan sé que el podria conèixer.

2009-04-26T17:52:00.003+02:00

- Hola!
- Compartim?
- El què? Les meves coses amb les teves... crec que no és just.
- Clar dona. Utilitzem les mateixes coses, som dones, vivim juntes, tenim gustos semblants... com germanes!
- No t'ho agafis a mal però crec que iguals, iguals no som. Cada una té unes necessitats i, sí pot ser que gastem les mateixes coses però no estem en la mateixa situació. A més no em coneixes tant com creus. Necessito tindre-ho i saber quin ús real en faig.
- No t'amuinis!

Un mes més tard...

- Hola!
- Compartim?
- Eh... no. Me'n vaig a l'habitació.
- S'ha acabat el...

Vellesa...

2009-04-07T10:46:00.005+02:00

Me n'acaba de passar una cosa totalment surrealista. Al principi me n'he rigut, ara ho entendre, però després m'ha fet molta pena.

Resulta que estava estudiant, d'ací poc seran exàmens i mai està de més començar a escriure's els apunts. Quan de cop sento el timbre de la porta i uns cops forts. Penso "ja és el de l'acadèmia de baix que torna a entrar-li aigua" i vaig corrents a obrir, a l'home quan li cauen les aigües residuals dels sis pisos enmig d'una classe no ve amb ganes de riure. Però aquesta vegada tinc una sorpresa, no és ell sinó una dona andaluça major cridant que li acaben de tirar un líquid blanc per sobre del paraigües i la jaqueta nova des del primer pis (ahí entro jo en escena, primer pis he sigut jo, però no!). Intento explicar-li que estava a la meva habitació a l'altra part del pis impossible que haja estat jo. Res que estava disposta a cridar a la policia, només fa un mes que té la jaqueta i clar. Truca a les veïnes (estudiants com jo i treballadores). Apareix ella i li diu el mateix que jo.

A veure, jo sóc la primera que me'n recordo de tot familiar viu quan em cau qualsevol cosa a sobre d'un balco/finestra però la reacció d'aquesta dona ha estat una mica desproporcionada. I si vos pensaveu que la cosa acaba aquí... no. Ara és quan ve la part tràgica.

Resulta que duia una bossa groga en diners a una mena de bossa de mà. Doncs resulta que se n'adona en el mateix moment que li l'han furtat. Tot en un moment, sustància indefinida blanca (crec que era un tipus de iogurt d'eixos bebibles), els diners desapareguts (suposo que molts per com reaccionava) i un poc més i crec que se'ns cau ahí davant.

Sincerament el més trist ha estat veure com se n'anava pel carrer enmig de la pluja poc a poc, sense jaqueta, sense paraigües i segurament amb l'ànima feta un pedaç.

El cambrer

2009-04-06T18:52:00.005+02:00

Què curiós, pot ser per a molts és una mena de confessor al qui li explica com està, què li ha passat, alguna anècdota (interessant o menys interessant). Per a un altre, pot ser el somriure que necessitava per tornar a la feina... o al sortir d'ella. Encara que també pot ser eixa persona que et permet en certa manera desconnectar de la vida diària amb altres històries que ha sentit.

Però... i ell? Té també un cambrer que li pregunta com està? Algú que li dedica un somriure al entrar? Algú pensa amb el cambrer?

Moments

2009-04-03T13:34:00.003+02:00

Avui comence un apartat que m'agradaria actualitzar-lo a sovint, no sé si tindré temps però això només ho sap... el vent.

Vull explicar-vos coses que m'han fet somriure durant un moment i que m'han fet gràcia o m'han provocat una certa reacció.

L'anècdota d'avui la duu la ràdio. Estava escoltant un programa el qual pots deixar missatges sobre algun tema que han tractat, donar la teva opinió sobre el tema. Doncs hi ha hagut un xic que l'acabaven d'acomiadar de la feina: de la merda de feina que feia i era feliç! Ho volia compartir amb tots els oients del programa i anava a fer-se unes birres per celebrar-ho.

Últimament quan sents la paraula "acomiadament" és com... no sé què serà de mi doncs gairebé no hi ha feina. Però aquest xic era feliç. Veges tu.

Estellés

2009-03-26T20:28:00.003+01:00

SABIA QUE VINDRIES

Sabia que vindries, que ja era
l'hora de parar taula dignament,
d'obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.

Amor i més amor d'aquell que espera,
amor i més amor d'aquell que sent
la pentecosta de l'amor, l'advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.

Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.

Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tot els blats novells de la tarara.

Ai xiqueta meua...

2009-03-13T11:31:00.006+01:00

Benvinguts a les terres valencianes on pareix que només hi ha tarongers, cartxoferes (al meu poble), bandes de música, mascletaes, bous i dones disfraçades amb el que alguns dirien: "amb ensaimades a les orelles!".

Enguany sembla que la crisi ha fet de les seves i no serà com anys anteriors... crec que aquelles donacions d'empreses (constructores) no n'hi hauran. Però bé, el que conta és la festa! Des d'avui es dóna per començada la setmana fallera (que si déu o qui siga ens ajuda acabarem en festes de la Magdalena). Al meu poble encara són unes festes de carrer per a tots.

Pots anar a veure totes les falles sense haver de pagar, participar en els actes de les falles, sopar amb els amics/familia a una falla un 'bocata' de llonganissa a la brassa, tapetes de la mare d'algú, veure cervesetes al carrer, però sobretot la beguda que li és propia és la 'misteleta' que si no has patit cap intoxicació l'any anterior repeteixes fins que te'n vas a dormir (perquè ja no t'aguantes de peu).

Volia deixar-vos una cançó per qui tinga temps. No és l'himne de València perquè d'aquest tema en podriem escriure un altra entrada... ai Paco! Aquesta cançó és de Bajoqueta Rock un grup de Roba-Roja que tenen la seva pròpia versió d'un altra cançó típica en falles. No crec que la posen quan es creme la falla però espere que la posen encara que siga per a ballar-la!

Real?

2009-03-12T12:40:00.004+01:00

Som allò que de veritat creiem? O pot ser vivim una realitat imaginaria? Pot ser tot és un somni o un joc virtual, com en Matrix per què no?. Només al final ho sabrem.

Encara que pot ser Castelló té la resposta i nosaltres no ho sabíem...

... ens alerta d'alguna cosa?

99è joc literari - el nas

2009-03-11T10:10:00.006+01:00

- Has compra't el diari?

"Apareix morta una dona al portal casa seva", "una bomba causa tres mort al centre de...", "10.000 persones més sense feina", "no hi ha rastre del cos de Marta dues setmanes després de la seva desaparició", "la crisi durarà més del que diuen els polítics", "qui pateix la crisi, els rics o els treballadors?", "un ministre es gasta part del pressupost en mobiliari d'oficina", "no hi ha crisi, només un reajustament...", "YES WE CAN!"

- On vas?

- A treballar... on són les disfresses de la nena?

99è joc literari de J.M. Tibau

Big Bang!

2009-03-09T20:02:00.002+01:00

- Sento una explosió!
- Què?
- Sí... però no sé com explicar-la... només la sento i no puc parar de pensar, veure, sentir coses que tenia dins meu, amagades.
- Tranquil·la és normal. Tot el món explota algún cop o altre. No som de pedra.
- Creus que eres de pedra... no t'afecta res però és mentida. No puc fer res... només ploro.
- Plora i dorm. Les llàgrimes netejarán la teva ànima. Demà serà un dia nou.

Elisenda - la lluna

2009-03-05T13:10:00.006+01:00

Llegir la feia sortir del seu món material fins a una petita lluna de cotó on sentia aquella calfo tan tendra que ens encongeix. Solia llegir de tot per allò del que el saber no ocupa espai: novel·les policíaques, relats breus, assaig, ciència ficció... però allò que li agradava més eren les novel·les històriques que feien referència a antics palaus i prínceps oblidats.

La literatura era un estat diferent. Era un no res que es convertia en un tot. Una cosa intangible que es tornava real al seu pensament, als seus somnis, a l’altra realitat que vivim tots de nit. Quina casualitat, el moment què no parlem compartim eixa sensació de soledat tranquil·la, sense problemes. Bé, n’hi ha que se’ls enduu al llit però és una qüestió personal.

Des de la seva lluna podia veure’n d’altres: més petites, més grans, amb formes quadrades, triangulars. Però diferents entre elles, l'única característica comuna era la calfo que desprenien. També de tant en tant es deixava veure un estel fugaç que, si tenies sort, parava prop teu i et cantava una dolça melodia que et despertava...

Pepe... Rubianes

2009-03-04T20:01:00.004+01:00

Des del meu petit lloc de reflexió m'agradaria fer un homenatge a aquest gran humorista que aquesta setmana ens ha deixat. Al Pepe Rubianes és d'eixes persones que les estimes o no les estimes. No era un artista estimat per tots, no li feia falta perquè els qui el seguiem ens valia la seva forma de ser, la seva forma de dir barbaritats però que al cal i a la fi eren veritats com a cabassos.

Aquí teniu un video, un petit tall d'un espectacle. Espere que quan vos alceu comenceu cantant l'humilde melodia...

Apologia del moc

2009-03-03T12:03:00.005+01:00

No us heu reunit mai per a parlar sobre mocs amb altra gent? És una cosa curiosa, no és sol paralar molt a sovint però quan surt el tema tot el món en pot parlar. Per què? Doncs perquè tot el món ha patit el suplici de tenir mocs, tants com per a gastar un paquet -o més- diari d'aquells paperets (que algú els beneeixi) que ens lleven el filet aiguós del nas. Fa temps vaig tenir una conversació sobre els mocadors amb un amic del treball. Me n'he recordat perquè torno a estar igual que fa uns mesos, amb els amics verdosos per tot arreu. Bé, deixem-los a part a ells i parlem sobre mocadors.

A l'hora de llevar les nostres mucositats (com ne poden haver tantes!) la gent té diferents gustos -com els sabors i els colors. De petits l'abuela/iaia/àvia sempre treu el gran mocador de tela, brodat amb floretes o amb les inicials de la familia per a refregar-te'l per tota la cara... de menut n en fas cas prequè només tens ganes de fugir i seguir jugant però quan ho penses de gran... qui s'ha mocat abans? Quants mocs ha deixat? Era nou? Estava una mica humit... no hi ha cosa que m'agrade menys. Hi ha gent que li agrada, no ho discuteixo, però a mi si ja hem costa posat un mocador de paper a la butxaca, el de roba?

Bé, després descobreixes que n'hi han de paper. Un gran ventall de possibilitats, des de la talla super gran que no saps com fer-lo cabre a la butxaca fins a mini. L'utilitzes i el tires, higiene total, segura i còmoda. Però quan n'utilitzes tants com per a poder passar els apunts de classe... com vos queda el nas??? He arribar a mudar de pell quatre vegades! Fins que vaig descobrir-ne uns que portaven ja la cremeta i no feien mal al quart paquet. Al final són com paper de lija que poc a poc et lleva un troset mes. Pot ser per aquells que tenen complexe de nas gran els hi funcionar, no?Però uns que m'agraden molt són els d'olor a menta, que clar, al principi no t'arriba l'olor però a la que vas pel cinqué t'entra una frescor...

