Impressions

Avui pujant a la universitat m'ha cridat molt l'atenció un xic amb Síndrome de Down. Tot ha passat mentre baixava de l'autobús amb presses perquè ja arribava tard, havia quedat per muntar una exposició. Però m'he fixat amb ell. Estava a la parada fumant. Se'l veia jove, uns 18 anys que amb la seua malaltia podien ser uns 25 anys. Baixotet i una mica gruixut. I el detall... fumava d'una forma molt estranya. Era com si s'avergonyís però al mateix temps ho mostrés per a que tots vegerem que és igual a nosaltres. Va a la universitat, agafa el bus i fume, com tots.

No sé, pot ser perquè era massa d'hora i encara estava massa adormida. De totes formes m'ha produït tristesa aquest pensament i de cop, m'he tornat molt crítica. A mesura que anava arribant, he començat a pensar, com si li digués directament a ell: "no tens prou amb tenir la meitat d'esperança de vida que la majoria que a sobre fumes? Va, home, deixa-t'ho!". Però, en certa manera, he estat també molt hipòcrita perquè també fume! (quina ironia, Jornades contra la hipocresia política i jo sent una hipòcrita social).

A vegades, em podria aplicar la mateixa història. No perquè fume per la mateixa raó que ell o per donar una sensació a la gent que m'envolta. Cadascú comença per un motiu però siga quin siga, no està bé.

Al vent

Avui mirant la bloc esfera i revisant coses del meu bloc me n'he recordat d'una cançó de Raimon. Les gavines aprofiten el vent per a poder volar, senten les corrents d'aire... deu ser tota una experiència. Sentir a la cara tot eixe aire fresc, tancar els ulls i començar a imaginar. Després, com és normal, obriríem els braços per veure si es pot aprofitar tot eixe canó invisible. A veure si així ens enlairem una estona i vegem altres mons.

La cançó és "Al vent" de Raimon. Ell no es referia a aquesta sensació de la que jo parle, més bé parla de que a la repressió se li han de posar ganes i lluitar contra ella, tot al vent del món. La repressió de la que parla ell és del Franquisme. Nosaltres gràcies al poder superior ja no ho hem viscut però d'igual manera som reprimits com a cultura, ideologia i nació. Al vent...

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

(1959)