Vosaltres no n'heu parlat mai del moc? No n'heu fet mai apologia? És una cosa molt interessant. A mi m'han arribat a dir que en segons quins casos el millor és utilitzar la màniga de la samarreta -com a substitutiu del mocador de roba vaig pensar.

Vampir - La Mascarada

2009-02-20T11:58:00.004+01:00

Aquesta setmana he tingut molta feina i poc he pogut dedicar a la redacció dels meus petits pensaments. Per una part estan les classes, per l'altra un joc de rol. Heu jugat alguna vegada a un joc de rol? N'hi han de molts tipus des de ser una bruixa, un soldat de la tropa imperial fins a un vampir. Quan era més jove tenia uns amics que hi jugaven però per qüestió d'horaris (li has de dedicar moltes hores i això de vegades pot parèixer una mica sectàri) no podia jugar. L'altre dia un company de pis va treure el tema dels jocs de rol i casualitats de la vida, teniem a un Master!!!

Pobre, no sap quina li ha caigut, o pot ser sí. Portem una setmana crant la història humana del personatge (la seua vida estan viu). Sincerament, és una cosa molt divertida perquè pots elegir l'època que has viscut, què ha fet, com és física y psicològicament... tot! És com una mena de conte personal propi. Escrit en primera persona, pot ser més endavant us penjaré la història del meu personatge però no oblideu que tot és mentira, el que jo dic no és com sóc. Pot ser és el millor d'aquests jocs és que pots interpretar a un personatge diferent a tu però que pot ser adminiries si el conegueres personalment, o no. El vampirs poden ser molt cruels...

Vos explique una mica per damunt com és el meu personatge. És una francesa que va viure en els anys de la revolució francesa, dins d'una familia burgesa de classe mitja-alta. El seu pare tenia grans expectatives amb ella perquè pensava que podia pujar dins de la societat francesa a través d'ella però a ella no li agradava aquest tipus de gent. Gràcies a l'educació de la seva mare catalana, apren a parlar, llegir i escriure en francès i español (som un grup castellanoparlant i si li afegia més idiomes em pareixia com si fos una superdona) així que va poder sentir a parlar sobre la amazona del feminisme i Olympe de Gouges. I per qüestions maritals es va tornar una mica rebel i antisistema.

No sé com acabarem, una vegada vaig fer un intent de jugar que va acabar molt malamanet per al meu personatge (un poble senser em va perseguir per matar-me perquè volia menjar-me a la filla de l'alcade). Encara que estem tots deixant la nostra ment volar.

Sobre nacionalismes

2009-02-12T15:26:00.004+01:00

El tema ha sortit en classe. Parlàvem sobre el Renaixement i el sorgiment de la literatura comparada juntament amb els estudis sobre història de la literatura. En aquesta etapa es reinvindicava la llibertat creativa per a defensar la originalitat per a passar després a una cosa més particular fins arribar a la part geniuna de cada poble.

A mi em dóna a entendre que en aquest moemnt és quan comencen les reinvindicacions de cada cultura, les diferències es fan més visibles però no perquè apareguen de cop, sempre han estat prensents però fins llavors ningú havia dit "mireu això, no és com això". En certa manera podriem dir que comencen les comparacions (una cosa molt lletja).

M'ha fet pensar. Al territori espanyol estem en constat lluita reinvindicativa de la cultura de cada territori. Una cultura molt amplia i rica però al mateix temps destructora (uns altres dirien opressora). El nacionalisme que em toca a mi és el català i n'estic ben orgullosa. No sóc diferent a una persona de Madrid en quants a drets i obligacions però sí en quant a cultura.

Fa temps parlant sobre el tema, un company em va dir que sí que compartiem molts trets culturals amb els madrilenys, murcians o andalusos, la cultura de viure al carrer, del menjar bé, de la festa, les ganes de fer-la petar, creences i altres coses. Encara que jo crec que tots aquests aspectes els compartim també amb tots els habitants amb els quals compartim el mar Mediterrani. El demés, cultura imposada a bones o a males maneres i sense cap dubte ens beneficia més que ens perjudica. Pot ser la confussió que algú pot tindre és per tindre les dos cultures tan unides. Però no és la pròpia.

Nosaltres ens definim per una música, una literatura, un tipus d'expressió artística, una forma de pensar, un bagatge territorial territorial que només posseïm nosaltres. No som superhomes ni superdones molt diferents als altres pobles però tampoc hom som dels altres terrritoris europeus que tenim al costat i compartim cultura.

Des del meu punt de vista, ara ser nacionalista pot ser una mica anacrònic doncs les barreres entre les persones ja no són de coneixement, tendeixen a ser barreres polítiques i econòmiques. I amb tota aquesta parrafada només volia dir cap català de sentiment no és millor que algú que hi viu a Extremadura, Múrcia o Madrid, el teu veí pot ser pitjor. A mi m'agrada relacionar-me amb gent d'altres llocs, la cultura és un canvi constant d'experiències i de coneixements però no vull oblidar quin origen tinc, doncs aquest és únic.

Ser dona (95é joc literari)

2009-02-11T20:55:00.006+01:00

Us presento un escrit que participa en el 95è joc literari de J.M. Tibau. Una breu història que m'ha vingut al cap, una breu història que qui sap, pot ser real.

Ser dona no ha estat fàcil i menys per a ella. Des de petita pertany als braços d'un home, primer son pare i deprés el seu home. Com l'odiava.

Somiava en ser un àngel. Volar fora d'aquelles parets que tant la estrenyien. Podia tocar el cel... Però la mare li ha dit com s’ha de comportar, com ha de contestar i sobretot com ha d’aguantar. Ser ella mateixa li és molt difícil però no impossible.

Moltes vegades es queda mirant el carrer i imagina com és la vida de les demés dones que no són com ella. Tenen cames per a córrer quan senten el perill, poden moure’s pel món allà on els peus les porten. Tenen braços per a defensar-se, per a abraçar a la gent que estimen i alçar la mà per a dir prou. Tenen cap per a parlar, per a dir el què volen i que no, per a pensar.

Ella en canvi, com si fos una escultura, es quedarà allí fins que un home se l'endugui amb ell.

La bruixa de Portobello

2009-02-08T13:02:00.001+01:00

Mentre feia temps per a llegir-me la tercera part de les bruixes de Myfair (la setmana que ve començo ja!) vaig començar a llegir La bruixa de Portobello de Paulo Coelho. Quan pregunto a la gent si s'han llegit algun llibre d'ell hi ha diverses opinions: sí, l'Alquimista o no però n'he sentit a parlar. Els qui l'han llegit, o els hi agrada o no els hi acaba de fer. En definitiva, és un autor que més o menys t'ha d'agradar el seu tipus de literatura, de vegades una mica espiritual o mística. Jo hi ha vegades que no acabo de veure què és ficció i què és realitat, perquè sí que és de veres que en algunes novel·les hi ha part personal.

La bruixa de Portobello tenia com a objectiu ser una novel·la però acaba sent un recull de cartes que un conegut de la protagonista, l'Athena, arreplega. Quan un comença no sap ben bé què passa, és una mescla d'opinions i personatges que relaten com ha estat la seua relació amb ella i com s'han sentits atrets per la seva persona/es. Però clar, estem parlant de Coelho, no pot haver cap llibre que no et faça reflexionar una mica sobre el que estàs llegint.

Si no recordo malament, Paulo venia d'una familia molt religiosa i a causa del que pensava, del mode de vida que volia dur molt diferent al que els seus pares volien per a ell, va partir moltíssim. El van internar el clíniques psiquiàtriques per a fer-li terapies d'electroshok sent una persona sense cap malaltia. Ell va deixar de creure en el Déu cristià però una trobada en un estrany li va dir que se n'anès a fer el camí de Santigo, cosa que va fer i on va apredre molt d'ell mateix. Crec que va ser com una mena de retrobament amb ell mateix i amb el què sentia. I totes aquestes experiències estan impresses d'alguna manera en tots els seus llibres.

En altres llibres com Brida o el mateix Alquimista parla d'una religió però no la religió que creu amb un déu home sinó amb un déu dona. Una perspectiva molt diferent de la que estem acostumats. Una deessa que crea i no jutja sinó que dóna amor. Bé, és una tema que t'ha d'agradar per a llegir. Creure és un altra cosa, a mi m'agrada agafar aquestes coses en pinzes. D'aquesta filosofia (no crec que se l'haja de dir religió, no crec en religions sinó en persones) s'ha d'agafar el que necessites, res més. Com deuria de ser tota religió.

La religió t'ha d'ensenyar uns valors i uns coneixements per a tenir pau en tu mateix i en la vida que t'envolta. No t'ha de jutjar ni criticar. Si fem alguna cosa la fem perquè volem, no per por al que vindrà o per la gratificació que rebrem. La persona té unes necessitats físiques i espirituals (si és que es diu així) que la religió (les segones) et pot guiar però no et pot demanar fer. La vida és plena de camins i tots duen al mateix forat però només la persona sap el que vol i no ha de ser el mateix que tots.

Vaig veure...

2009-02-05T10:24:00.002+01:00

... una boira sobre la nostra terra. Com si d'un espectre es tractés, a l'espera d'un final. Esperant que tot allò que l'home va crear per a la prosperitat de la seua espècie, el mateix home ho destruís per la propia abarícia.

Va ser una sensació trista perquè podia veure el paissatge que hi havia darrere, muntanyes verdes, nevades per les últimes neus, mirant-nos amb certa melancolia... no comprenen com ens hem distanciat tant després de tants anys.

Podia veure com d'aquelles fàbriques sortia el fum i cobria tota aquella zona amb un núbol gris. Uns dirien contaminació, una altres, la seva pròpia sentència de mort.

De Castelló a Meliana...

Els números

2009-02-03T11:32:00.000+01:00

L'altre dia, mentre escrivia el me me del 7, em va vindre al cap una rallada que tinc al cap, bé digueu-li com vullgueu però a algunes persones que els hi ho he comentat pensen que estic boja i que no tinc prou feina.

Heu pensat alguna vegada amb el gènere dels números? Si són masculins o femenins? De petita jo m'imaginava que si els números tenien personalitat serien homes o dones. Des de la meua innocència sempre he cregut que els números imparells eren homes i els pars dones. Així el 0 era el gros; el 1 un senyor prim amb barret, molt clàssic i educat; el 3 era el jove divertit, amb ganes de sortir; el 5 un xic simpàtic però no el més guapo; el 7 era el meu favorit i per això era el més temptador però del qual desconfiava; i el 9 era l'intel·ligent.

Els números parells eren les dones: el 2 la petita, guapa i idealista; el 4 l'adolescent, aquesta me l'imaginava sempre amb coleta; el 8 era la senyora grossa amb un abric de pell que podia fer parella amb l'1. Ara que penso, el 6 també pensava que era masculí, era un ànima lliure. Com podeu veure no té cap lògica però eren els meus personatges. Era una forma de passar el temps, hi ha qui juga a nines, a cotxes, a mares i pares, a metges... doncs jo hi havia vegades que no en tenia de ganes i preferia pensar sobre aquestes coses.

Fent una recerca per internet sobre el nom dels números m'he trobat en diferents coses. Jo sé que hi ha número que tenen nom propi, exemple: el 22 són els dos ànecs, el 15 és la nina bonica... fins que he trobat aquesta pàgina on hi ha un llistat amb el nom de cada número. Una cosa que m'he ficat és que tots els números que acaben en 7 són coses roïnes: mort, revòlver, polls, escurçó, geperut, desgràcia... què trist! Tan bonic que era el número, tan màgic, tan sobrenatural que ara pareix una desgràcia el número set.

Però bé, són números i paranoies personals de cadascú. Com jo sempre he sigut negada al do de la saviesa matemàtica (sóc de lletres pures, crec que la calculadora ha sigut un gran invent per a la meua ignorància i els matemàtics persones molt llestes que Déu les ha beneït, si és que existeix) tot allò que m'expliquen sobre els números em pareix fascinant si ho aconsegueixo entendre. Per exemple, he trobat en un altra pàgina que hi ha molts tipus de números: els parells, imparells, perfectes, prims, quadrats, al cub... fins aquí la meua gran saviesa però n'hi han molts més!. Estan els poderosos, els ondulats, afortunats, famolencs, feliços, malvats, apocalíptics... una cosa que m'ha deixat bocabadada.

Això per a mi significa que hi ha molta més gent (gent com jo) que perd el temps pensant en com poden ser el números, que amaguen moltes coses darrere tot i que no ens n'adonem. És curiòs no? O pot ser va fer molt de mal aquella sèrie de TV3 "10+2".

Elisenda - Un intrús!

2009-01-29T16:49:00.001+01:00

Discover Jeanne Cherhal!

Des de fa dies l'Eli creu que no té privacitat... té un intrús dins del seu ordinador i no sap si li furta alguna informació o simplement hi és per plaer. Un plaer molt brut sense cap dubte. L'ordinador d'ella no és cap màquina d'ultima generació, de fet creu que és un dimoni que en comptes de tenir banyes té cables que van directe a la llum i al mòdem (quants de cops haurà perdut informació per anar-se'n la llum? quantes vegades no ha pogut acabar una feina per la endimoniada connexió?).

Però dins d'aquesta petita caixa de metall i plàstic guarda molta informació. Des de correus d'antigues parelles amb alguna que altra frase pujada de to, fotografies que no poden sortir a la llum (no fa cap delicte però poden ferir la sensibilitat i fins i tot causar ceguera a qui les veu), videos casolans de la familia, dels amics (no pornogràfics) i textos. El que més li dol és que puguen llegir allò que ella sent però no vol dir. Allò que ha conseguit treure després de moltes hores de psiquiatra (això és un altra història).

- Sóc definitivament una bleda! Per què collons no podia tenir un diari normal i corrent?

La solució era fàcil, formatejar el disc i tornar de nou. Però no era així, una persona que no coneixia (qui?) ja havia entrat dins seu sense avís. Per molt que penses no sabia qui podia ser l'intrús (o intrusa, per què no?). Sense voler va deixar volar la seua ment: podia ser un home, un antic 'amic' amb el qual va compartir molt més que paraules i com a complement de les seues fantasies volia comprendre millor el seu món... o pot ser era un ex- (aquesta paraula sempre sona com si et donès fàstic la cosa o persona a la qual va adherida) que com no podia viure sense saber d'ella l'espiava, què més podia fer? Però aquest és una mica recargolada, lleig i de molt mala persona. Les persones tenen moltes més coses a fer que espiar a les altres.

El que més li molestava no era que algú hi entrès sinó que no sabia qui. Ella no amagava res, de fet qualsevol persona que volguera agafar el seu ordinador li'l cedia. Era pot ser el qui: si era una persona de fora (un estrany, un xinès que volia dades personals bancàries o codis secrets per a entrar a bases de dades) no li anava a fer molt el paper una escriptora d'anuncis i secretaria del cap més treballador que ha vist (només li demanava escriure les convocatòries de reunió, invitacions al sopar d'empresa i notes de condol als treballadors). Però si era un veí, el veí que es va 'trobar' a la porta... quin dret tenia ell.

La Laia (una vella/moderna/valenta/estrambòtica/inolvidable/nerviosa/fantàstica/extroverida/sincera/divertida/compromesa/somiadora amiga) li va dir que això de formatejar era fàcil i que amb un CD es podia fer. Quin CD? Un verge pot ser...

El meme del 7

2009-01-27T18:37:00.000+01:00

Què és això? I com funciona? És el primer que se'm va passar pel cap quan vaig llegir el meme del 7 al blog de Lucrècia de Borja que em passava aquesta entrada. Les normes són:

Incloure el vincle a la pàgina de la persona que t'ha convidat a memejar
Compartir 7 coses d'un mateix, al blog, alguns a l'atzar, altres de curiosos.
Convidar a 7 persones a que facen el mateix.
Fer saber als 7 del punt 3 que han estat convidats deixant un comentari als seus blogs.
Si no tens 7 amics, o ja han estat convidats... inventa-te'ls!! cerca a la xarxa, potser faces nous amics...

Les normes són simples però el nivell està alt. Com no sabia de quines set coses podia parlar (set vicis, set plaers, set manies, set imatges, set... set coses!!) he fet una cerca per google: 'set'. Si posava això em sortien un munt d'empreses, així que he posat 'siete' i m'he topat amb la pàgina del wikipedia. Així que escriure set coses que m'han sorpres del número set.

Per a la religió catòlica el set és un número molt recurrent: els set pecats capitals, els set sacraments, les set plagues, les set virtuts, els set dons de l'Esperit Sant entre d'altres.
Els antics astronoms que s'avorrien molt i es passaven tot el dia mirant el cel i pensant en tot allò que els hi passava pel cap van observar set estrelles (ara cinc d'elles són planetes, un astre satèlit i l'estrela solar).
El set es considerat un número perfecte doncs representa la suma de les coses terrenals (el núm. 4) i les coses celestials (el núm. 3). Un número màgic.
L'arc de Sant Martí en té set de colors: roig, groc, taronja, verd, blau, violeta i morat.
William Skakespeare va divir en set les edats de l'home o de la dona: l'infant, el nen, l'amant, el soldat, l'adult, l'home madur i el vell.
L'expressió 'estar en el setè cel ve de la religió islàmica la qual té set cels.
Que coincideix en molts llibres sobre literatura fantàstica (Harry Potter: set llibres, set cursos, set horcruxes; Les cròniques de Narnia: set llibres; etc.).

Set coses sobre el número set però ara vaig a pensar dins de la meua curta i innocent vida què significa el número set. Vaig nèixer un dia set, tinc set tases (les quals adoro i si se'm trenca alguna ploraré), el dia set acabo els exàmens, a ma casa som set cosins germans -sense contar-me a mi- i el setè dia de la setmana és el meu millor dia (com a lleó que sóc i com a persona perquè ja no treballo).

No sé si serà un número màgic però a mi m'agrada el set per ser el dia del meu aniversari. Un dia faré una reflexió sobre els números...

Les set persones a les qui els hi passo el meme són...

En veu baixa
Silenci d'això, d'allò i del qui vulgui explicar
Strahd de Homo homini deus est (un futur catedràtic de filosofia que segur que ens farà pensar molt :P)
Juanra de Palabras escritas
Joan de l'Estació
Al pensador somiejant

Les bruixes de Myfair

2009-01-25T16:31:00.000+01:00

Fa unes setmanes vaig començar a llegir un llibre de Anne Rice, l'oferta de llançament que surt per la televisió. Sobre aquesta autora ja havia llegit uns quants llibres fa uns anys (entrevista amb el vampir, Lestat i algun que altre de les cròniques vampíriques) i em van agradar molt perquè llegir-se un llibre era un un alicient per a seguir llegint un altre, descobrir les histories d'antincs personatges que apareixien en novel·les previes.

Si heu vist 'Entrevista amb el vampir' recordareu a Lestat (Tom Cruise) com no com un vampir sinó com un dimoni per tot el que li feia al pobre Lois (Brat Pitt). Bé, això ja és a gust de cadascú però vos assegure que no pareu de llegir les cróniques doncs Lestat va ser humà i va tenir millors moments.

Però jo volia parlar-vos de les bruixes, sobre la meua impressió del llibre. NOmés me n'he llegit un i si sóc sincera, penso que triguen molt en explicar tota la trama... en aquest llibre la comnecen a escriure i no és fins al final que comences a saber part de l'història d'aquestes bruixes.

Però hi ha una cosa que m'agrada moltíssim i és que es mesclen èpoques i personatges. Relaciones families i històries que no tenen cap lligam durant les primeres pàgines. Per a alguns no els hi pot agradar este tipus de redacció, pot ser una mica pesat perquè t'obliga a estar en molts llocs i comptar amb moltes experiències (què li havia passat? ja no m'enrecorde... oh sí!).

Com que només m'he llegit el primer llibre (i en són com a mínim quatre per entendre l'història)no vos parlaré sobre un personatge que em té intrigada, el demoni. Així que vos faré una pregunta, vos agrada també aquest tipus de literatura? La que mescla èpoques, personatges i crea un món complexe. La literatura de llibre de moltes pàgines i que et dóna la sensació que pot arribar a ser un Biblia (no per l'aburradi que pot ser sinó per l'interminable que és). A mi m'encanta.

La idealització de les persones...

2009-01-22T11:35:00.000+01:00

Discover Vanessa Paradis!

Quantes vegades heu idealitzat a una persona? Heu cregut que era com un ésser perfecte o casi perfecte la qual podia ser imperfecta però no ho veieu?

Un ésser que era humà però que els vostres ulls li conferien un aspecte santificat o místic (amb eixa llum blanca que apareix del no res darrere seu, com si portés un foco de llum a tots els llocs, en sentit metafòric clar). Un ésser que per molt que et puga demostrar que és humà amb els seus pitjors actes, gestos, paraules, sentiments... el perdones perquè és normal que siga defectuós (negant al mateix temps tot això).

El problema d'aquesta persona perfecta és que se li fundeix la bombeta. Perd tot tipus d'afecte o d'estima que li pots tindre. No sé ben bé com dir-ho, paix xom si caigués des cop des de dalt del pedestral on el tenies directament al terra però aquesta vegada sense cap matalàs de flors que solia haver abans per a suavitzar l'impacte.

A mi m'ha passat un parell de vegades aquesta sensació, per sort o per desgràcia. És una experiència que en un primer moment fa molt de mal però de la qual se n'apren moltíssim. Un aspecte que em crida molt l'atenció d'aquesta idealització és que hi ha una certa obsessió per aquesta eprsona. Sense dubte, un gran error i dels grans perquè quan una persona esdevé una obsessió deixa de ser persona. Passa a ser una imatge falsa i equivocada del que realment veem.

Nota músical= Aquesta cançó és de la dona de Jonny Deep (El profund Joanet). La vaig descobrir l'altre dia i em va agradar moltíssim. És una cançó que li va com un anell al bloc, parla sobre el costum que tenim de compara l'amor en el mar. En aquest enllaç trobareu la lletra.

Gabilondo

2008-12-23T12:35:00.001+01:00

Us vull presentar a un vell amic. El vaig conèixer amb la meua amiga a una platja d'Eivissa. El xic (crec) era prou simpàtic i va estar en nosaltres una bona estona, això sí era molt seu i una mica 'tiquis-miquis' perquè anava al seu rollo.

El que teníem clar és que li agradaven les xicones guapes i no els iaios mig despullats prenent el sol i dels quals no entenia ni el 'good morning' que li deien. Ell (crec) tot això no li atreia. On estiguen les cares boniques de les joves mig socarrades pel sol a ell no li importava donar-lis una mà si elles després el recompensaven.

Gabilondo li vam posar de nom perquè era molt gran i vos assegure que el vam tocar. No ens tenia por, més bé li teníem por nosaltres perquè no sabíem ben bé quines eren les seves intencions. On deu ser?

Un ull des del cel...

2008-12-22T19:59:00.000+01:00

Discover Noa!

En aquestes dates tan 'especials' com seria poder veure des del cel el nostre món? Segurament ens espantaríem o pot ser no. Suposo que tot depèn de com i on mirem.

Nadal, època de bons propòsits, de felicitat, de riure, de retrobaments amb amics i familiars, de regals, de desitjos... un acabar per a tornar a començar. En certa manera no us posa una mica nerviosos tota aquesta parafarnàlia? A mi sí. A mi m'agrada desitjar als demés sort o veure als meus amics o estar amb la meua família tot l'any. No m'agrada haver de visitar a familiars als quals no els hi tinc cap estima, no m'agrada somriure quan un conegut el qual no li interessa la meua vida ni a mi la seua em diu bones festes... tot això fa que els sentiments estiguen buits.

També algú em podria contestar ara que en això consisteix les relacions socials, una gran mentira però ben vestida. Ho trobe tan fals com altres celebracions... no m'agrada el Nadal.

Després un altre defensor de les festes nadalenques em podria contestar: el Nadal és especial perquè la gent té permís per tornar a casa o per a sortir de la rutina diària. Un altra gran mentira perquè si una persona vol pot estar en qui vulga en qualsevol moment.

A més, el final del 2008 està ple d'injustícies i el 2009 n'hi hauran moltes més. La gran crisi que sentim tots els dies, eixa pesta que ens segueix a tots els llocs que anem, a totes les conversacions que fem... treballadors al carrer sense saber quan podran tornar a treballar, famílies que no podran passar aquests nadals com la publicitat ens mostra que és, milers de nens al tercer món que no sabran que és un regal mai de la vida, persones que passaran fred, dones que es maquillaran per amagar els seus problemes... un problema que seguirà creixent mentre empreses faran soparots, regals de luxe i s'emborsarant eixos diners que tanta falta fan als seus treballadors. Polítics que cobraran dietes, serveis i mil històries mentre expliquen que estem dins d'una crisi que pot ser dura fins al 2010. Però no passa res, és Nadal.

No vull dir que siga una anti-Nadal però veure totes aquestes injusticies em vull molt la sang. A mi m'agrada el dinar de Nadal (estem tots els cusins junts), m'agrada la vespra de Nadal (estic amb el meu fillol i després amb els meus amics), m'agrada Cap d'Any (la il·lusió d'un nou any i de noves experiències), m'agradaven els reis fins que vaig saber que eren els pares (ara entenc perquè mai em van dur el 'línia directa' que tantes vegades vaig escriure...) però m'agrada que em facen detalls, no grans regals.

Bé, no vull seguir més. Crec que ja he escrit prou malament del Nadal. De totes maneres, us desitjo Bones Festes a tots no siga que per llegir tot aquest seguit de pessimisme us porte mala sort. Us deixo a Noa cantant una versió d'Alan Parson 'Eye in the Sky'.

Dimecres!!!

2008-12-03T13:31:00.000+01:00

Discover Lax 'n' Busto!

Per fi demecres! Això significa que demà és dijous i després divendres... i cap de setmana!!! Avui he tornat a escoltar als Lax'n'busto, els del Pemi Fortuny. Quins records em porten... la meua adolescència, els meus amics, les meues històries.

Els especialistes en Rock Català diuen que ells estan fora d'aquest moviment. Heu vist el documental Rock&Cat? Està bé perquè tota iniciativa que hi hagi per promocionar o parlar sobre els grups de música en català stà bé però... jo em nego a acceptar que només hi siguin els Sopa de Cabra, Sau, els Pets, els mítics Sangraït, Menaix Troi i altres que no recordo ara mateix.

El Lax han fet moltíssim! (me n'acabo d'adonar que sóc una grupie). Però deixant de banda als Lax, també hi estava Brams, l'Elèctrica D'harma...

És igual, us deixo amb una copa!

Són aquellas... pequeñas cosas...

2008-12-01T13:03:00.001+01:00

Discover Vanessa Carlton!

Són aquelles coses que són molt xicotetes que ens fan el dia a dia diferent. No fa falta que et toque el primer premi de la grossa, ni que et regalen aquell trasto tan gran que fa temps que vols. No, són aquelles coses que poden passar desaperecbudes als ulls dels demés, dels teus amics, de la teua familia, de la teua parella... per a tu, només a tu et treuen un somriure o un pensament positiu.

Com aquesta entrada. El meu amic En veu baixa em va enviar un comentari l'altre dia (cosa que no em mereixo) dient-me que m'havia deixat un regal: una excusa per a reprendre el vol. Gràcies. Es tracta de fer una llista de coses (aquellas pequeñas cosas) que et fan feliç. A mi m'agrada anomenar-les 'alegries' perquè la felicitat és un estat difícil d'explicar. S'han d'explicar sis coses que et fan feliç... és difícil quan es tracta de petiteses però bé, aquestes són algunes d'elles (que no les que més):

Rebre aquest mem
Rebre un correu electrònic d'un amic/amiga
Escoltar una cançó per casualitat que et recorda a algú, un moment, una història...
Un somriure d'algú que no coneixes però li'l agraeixes perquè ho necessitaves.
Dir 'Bon dia' o 'Bona nit' a la gent que està al carrer prenent la fresca i que et contesten.
Aquesta entrada

Uff... i moltes coses més. El dia a dia és el que et fa feliç amb les seves petiteses. Un petó, un abraç, un quadret de 'xocolate!', un plat de llentiges... tu.

Les persones a les que els hi deixo la cadena són:

SILENCI que encara que fa temps que no la visito encara la tinc present.
A la Lucrècia de Borja que és una deixes petites coses de la xarxa que et fa treure un somriure i reflexionar amb els seus escrits. (Per cert, et dec una entrada. La tinc present però la vull fer bé :P)
A Juanra de Ses Illes. Té un bloc molt interessant sobre relats que paga la pena veure.

I si puc... tornar-te el mem Vicent perquè el nom del teu blog, és meu natural, és trist... no em paix que siga tant trist ;)

L'Elisenda - Crisi

2008-08-17T16:31:00.000+02:00

L'Eli hi era però no hi era al mateix temps. No para de perdre's en els seus pensaments. Últimament havia fantasejat moltíssim, semblava que la seua vida era com un compte de fades on tot era perfecte, on ella era com sempre li havia agradat ser... el que volia arribar a ser.

La realitat era molt diferent, crua i li feia mal. Començava a entrar en un crisi, en un paratge negre en el qual es posava a cridar i tot el món que creia veure li girava la cara. Creia veure a la gent de sempre però la veritat és que no hi havia ningú.

L'Elisenda s'havia fet gran de cop quan els seus pares van deixar de ser-ho. Ara, les persones més properes li deien que era com una adolescent. Què li havia passat?

Pot ser s'havia tornat egoïsta... o pot ser intentava viure en un món que no li pertocava...

Arlequin - Enric Hernàez

Tradicions

2008-07-25T15:40:00.000+02:00

Fa uns dies vaig acompanyar a una amiga a comprar llana per a que la seua iaia li fes una bufanda i un barret de llana (gorro de llana al meu poble, vamos). Vam anar a la tenda de llanes de tooooota la vida de Benicarló. De petita solia anar en ma iaia allí. Ella per a comprar el fil de fer calça i jo a mirar sense tocar... de petits sempre està mal tocar les coses (en el meu cas en raó, jo era de les que en un segon ho tirava tot a terra).

Les parets d’este lloc són especials. Està tot ple de prestatgeries on cada compartiment hi ha un tipus de llana diferent i de colors diferents. De mides diferents per a treballs diferents. Quan he anat sempre he pensat que estaria genial començar a fer una batalla campal amb els cabdells, l’única pega és que la pobra dona després renegaria perquè segur que no en quedaria cap de sencer.

Després, al mig, hi havia com un penjador de roba amb peces de llana, suposo que fetes per aquesta dona o per les dones que van allí totes les vesprades a aprendre a cosir o teixir. Hi havia una manta... quina manta! (ara em surt la vena una mica de poble) Però Déu ni do! Quina feinada però era una meravella. La vaig tocar i el primer que se’m va passar “què suau, segur que per als diumenges davant la tele aniria de conya”.

La dependenta, que és la de tota la vida i la que ens ha vist créixer tota la vida, no parava de riure. Clar, dos joves com nosaltres amb tota la vida per davant i que no paràvem de dir que allò era fantàstic. Em va fer també un altre gest que va tindre: “si voleu aprendre veniu quan vulgueu, nosaltres ensenyem a teixir”. Què contestes? “Moltes gràcies, però no tenim temps”, “cap problema, més endavant a més és gratis, no ho dubteu mai!”.

La sensació al sortir va ser de felicitat i “xé” què agust una ve a comprar! Però per l’altra banda... quanta gent segueix teixint la seva pròpia roba? La veritat és que no hi havia gaires dones joves allí. Segurament, d’ací uns anys això siga un altra tradició que se pergue. Ja vorem, només el temps ho dirà.

Pensaments i redescobriments

2008-07-15T00:15:00.000+02:00

El millor de l’estiu és que pots fer moltes coses que a l’hivern no pots fer. Però encara és millor quan tens t’has d’organitzar (una mica) per arribar a tot el que et planteges. Això et dóna la llibertat de pensar moltes coses, entre d’elles, de plantejar-te la vida, de recordar consells que es la gent pensa que te n’oblides d’ells…

Em puc sentir privilegiada enguany tot i que em passe més estona estudiant que sortint amb els amics o treballant (mare, si m’escoltés a mi mateixa fa uns mesos!). Però entre pausa i pausa em done a mi mateixa el privilegi d’escoltar música. Segurament aquest estiu és el que més n’escolte i per tant el que més pense. També tinc el privilegi d’haver-me creat un clima propi i idoni en una casa que des de fora pareix abandonada, per desgracia.

La música, com fa temps ja vaig dir en unes reflexions dins d’un autobús, m’inspira i m’encanta aquesta inspiració. L’energia d’escriure per escriure i de treure coses que no diria en veu alta per por a que em diguen boja. Bé, la gavina és un lloc de bogeria.

Avui la meua conversa és treure d’alguna manera la felicitat que sento i desfogar-me (no puc sortir al carrer a passejar perquè a ma casa ja em tirarien fora, ja he estat prou hores). Demà torne a casa per unes hores, poques però prou per tornar a respirar l’aire que em fa sentir d’un lloc. És estrany, no sóc d’allí més bé d’un poble però allí em sento còmoda... serà que la trobo a faltar...

No em puc queixar dels dies al meu poble, he tingut i viscut de tot (lo bo i lo roin) i m’arrisco a dir que comence a veure’l des d’un altre punt de vista perquè és el que fa l’avorriment i les poques ganes de posar-me davant dels llibres (davant l’ordinador millor dit). He descobert nous camins on anar en bici (carretera vella de Peñíscola té un nou carril bici que Déu ni dó! i no he anat mai cap a Vinaròs...), nous recursos on treure pel·lícules que val la pena veure (mucbe – Museu Contemporani de Benicarló), nous camins al terme (les torrades amb amics i coneguts fan veure moltes coses), nous punts de vista (amics i coneguts redescoberts), activitats (poques però està bé anar... si algú vol vindre amb mi, clar)...

Aquest estiu és melancòlic i encara no sé per què. Serà la música, seré jo que em faig gran o serà que les coses han canviat prou d’un any a l’altre. Tot una mica però què bo és recordar...

A la fresca

2008-07-08T22:36:00.001+02:00

Avui, amb l'excusa de recollir la roba del terrat i així fer-me el meu cigarret d'amagat (ma padrina no em deixa fumar davant d'ella) m'he posat a pensar. L'any passat els meus veïns solien sortir a prendre la fresca totes les nits allà cap a les deu de la nit. A mi m'encantava tornar a casa després de prendre'm la cerveseta amb els amics i veure'ls.

"Bona nit" i tots contestaven "bona nit". El dia que estaven més xerradors deien "ja vens de festejar?" i segons el meu ànim contestava que sí o que encara era massa fadrina per a eixes coses, ara se li diu a tot "amic". Segurament, quan tancava la porta la veïna del davant els hi explicava de qui era jo i per què no visc amb els meus pares, temes de la fresca.

De petita els meus iaios també ho feien, cadires de fusta i de corda al carrer amb el puro. Fina portava la seua hamaca que li era més còmoda per a l'esquena i jo i mon germà corriem cap al carrer de darrere on ens esperava tota la tropa de xiquets, els amiguets d'estiu. Al poble del meu iaio, Fondespala, la reunió de cadires era més extensa: el tio Enrique i la tia Enriqueta, el tio Borrasca i l'Asunción, els de Barcelona, els de Saragossa, els del final del carrer (la meua memòria pel que fa als noms és terrible però m'enrecorde d'ells). Nosaltres llavors estavem amb els trastos al carrer o damunt de les cames d'algú mentre ens deia "què gran t'has fet!".

És un costum sa però que per desgràcia, per falta de temps s'ha perdut. Queden pocs veïns als qui saludar quan surts de casa, pocs companys d'escala als qui preguntar com li ha anat el dia i com duu el costipat, poques senyores que et deixen un pesic de sal i el que faça falta... som com a desconeguts.

Segurament ja s'han fet grans i ja no poden sortir, ja no tenen vint anys... però encara m'agrada passar per davant d'un rogle de cadires i dir "bona nit" encara que no siguen del meu carrer, només més conservar aquell aire estiuenc de les meues vacances.

Viure per a morir

2008-07-07T23:01:00.000+02:00

El dissabte a la nit vaig veure amb una amiga la pel·lícula "Cuentos de Terramar" del director de "el viatge de Chihiro", "El castell ambulant" o "La princesa Mononoke". La pel·lícula no és cap cosa de l'altre món però el missatge "general" pot ser sí que és interessant.

Els orientals tenen el costum d'introduir en els seus relats elements religiosos o creences pròpies i en aquesta pel·lícula d'alguna manera et fa reflexionar. El personatge no sap per què viu, la seva vida no té sentit i per això no té valor però com no li agrada no viu... té por a viure. Qui no ha tingut mai por a viure?

La mort per a mi és moltes vegades un tema tabú, només de pensar-hi em pose molt nerviosa, em venen unes calors terribles i no puc pensar en res. D'alguna manera "viure per a morir" resumeix el nostre propòsit i em reconforta. En el moment que naixem sabem (saben) que anem a morir. Si seriem mandrosos podriem pensar que per a què viure? No servirà per a res, quan ens morirem no quedarà senyal de nosaltres. Quantes vides han desaparegut i que no sabem res d'elles? Quantes persones hauran pensat el mateix en altres temps?

Què és la mort i què hi ha després d'ella? Però si ens preocupem per saber què és i que hi ha ens perdem una de les coses més importants i que sí sabem que existeix (ho al menys som conscients): la vida. La vida què és? Despertar-se, menjar i dormir? Anar a la feina i tornar a casa? Pagar factures i pensar en el prèstec? A mi m'agrada pensar que la vida són "aquellas pequeñas cosas" de Serrat: la xocolata calenta dels diumenges, l'aire fresc d'estiu, la xerrada de les iaies al carrer, un somriure sincer, una conversació sense paraules, passejar tranquilament escoltant música, jugar com una xiqueta amb els meus cosins, gaudir d'un dinar casolà (a poder ser ben fet i d'eixos que tarden dos hores en fer-se), recordar temps passats i riure d'ells, tornar a veure antics companys, riure fins que et fa mal la panxa...

Viure és tot això i molt més. La mort... si no es viu és com estar mort.

La paret - viure per a morir

2008-07-06T23:25:00.000+02:00

Només seran dos línies perquè no tinc més temps però només vull que penseu sobre això:

viure per a morir...

S'ha de viure per morir després? S'ha de viure per ser recordat sempre? s'ha de viure per... a què?

L'Elisenda - L'home del carrer

2008-07-04T15:50:00.000+02:00

Avui... avui no sabia per què però no es trobava massa bé. Tenia el cap ple de pardals i no aconseguia concentrar-se en la feina. A més tenia la invitada, com cada més. Avui era el dia que ningú la podia suportar. Pot ser sortir de casa a donar un tomb, estirar les cames, desenboirar el cap i baixar d'alguna manera els dinars i sopars de tants acomiadaments d'estiu li aniria bé.

Decidit! Abans de sortir va comprovar que ho tenia tot dins la bossa: el mòbil, les claus, els moneder, el tabac ("mal vici" pensava sempre però sense ell no podia viure) i l'encenedor. El demés ja hi havia fet cap ahí per algun motiu o altre. Quatre gotes de perfum: darrere les orelles, coll, escot i als canells.

Tanca bé la porta amb les claus i en això que es gira i... cau a terra. Què havia passat? Déu ni do quin cop! L'ajuda a alçar-se un xicot que no para de demanar-li disculpes i preguntar-li com està. Com estic? El mira de fit a fit. És el veí que cada vegada que veu passar se la queda mirant, alt, amb el pél fosc, d'ulls marrons... És el veí que totes les vesprades surt a còrrer i torna tot suat, suat com ara.

L'Elisenda és imprevisible i pot ser en un altra situació se n'hauria rigut amb ell, li hauria dit que no passa res, pot ser li hauria preguntat fins i tot el seu nom perquè sempre havia pensat que era un xicot bufó; però aquesta vegada no. Li va dir que la pròxima vegada hi anés amb compte en un tó sec i tota digna es va girar mig coixa.

Llàstima de lloc, hora i dia...

Anònima o desapercebuda?

2008-07-02T18:28:00.000+02:00

Segons mon tio no és el mateix. Ser una persona anònima és aquella no tenim dades d'ella, només sabem alguna que altra cosa. Ser una persona desapercebuda seria aquella persona que coneixem però que no es fa notar (un amic meu també diria que és de bellesa estranya o difícil de vore però aquest sentit... el deixem per a un altre dia). És a dir, si agafem cada paraula per separat ell té tota la raó... al principi jo no li veia molt la diferència.

També em va dir una cosa que em va agradar: en un poble clar que no pots passar com una persona anònima però pots passar desapercebuda si no penses en cada persona que hi ha a la cantonada, cada cotxe que passa davant teu o si creus que et trobaràs a algú. Les persones no podem ser mai anònimes perquè aquest no és el nostre pròposit. En una ciutat és normal que pugues passar més desapercebuda, coneixes a menys gent.

Tot això va vindre un dia que vaig acabar farta després de sentir-me com una bitxo estrany caminant sola pel poble. Encara no m'he fet a la idea que estic a casa... tinc una mica d'enyor...

Històries - l'Elisenda

2008-06-25T10:23:00.000+02:00

L'Elisenda era una xicota normal que treballava les seves vuit hores tots els dies i els caps de setmana sortia amb els seus amics de festa, a donar un tomb o a parlar davant d'una cervesa sobre la mateixa vida que sempre havien tingut.

Però últimament els seus amics la trobaven una mica canviada. Què li havia passat? L'amor? No, l'amor no era pas una cosa que l'importés massa. Tenia 27 anys i tota una vida per davant. L'amor era una ximpleria davant de totes les coses que volia fer.

L'Elisenda havia pres el costum d'estendre la roba nua al terrat de sa casa. Aprofitava eixos minuts per ser tal i com ella era o dir tot alló que necessitava dir. Sense les mirades que tan l'empipaven, sense els prejudicis dels seus amics. Era una amazona salvatge, amb els cabells al vent i els rajos del sol dins seu.

Cantava mentre agafava les pinzes, ballava cada vegada que estenia una peça de roba i pegava un crit ben fort quan acabava "Aquí estic jo!". Forta i valenta! Tenia la sort que l'antiga casa de la seva avia era de les més altes del seu barri i pensava que ningú la podia veure. Ningú...

La cançó

2008-06-18T23:23:00.000+02:00

Quan vaig començar a escriure aquest bloc vaig explicar el per què de la gavina. Li tinc molt bon record a aquesta habanera, és com tornar a l'institut i cantar-la un altre altre cop. La veu de Marina Rossell (que jo sempre havia pensat que era Mª del Mar Bonet!) m'agrada moltíssim cada vegada que l'escolto. Suposo que deu ser perquè en eixos moment solto la meua veu i intento cantar com ella... en jerga de cantaires seria posar bé la veu que és quan una més disfruta cantant. Un só directe, sense frixions (no hi ha roce vamos :P).

Doncs avui he aprés un altra cosa, a posar música al bloc, així que no hi ha res millor que posar a Marina Rossell?

Sincerament hi ha un altra cosa millor també, posar la versió de Josep Maria Cantimplora, la gallina folladora! No és millor que l'anterior però quan una l'escolta per primera vegada la sorpren.

Pregaria que els menors de 18 anys no l'escoltaren...

Premi Pedraforca!

2008-06-18T18:34:00.000+02:00

Avui he tingut molt bon despertar gràcies a la Lucrècia. El meu ritual per a llevar-me les lleganyes és: alçar-me del llit, lavabo, cuina a pel café al micro, encenc l'ordinador, cigarret, cuina a pel café que ja ha acabat i llegir la premsa i els blocs. I la meua sorpresa ha estat que m'ha atorgat el Premi Pedraforca!

Em fa molta il·lusió perquè és el meu primer premi i sincerament no sabia ni que existia. El primer Pedraforca el va atorgar l'striper amb motiu del seu primer aniversari.

Les Normes d'aquest premi son les següents :

S'atorgara a blocs escrits en Català, que a opinió de el que l'atorgui sigui un bloc de qualitat, per els seus continguts, tant literaris, personals o d'entreteniment.
Cada premiat podrà fer entrega de 3 premis .
La imatge del premi si es possible es penjara al bloc.

La veritat és que no conec a tants blocs a qui atorgar-lis el premi. Fa poc que vaig començar i va ser perquè el meu amic En veu baixa em va animar, abans aquestes coses les escrivia a un espai personal. En l'anterior hi havia un intrús que creia que era el centre del món i que tot el que deia anava directe a ell. Podria dir que aquí estic com dins d'un núvol que em lleva els prejudicis i em deixa treure fora tot allò que d'alguna manera tinc dins. Sense judicis, sense normes socials, sóc jo d'alguna manera.

Així que jo l'atorgue a:

En veu baixa perquè és el qui em va animar i sempre que vaig al ca seua descobreixo coses noves.
Silenci perquè és una dona que em fa pensar sempre, d'això i d'allò del que ens vulga explicar.
Josep Maria Tibau perquè sempre m'anima a escriure més, a llegir més i a aprendre a través del nostre idioma. Allí sempre tenim un racó dalt del món.

Moltes gràcies Lucrècia pel premi i que sàpigues que tens tota la raó, les dones (no) som tant complicades, parlant ens entenem tots.

Valenta

2008-06-13T00:42:00.001+02:00

Alguna vegada t'has parat a pensar perquè som valents o en canvi ens amaguem darrere d'una capa invisible?

Quan som petits somiem, fantasegem amb situacions estrambòtiques i impossibles. Som cavallers, belles dames, mags, bruixes, bombers, metgeses, etc. que afrontem dificultats de vida o mort. En el nostre món poden haver baixes, sempre queda millor una història en una nota tràgica per a que sortiga el nostre costat més sensible, però els bons, els millors som nosaltres.

Quan ens fem grans seguim fantasejan: som empresaris de negocis ben duts, sostenibles, amb bones relacions amb el personals, som els caps de departament més intel·ligents i sense dubte més atractius, sempre tenim la resposta a cada pregunta i les situacions difícils... no són fàcils de resoldre però sempre acabem somiant que les solucionem (encara que siga passant-se part de l'argument i anar al final). Som valents i arriscats! I tenim èxit o almenys estem ben satisfets per això.

Però tot això és un somni, una fantasia creada pel nostre subconscient per a desconectar d'alguna manera de tot l'estrès. A la vida real som persones amb barreres. Jo admiro moltíssim a les persones que saben saltar-les o tirar-les a terra perquè a mi em costa Déu i ajudes. Encara que, avui em sento valenta, he fet un pas endavant i m'he barallat amb una panderola (cucaracha, és una paraula que he aprés fa poc i sempre em sorpren). El meu pis està ple d'elles!!! Pobres... no tenen casa on amagar-se en tanta pluja...

En resum, ser valenta què és? Fer front a les pròpies dificultats? Posar remei als problemes amb tranquilitat i temperament? Fer front a les pròpies barreres com la timidesa, els prejudicis físics o creences? Manies... Pot ser el més difícil de tot són les manies i la timidesa.

- Què fort!
- El què?
- Avui li ho he dit, no de la forma que pensava fer-ho des d'un primer cop, però ho he fet.
- Com?
- Per telèfon...
- Ets un cas.

Art i cultura a la ciutat

2008-06-08T13:33:00.000+02:00

Estic una mica farta de sentir a la gent que a Castelló no hi ha res per fer. S'equivoquen.

Avui he fet una passetjada pels carrers del centre. Entre apunts i exercicis cal donar una volta encara que siga per anar a comprar porqueries a la tenda del llaminadures que hi ha prop de la plaça de la Independència (alias, Farola). El meu recorregut preferit és baixar pel carrer del Corte Inglés, passetjar una mica per dins del Parc Ribalta encara que avui he agafat el camí ràpid al centre: recte des de la Ford o carrer Cardenal Costa fins a la Farola i des d'ahí ja tire cap a la plaça de l'Hort dels Corders (Huertos Sogueros) perquè té un encant especial (al meu gust, clar). El meu company de pis li diu la plaça de les Patates que Tiren Aigua. L'obra de Ripollés és una mica estrambòtica, no ho nego a més de ser el pintor de l'extrema dreta castellonenca i tenir un cotxe que deu de fer nosa a l'hora d'aparcar, però aquesta escultura té gràcia. Els colors, les formes, l'aigua... passe sempre que vaig al centre i és bonic vore als xiquets xicotets mirar com cau l'aigua o posar la mà mentre un pare despistat corre des de l'altra punta per a que no face cap dins.

Una vegada passada l'estatua de Jaume I ja vaig directe cap a Santa Clara pel túnel on sempre hi ha un músic (fa temps que no veig al de l'acordió, ho feia bé). Tire pel carreró que està ple de tendes de roba, souvenirs pijos (a vore això és el tipic Pongo, una cosa que esteticament és molt bonica però que quan arribes a casa dius "Dónde lo pongo?" encara que jo sincerament dic "a quin lloc em cap?"), una tenda de discos on escoltes la música que surt per una tele del l'escaparat, la tenda de nuvies (no crec en el matrimoni però els vestits són la canya), una tenda que sempre que passe sempre hi ha una cosa diferent, l'home que va en crosses demanant diners, la tenda de Discos Medicinales... fins a Santa Clara. Avui era VI Mostra de Bestiari on participava la Vibria petita de Tarragona. M'ha fet il·lusió veure-la... també he vist a un antic company de la Colla de Diables i al nou Cap de Colla... Ha estat bé.

Tot això en uns 20 minuts, com encara no tenia ganes de tornar a casa he anat a una galeria que hi ha al carrer Major (el del Zara, Stradivarius i totes les tendes... dic això perquè no estic segura del nom :P). És de Bancaixa i era "Miradas al Mediterraneo". No m'ha agradat, gens! Tots els quadres eren francesos!! La mediterrània té més països i França precisament no és el que més tros de Mediterrani té. Mentre mirava els quadres m'ha vingut la frase d'un escriptor d'Urugay, Eduado Galeano, que vaig llegir anit, dèia que "el arte es arte o es mierda". A vore, em sap mal dir que per a mi allò no era art perquè si la fundació Bancaixa ha decidit fer una exposició de quadres és perquè hi ha gent que n'entén que diu que això és art i és digne de veure. A mi en eixe moment (perdoneu-me els entesos) m'ha paregut m... He sortit tota indignada. L'anterior que van muntar era molt millor! Aquella tractava sobre la feminitat dins de l'art, un recull de pintores, esculptores i gravadores que havien creat paissatges, bodegons, creacions pròpies, recreat contes que et feien sentir dins dels seus quadres. Et senties d'alguna manera dins d'aquelles formes i colors.

Tota indignada i sentint una mica que havia perdut el temps he fet cap a la Llotja del Cànem. Us recomano que hi aneu, totalment, de veres. És un edifici que està molt ben conservat, hi ha llum, un bon horari de visita i molta informació cultural de la ciutat. Ara hi havia una exposició de fotografies "Fotografies de gran format a l'espai urbà". És interessantíssima si teniu temps per visitar-la i ganes de pensar davant de cada fotografia. A mi m'agrada pensar què pensa el fotògraf/a quan pren cada foto. És veu que era un concurs i la guanyadora (de Fernando Mas) és bonica, retrata a les escales d'una ciutat italiana (suposo que Roma) un xiquet recolsat contra una farola, després a una dona jove esperant a algú i asseguts a enterra a dos persones majors llegint un llibre i parlant. A mi m'ha donat la sensació de que aquelles escales era un lloc de referència per a menuts i majors, un punt de trobada o de estada durant el temps. És bonica.

Una vegada he sortit d'ahí ja me n'he tornat a estudiar i a escriure això perquè m'ha semblat una passetjada bonica en una ciutat que gaudeix de mala fama. Llàstima que no he pogut anar a altres llocs, al centre està la Casa de la Cultura que també fan exposicions però no puc anar mai, el seu horari és molt reduït i sempre tinc coses que fer. Llàstima...

La paret...

2008-06-06T21:56:00.000+02:00

La paret... per a un gavina la paret pot significar un entrebanc que ha d'esquivar perquè li impedeix seguir recte per el seu camí. La meva paret no té aquest significat, és més bé un lloc de reflexió i de records.

Sóc una mena de gavina melancòlica, encara que, si hauria de delegir un animal per a definir-me... no seria una gavina. Ja vaig explicar el per què de la gavina fa temps. A la meua paret (física del meu niu) hi ha un munt de notes, fotografies, recordatoris d'entrades, tickets, actes on he anat, dibuixos i postals. La paret del meu blog és com un lloc on vos mostraré racons del món que em trobe.

Tinc una frase anotada que diu:

¿Som nosaltres mateixos o una imitació superficial d'aquells que ens agradaria ser? No intentes ser un tot per a tots.

Concentra't en ser tu mateixa per a tu mateixa.

És una frase per a reflexionar doncs molts dels nostres pseudònims mostren coses de nosaltres mateixa. Per què posar Dona Rebel·lada en comptes del meu nom verdader? Per què utilitzar el nom d'un altre quan segurament el teu nom és especial? Perquè la majoria de noms tenen la seva història i per això, només per això són únics.

Tot això dins del món virtual però a la vida real, per què anem vestits com anem? Segurament perquè ens agrada un tipus d'estètica i la seguim però no vol dir que sigui pròpia, o sí? Després els gustos... sempre ens els introdueixen d'alguna manera o altra: escric un bloc perquè m'ho va aconsellar un amic, m'agrada el català perquè una vegada un noi que m'agradava em va parlar sobre l'important que era vetllar per la pròpia cultura, em pinte les ungles perquè les meves ties tenen una perruqueria, m'agrada llegir novel·les històriques perquè la meva mare me les recomanava, m'encanta Vicent Andrés Estellès perquè la meva antiga companya de pis em va dir una frase d'ell... tot això és l'inici d'un sentiment, després seguir amb ell és cosa nostra. La raó principal del nostres gustos sempre ve iniciada per algú altre. Encara que, a tots els llocs hi ha gent que diu ser allò que no és.

Me'n vaig per peteneres! La frase jo me la llegeixo a sovint en veu alta perquè moltes vegades volem fer coses per a que els demés estiguen contents amb nosaltres però que al final a nosaltres no ens agraden. Concentrar-se en un mateix és pensar què ens importa de veres i a partir d'ahi anar fent. Viure tal i com t'agrada, cantant, cridant, rient o plorant, llavors des d'ahí seguir el teu camí.

Està bé negar una amistat?

2008-06-04T10:32:00.001+02:00

Anit em feia eixa pregunta. Està bé negar a una persona la teua amistat?

Definim amistat, o millor dit, el meu concepte d'amistat. Jo crec que és una relació afectiva entre dos persones que es procupen l'un per l'altre sense pensar en el temps, les circumstàncies, el lloc, la situació personal, etc. Tot això sense arribar a ser una relació estable o digueu-li com vulgueu (jo pense que la diferència entre la meua parella i un amic és bàsicament l'atracció sexual, amb un vols anar un pas endavant i seguir el cicle evolutiu i amb l'altra no).

L'amistat entén moltes coses que altres persones no poden entendre. Un amic, si de veres és amic teu i s'ha interessat per conèixer-te, sap què et pot estar passant pel cap. S'alegra si eres feliç tot i que pot ser ell no creu que siga veritat. No et fa grans regals però et truca quan té el pressentiment que alguna cosa va mal. Tot això és gràcies a que et coneix, ha fet el gest de entendre qui eres i és preocupa quan no sap la resposta a un problema.

Sap quan ha de parar, quan ha de dir no, quan t'ha de dir no. De vegades no serà la forma més correcta perquè per damunt de tot és una persona com tu, com jo. Té els seus moments baixos i sap donar prioritat a les circumstàncies però intenta que no t'afecten o que un problema seu no siga teu. Encara que si sóc una bona amiga, un problema seu és meu. Després venen les conseqüències clar.

També crec que els amics els pots comptar amb els dits. Conèixer a una persona costa temps i hores. Un amic no és fa del dia a la nit, això jo li dic coneguts perquè sí que et poden explicar un problema i ajudar-los però molts d'ells quan s'ha acabat eixa unió pareix com si ja no hi haja cap cosa més. O també es pot donar el cas que has tingut molta amistat amb una persona però amb els anys, has canviat, ha canviat, tot ha canviat i ja s'acabe aquell vincle.

A mi em passa que dóno molt a les persones que crec que ho valen però en el moment que em fallen no tinc ganes de donar res. No significa que no m'importen però no em naix tindre la mateixa relació que abans. Tinc la sensació que sóc com un monstre perquè l'altra persona vol una cosa que fa temps va passar. Li estic negant una amistat que fa temps vam tindre i que pot ser sí, o pot ser no, pot tornar a ser el mateix. No vull que siga el mateix perquè allò va ser un temps, enmig han passat moltes coses, i ara tot és diferent.

La pluja

2008-05-27T02:38:00.001+02:00

L'altre dia parlava amb una professora sobre l'aigua. És necessari que plogui per a poder regar els nostres camps, omplir els embassaments, tenir aigua a les nostres cases...

Jo crec que és necessari que plogui, així moltes veus callaran i si no callen és perquè no saben planificar bé i guardar el que se'ns dóna, però sempre he dit que plogui mentre jo no estigui al carrer o no hagi de sortir de casa. Tinc molt mala sort i on visc, per molt que diguin que és una plana, és una seguida de forats a terra. Hi ha tolls per tot arreu i el clavegueram pareix que estigui embossat perquè no dóna a l'abast.

Ella en canvi em va fer pensar d'un altra forma: 't'agradaria que plogués de nit?' Jo li vaig dir que sí, m'encanta veure ploure des de la meva finestra (seca, sense cap perill de fer malbé cap dels aparells que tanta suor i maldecaps em donen). Llavors, ella em va dir: 'a tu t'agrada que plogui de nit perquè així no et mulles [lògic], però pensa amb la gent que treballa de nit. A la gent que treballa netejant els carrers de nit, no creus que volen que plogui de matí? Ells han de fer la seva feina igualment.'

Ara m'ha fet pensar. Ara plou i de valent al carrer, sent egoïsta em va de categoria però jo no seré qui demà tingui un gran refredat. Què en pensaran ells?

Impressions

2008-03-11T22:43:00.000+01:00

Avui pujant a la universitat m'ha cridat molt l'atenció un xic amb Síndrome de Down. Tot ha passat mentre baixava de l'autobús amb presses perquè ja arribava tard, havia quedat per muntar una exposició. Però m'he fixat amb ell. Estava a la parada fumant. Se'l veia jove, uns 18 anys que amb la seua malaltia podien ser uns 25 anys. Baixotet i una mica gruixut. I el detall... fumava d'una forma molt estranya. Era com si s'avergonyís però al mateix temps ho mostrés per a que tots vegerem que és igual a nosaltres. Va a la universitat, agafa el bus i fume, com tots.

No sé, pot ser perquè era massa d'hora i encara estava massa adormida. De totes formes m'ha produït tristesa aquest pensament i de cop, m'he tornat molt crítica. A mesura que anava arribant, he començat a pensar, com si li digués directament a ell: "no tens prou amb tenir la meitat d'esperança de vida que la majoria que a sobre fumes? Va, home, deixa-t'ho!". Però, en certa manera, he estat també molt hipòcrita perquè també fume! (quina ironia, Jornades contra la hipocresia política i jo sent una hipòcrita social).

A vegades, em podria aplicar la mateixa història. No perquè fume per la mateixa raó que ell o per donar una sensació a la gent que m'envolta. Cadascú comença per un motiu però siga quin siga, no està bé.

Al vent

2008-03-03T11:21:00.001+01:00

Avui mirant la bloc esfera i revisant coses del meu bloc me n'he recordat d'una cançó de Raimon. Les gavines aprofiten el vent per a poder volar, senten les corrents d'aire... deu ser tota una experiència. Sentir a la cara tot eixe aire fresc, tancar els ulls i començar a imaginar. Després, com és normal, obriríem els braços per veure si es pot aprofitar tot eixe canó invisible. A veure si així ens enlairem una estona i vegem altres mons.

La cançó és "Al vent" de Raimon. Ell no es referia a aquesta sensació de la que jo parle, més bé parla de que a la repressió se li han de posar ganes i lluitar contra ella, tot al vent del món. La repressió de la que parla ell és del Franquisme. Nosaltres gràcies al poder superior ja no ho hem viscut però d'igual manera som reprimits com a cultura, ideologia i nació. Al vent...

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

(1959)

Moments de transició

2008-02-26T16:55:00.000+01:00

... són aquells viatges que fem quan anem d'un lloc a un altre. En autobús, en tren, en cotxe (si tenim la sort de no conduir)... temps de reflexió, per què no? temps de lectura, de converses sobre el temps, sobre la vida, sobre la ràdio...

Molts d'aquests moments que pensem que són temps morts sense res a fer però que a mi m'agraden molt. Són aquestes hores que la ment no para de pensar o d'imaginar. Imaginar que som diferents, amb una vida diferent, amb la mateixa gent o gent nova. Jo fantasiejo molts cops... he pensat a sovint de fer una història sobre això però deuria de dur sempre una llibreta o una gravadora en mi per a poder escriure totes les idees. No sé, tampoc he cregut mai que tinga vocació d'escriptora.

Durant aquests moments de transició també m'agrada escoltar música. Ella m'ajuda a reflexionar i segons el que escolto penso d'una forma o d'un altra... encara que quan s'acaba la cançó torno a la realitat i a la visió real i objectiva de les coses. La música m'ajuda a veure les coses de manera diferent. Dins les meves fantasies és com la pintura que m'ajudés a crear els paisatges... les trames... les situacions. Música que crea moments.

Fa uns mesos vaig veure per la televisió un documental sobre una escriptora tarragonina, Olga Xirinacs, que em va sorprendre. Ella escrivia els seus llibres mentre escoltava música clàssica. Segons el que volia transmetre escoltava un compositor o un altre... en certa manera crec que deu de ser com si el músic et dictés les paraules que has de dir, com si et xiuxiueges darrere de l'orella. D'alguna manera vaig saber què volia dir quan parlava de la música i la seva obra.

Sobre l'autobús vora mitjanit vaig escriure tot això de camí a Castelló, de camí a casa.

Amor...?

2008-02-21T12:01:00.000+01:00

“Què és l’amor?” deuria de ser tema de redacció obligada a les classes de filosofia. En comptes d’altres com “llibertat”, “filosofia”, “raó”… perquè l’amor no atén ni a la raó, ni la filosofia, ni a la llibertat… l’amor és rebel doncs apareix i actua de la forma que més li agrada, no pensa amb la situació ni els problemes que hi ha. L’amor no és raonable doncs si fos així deixaria de tindre la seva essència que tant ens agrada.

L’amor... o no amor? Un altra qüestió. Tens amor cap a una persona o només li tens estima? Per què l’amor va i ve? Què veus amb un altra persona que et fa sentir “amor” o només creus que és amor perquè creus que és el mateix que altres persones senten el mateix? Ai, que cecs que som doncs com podem nosaltres sentir el que altres persones senten?

Podem explicar el què sentim de les demés persones quan parlem amb elles, quan estem amb elles, les sensacions que ens desperten. Podem somriure perquè sentim que aquell moment és únic i que molt difícilment un altra persona et pot despertar aquell formigueig... aquella passió incontrolada... aquella experiència sota el cel... aquella alegria... aquelles ganes de fer-la petar sense importar l’hora, la gent, els problemes, el treball, les obligacions... quan se’n vagi un altre dia serà. Però mai podem sentir el que els demés senten i comparar-ho amb el que nosaltres sentim.

Segurament moltes desil·lusions venen arran d’aquesta forma de veure les coses. Encara que una forma més fàcil d’explicar “Amor” seria dir què no és. L’amor no és pensar en un mateix sense pensar amb els altres. Ser egoista i dir que ho fa pel bé dels dos, no és amor. Enfadar-se i queixar-se de ximpleries no és amor. Cridar de ràbia no és amor. Amor no és dir que no passa res i girar-se d’esquena. Amor no és “som amics” i segons bufa el vent parlar amb l’altra persona. Si fora amor allò que vam sentir no es seria tan hipòcrita d’estar amb un altra persona per estar. Amor... amor no és això.

Encara que, siguem clars. L’amor no el troba qui no el vol trobar. Doncs dir que vols amor i tancar els braços no és una bona forma de collir-ho. La meva petita experiència m’ha ensenyat que un el troba si el té dins seu. Com dir-ho? S’ha de ser curiós i voler descobrir tot allò que amaga el món en la seva totalitat. Deixar fora les particularitats per a fixar-se primer amb les generalitats doncs les primeres poden ser reflexos. Pot ser l’amor és com un gran mirall on t'has de veure reflectit abans de mirar a un altre.

Lluna de València

2008-02-19T11:05:00.001+01:00

Amic, sortim al terrat,
ai que ens remulli la cara
la lluna, gall de taronja
entre dents de nuvolada;
ai que ens remulli la cara
-amic, sortim al terrat-
la lluna, la tarongina
del taronger ennuvolat.

Set llunes ulleroses
i una set agra
sota les set taronges
de l'amor clara;
de l'amor clara, sí,
de l'amor clara,
set llunes ulleroses
i una set agra

Cau de llunes

Moments

2008-02-10T19:07:00.000+01:00

Com si fos un somni

cada moment que hem viscut,

ja no hi és.

Com si fos la passió d’un moment

sense que la raó no m’ajudés a dir res.

Un impuls sense fre

que arranca des de dins meu

i em llancés a tu.

Què tens que no puc fer res?

Som amants d’un moment concret

que es busquen, es besen, s’abracen,

s’uneixen, es comprenen...

Però res més...

La gavina

2008-02-08T00:57:00.002+01:00

Volia fa temps parlar ja de la gavina. Què és la gavina a més del meu lloc de reflexió? Doncs és el títol d'una havanera. Pels qui no sabeu què és es tracta d'un estil musical d'origen mariner (o això crec). Com que vaig nàixer a Tarragona i mon pare és mariner vaig créixer dins d'aquest ambient.

Un altra cosa a dir és que tinc molta afició per la música. Canto en un cor i després m'agrada molt escoltar música en català. Aquesta afició m'ha fet cercar molts músics i cantants, a més de cantar peces de música que pot ser no hauria escoltat mai. "La gavina" va ser una peça coral que vaig cantar a l'institut. Més endavant la vaig sentir cantada per Mª del Mar Bonet. Què puc dir d'ella? Em quedaria curta perquè la seva veu em transmet tantes coses quan l'escolto.

I la cançó m'agrada tant perquè la sensació que una té quan canta una havanera amb els baixos, tenors i contralts... és com si 30 persones en foren una al mateix temps. Com si la veu ens unira en una sola. És la música feta viva...

Bé, aquí us deixo la lletra d'aquesta havanera. Només dir un altra cosa, si teniu curiositat hi ha una versió de Josep Maria Cantimplora (qui és???) on canvia la lletra totalment i de forma molt graciosa. El títol es diu "la gallina folladora" imagineu el demés.

Oh! Gavina voladora que volteges sobre el mar
i al pas del vent mar enfora,
vas volant fins arribar.

A la platja assolellada,
platja de dolços records
on dia i nit hi fa estada,
la nina dels meus amors...

Digues-li que sento dolça melangia
i que en ella penso en tot moment.

Oh! si igual que tu gavina el mar pogués travessar
fins arribar a la platja on tan dolces recordar
i veure la imatge bruna en un suau despertar
de la nina que entre somnis és tan grat d'acariciar...

NB. La cançó és original de Frederic Sirés però la versió més sentida és de Marina Rosell. Al youtube la podeu escoltar ;)

Simplicitat

2008-02-06T23:19:00.000+01:00

Me'n vaig al llit amb la sensació que he tingut un dia ple. He estudiat, treballat i anat el dentista.

Dies com aquest poden passar sense pena ni glòria però el que fa que valguen la pena són aquells amb els que t'envolten. Un missatge, una reunió d'amics, unes ties boges a última hora... una broma de la companya del treball...

Somriures que sorgeixen com un estel fugaç que et puja l'ànim.

Per què amb tan poc en tinc prou? Per què un simple "hola, sóc aquí" em val? Per què de vegades en volem més? No és senzilla la vida? O nosaltres la fem complicada? Serà això...?

Tornar-hi com si res no hagués passat

2008-02-05T00:06:00.000+01:00

Inici. Demà de matí tornaré a una vida com si res no hagués passat. Ho tinc clar i ho vaig a fer. Poca cosa em queda d'allò... puc dir que és trist com reacciono i segurament amb els anys ho veuré d'un altra forma. Des d'un altra perspectiva però ara no ho veig d'un altra forma possible.

Records. Fa uns mesos pensava que les coses haurien pogut ser diferents. Més fàcils perquè som persones civilitzades. Ara tot allò que em vaig dir i que em va dir ja no té sentit. Les paraules en sí ja han deixat de significar alguna cosa. I com ja no signifiquen res, ja no tenen cabuda dins del meu món.

Llàstima. Llàstima de tot allò que ben bonic va ser. Llàstima perquè la idea que tenia jo d'ell era ben diferent. Tant que casi casi començo a personalitzar els missatges, cosa que no volia fer perquè cada reflexió es pot aplicar a més gent. Llàstima perquè ja començo a pensar que no vam ser res.

Indiferència. És la sensació que a partir d'ara tindré. Per què? Doncs perquè tota consideració o estima que li podia guardar en aquests moments ja no està. Per què? Encara no sé, és un cúmul d'històries, de situacions, de paraules... d'accions que no m'han agradat d'ell. Pensava que no ho anava a saber? Bé... el món és com un mocador (diuen) i és cert. Sense voler te'n enteres de tot.

Destí. Bona sort i que sàpigues que no et guardo rancúnia. Sincerament no érem l'un per l'altre i no es pot fer res quan s'és així. Sigues feliç.

Què queda d'allò?

2008-01-27T20:46:00.000+01:00

-Què queda d'allò que vam ser?

- Segurament, res.

- Per què?

- Doncs no sé, la gent canvia i segueix el seu camí. De vegades el correcte i d'altres l'erroni.

- I se'n recorda un d'alguna cosa? Aprèn de l'antic camí?

- Tinc l'esperança que sí, cada persona t'ensenya coses noves que t'ajudaran en un futur. Però sé que hi ha gent que fa com qui no ha passat res. Borra tota senyal del passat per crear un nou.

- És el teu cas?

- No. Jo espero, miro, raono i segueixo. Vull pensar que per petit que sigui encara queda alguna cosa del que va ser.

Vella història a l'hotel Society

2008-01-26T20:24:00.000+01:00

Avui tenia ganes de publicar una entrada no perquè volia escriure per a mi, que també però en aquest moment m'agradaria més compartir un poema. Coneixeu la vella història de l'hotel Society? És un poema del benicarlando Manel Garcia Grau que fa uns anys ens va deixar. No és que sigui el meu poeta preferit perquè, a mi, no hi ningú que m'entengui més que Vicent Andrés Estellés.

Aquest poema és com una metàfora que dóna vida a tots eixos sentiments, ideals, defectes i els transforma en personatges d'una història. Pot ser m'agrada tant perquè quan escric m'agrada molt utilitzar aquests mecanisme d'expressió. Gaudiu tant com jo d'ell.

A l’hotel Society —carrer Vell Món, número seixanta-nou— tres bagasses
s’arreceren sota l’escalfor d’un llum vermell i d’una trista espera:
són la puta Dissidència, la puta Revolució i la meuca Opulència.
La primera, jove i atractiva, gairebé no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria de l’home o de la dona i altament coneixedora
de l’art i la tècnica del seu ofici. Un dia la visità el Senyor del Sant Poder,
mascle xulo del barri de la Violència, i li proposà certs negocis.
Al negar-se la Policia de la Realitat la detingué: passà molts dies a la presó
i rebé tortures de mans del Botxí de la Justícia.
La segona, vella i desendreçada, es mira a l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades. Els seus pocs clients
saben que ve del poble, és poc educada i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n a contemplar les estreles.
La tercera, enjoiada i creguda, és la més sol·licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que fou a un col·legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics Prodigis
i té allò que els homes en diuen tindre classe,
però el seu embruix desapareix quan el client engominat se n’adona
dels pots de maquillatge que porta a la cara, dels pits de silicona, del lifting
i de la perruca rossa, casposa i bruta, que es posa cada nit per sortir a escena.
A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència
i es conten antigues històries de quan els homes eren més mascles,
més atents i més interessants. «Ara —diuen— sols volen follar
com ho fan a la televisió i et conten maldecaps rutinaris i avorrits,
ah, aquells temps en què els homes et feien sentir com una reina
ja no tornaran…»
En aquell hotel de mala mort les tres bagasses recorden vells temps
i esperen, des de fa molts anys, que algú se les emporte
fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita:
saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia i la puta Llibertat
els van parlar d’un bordell
—carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca—
on els homes les tractaven amb dignitat i senzillesa
sota l’escalfor d’una llum diferent, blava i fulgent, regentat per la senyora Poesia
i estimat entre les roses i els focs d’una vida creativa i profunda.

Si algun dia visiteu el Society
—recordeu: pany de la Veritat, cruïlla Existència amb Ideal,
entre l’avinguda del Somni i la travessera de la Persistència
encara les trobareu. I no oblideu tractar-les bé:
pagueu-les sempre al comptat i deixeu
que us omplin de desig i d’atzurs les vostres mans receloses.

Vaig sentir...

2008-01-22T15:26:00.000+01:00

Com una flor brotava dins de mi fruits salvatges
com una explosió de sensacions, de luxúria, de passió;
com arribava al clímax de la nostra unió.

Bufa...

2008-01-22T11:48:00.000+01:00

- Vent bufa, bufa fort i emportat tot allò que em sobra!

- I què et sobra?

- Em sobra la impotència i la ràbia. La impotència de no poder fer res perquè he pogut fer mal a algú sense voler. La ràbia que li tinc perquè no és just en mi.

- Sap que estàs així?

- No, no ho sap perquè qualsevol cosa li rebota i no aten a raons. Les meves paraules no tenen valor als seus ulls. Les paraules dels demés són com espurnes que l'encenen i que li fan tirar d'un arc amb fletxes de foc, directe cap a mi.

- Bufaré fort però aquest sentiment tardarà en anar-se'n. Quan un estima se li encén una flama. És més fàcil caminar quan aquesta està apagada perquè segur que no provocarà cap incendi. Però si encara hi és pot fer malbé tot aquell paisatge que un dia vau construir.

- Vent bufa, bufa fort i endús-te tot el que s'ha fet malbé!

La biblioteca

2008-01-22T00:15:00.000+01:00

Anar a la biblioteca a mi se'm fa com anar a l'aventura. Cada vegada que hi vaig sé que descobriré alguna cosa nova. Avui per exemple, buscant un manual sobre traducció i que no he trobat al final, m'he deixat caure per una secció on m'he meravellat de dos exemplars.

Més endavant ja us n'adonareu que sóc una militant per la llengua catalana. Estime molt la meua llengua en totes les seves varietats així com tinc clar que si no comencem, la gent del carrer, a lluitar per ella i defensar-la la perdrem.

Bé, després del meu petit discurs, continuo. Doncs m'he quedat una mica bocabadada perquè he trobat dos llibres que parlen sobre el multilingüisme a l'Estat espanyol. Un es diu El paraíso políglota de Juan Ramón Lodares i l'altre Multilingualism in Spain de Mª Teresa Turell. He pres nota d'ells i quan tinga una estona... n'he de treure moltes! intentaré llegir-me'ls.

Un dels motius és perquè últimament amb tota la polèmica que hi ha ara sobre les llengües i la seva oficialitat a l'estat serà una nova forma de veure les coses. Ja en parlaré...

Un nou vol

2008-01-21T23:57:00.001+01:00

Tinc moltes ganes de fer coses, tinc moltes idees i tinc molt bona imaginació. M'agrada escriure i m'agrada descobrir noves coses. M'agrada sobretot compartir-les.

Com la gavina que va d'un lloc a un altre per sobre del pont de mar blava. Ella és nostra, és mediterrània... com jo.

La gavina

Les comparacions...

Buscar treball

111

Paradís tropical

Exàmens

No me la puc treure del cap!!

Núvols

Cridem?

País d'Oliveres

Moments (2) Els castellers de Vilafranca

Jesús Maria Tibau i Totes les baranes dels seus dits

De concert

Abstencionista? No.

A la llum...

La parla

La música fa jove

Dites

Diumenge...

I si fos?

Compartir

Vellesa...

El cambrer

Moments

Estellés

Ai xiqueta meua...

Real?

99è joc literari - el nas

Big Bang!

Elisenda - la lluna

Pepe... Rubianes

Apologia del moc

Vampir - La Mascarada

Sobre nacionalismes

Ser dona (95é joc literari)

La bruixa de Portobello

Vaig veure...

Els números

Elisenda - Un intrús!

El meme del 7

Les bruixes de Myfair

La idealització de les persones...

Gabilondo

Un ull des del cel...

Dimecres!!!

Són aquellas... pequeñas cosas...

L'Elisenda - Crisi

Tradicions

Pensaments i redescobriments

A la fresca

Viure per a morir

La paret - viure per a morir

L'Elisenda - L'home del carrer

Anònima o desapercebuda?

Històries - l'Elisenda

La cançó

Premi Pedraforca!

Valenta

Art i cultura a la ciutat

La paret...

Està bé negar una amistat?

La pluja

Impressions

Al vent

Moments de transició

Amor...?

Lluna de València

Moments

La gavina

Simplicitat

Tornar-hi com si res no hagués passat

Què queda d'allò?

Vella història a l'hotel Society

Vaig sentir...

Bufa...

La biblioteca

Un nou vol