dijous, 26 de març del 2009

Estellés


SABIA QUE VINDRIES

Sabia que vindries, que ja era
l'hora de parar taula dignament,
d'obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.

Amor i més amor d'aquell que espera,
amor i més amor d'aquell que sent
la pentecosta de l'amor, l'advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.

Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.

Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tot els blats novells de la tarara.

divendres, 13 de març del 2009

Ai xiqueta meua...

Benvinguts a les terres valencianes on pareix que només hi ha tarongers, cartxoferes (al meu poble), bandes de música, mascletaes, bous i dones disfraçades amb el que alguns dirien: "amb ensaimades a les orelles!".

Enguany sembla que la crisi ha fet de les seves i no serà com anys anteriors... crec que aquelles donacions d'empreses (constructores) no n'hi hauran. Però bé, el que conta és la festa! Des d'avui es dóna per començada la setmana fallera (que si déu o qui siga ens ajuda acabarem en festes de la Magdalena). Al meu poble encara són unes festes de carrer per a tots.

Pots anar a veure totes les falles sense haver de pagar, participar en els actes de les falles, sopar amb els amics/familia a una falla un 'bocata' de llonganissa a la brassa, tapetes de la mare d'algú, veure cervesetes al carrer, però sobretot la beguda que li és propia és la 'misteleta' que si no has patit cap intoxicació l'any anterior repeteixes fins que te'n vas a dormir (perquè ja no t'aguantes de peu).

Volia deixar-vos una cançó per qui tinga temps. No és l'himne de València perquè d'aquest tema en podriem escriure un altra entrada... ai Paco! Aquesta cançó és de Bajoqueta Rock un grup de Roba-Roja que tenen la seva pròpia versió d'un altra cançó típica en falles. No crec que la posen quan es creme la falla però espere que la posen encara que siga per a ballar-la!


dijous, 12 de març del 2009

Real?

Som allò que de veritat creiem? O pot ser vivim una realitat imaginaria? Pot ser tot és un somni o un joc virtual, com en Matrix per què no?. Només al final ho sabrem.

Encara que pot ser Castelló té la resposta i nosaltres no ho sabíem...


... ens alerta d'alguna cosa?

dimecres, 11 de març del 2009

99è joc literari - el nas

- Has compra't el diari?
"Apareix morta una dona al portal casa seva", "una bomba causa tres mort al centre de...", "10.000 persones més sense feina", "no hi ha rastre del cos de Marta dues setmanes després de la seva desaparició", "la crisi durarà més del que diuen els polítics", "qui pateix la crisi, els rics o els treballadors?", "un ministre es gasta part del pressupost en mobiliari d'oficina", "no hi ha crisi, només un reajustament...", "YES WE CAN!"
- On vas?

- A treballar... on són les disfresses de la nena?


dilluns, 9 de març del 2009

Big Bang!


- Sento una explosió!
- Què?
- Sí... però no sé com explicar-la... només la sento i no puc parar de pensar, veure, sentir coses que tenia dins meu, amagades.
- Tranquil·la és normal. Tot el món explota algún cop o altre. No som de pedra.
- Creus que eres de pedra... no t'afecta res però és mentida. No puc fer res... només ploro.
- Plora i dorm. Les llàgrimes netejarán la teva ànima. Demà serà un dia nou.

dijous, 5 de març del 2009

Elisenda - la lluna

Llegir la feia sortir del seu món material fins a una petita lluna de cotó on sentia aquella calfo tan tendra que ens encongeix. Solia llegir de tot per allò del que el saber no ocupa espai: novel·les policíaques, relats breus, assaig, ciència ficció... però allò que li agradava més eren les novel·les històriques que feien referència a antics palaus i prínceps oblidats.

La literatura
era un estat diferent. Era un no res que es convertia en un tot. Una cosa intangible que es tornava real al seu pensament, als seus somnis, a l’altra realitat que vivim tots de nit. Quina casualitat, el moment què no parlem compartim eixa sensació de soledat tranquil·la, sense problemes. Bé, n’hi ha que se’ls enduu al llit però és una qüestió personal.

Des de la seva lluna podia veure’n d’altres: més petites, més grans, amb formes quadrades, triangulars. Però diferents entre elles, l'única característica comuna era la calfo que desprenien. També de tant en tant es deixava veure un estel fugaç que, si tenies sort, parava prop teu i et cantava una dolça melodia que et despertava...


dimecres, 4 de març del 2009

Pepe... Rubianes

Des del meu petit lloc de reflexió m'agradaria fer un homenatge a aquest gran humorista que aquesta setmana ens ha deixat. Al Pepe Rubianes és d'eixes persones que les estimes o no les estimes. No era un artista estimat per tots, no li feia falta perquè els qui el seguiem ens valia la seva forma de ser, la seva forma de dir barbaritats però que al cal i a la fi eren veritats com a cabassos.

Aquí teniu un video, un petit tall d'un espectacle. Espere que quan vos alceu comenceu cantant l'humilde melodia...


dimarts, 3 de març del 2009

Apologia del moc


No us heu reunit mai per a parlar sobre mocs amb altra gent? És una cosa curiosa, no és sol paralar molt a sovint però quan surt el tema tot el món en pot parlar. Per què? Doncs perquè tot el món ha patit el suplici de tenir mocs, tants com per a gastar un paquet -o més- diari d'aquells paperets (que algú els beneeixi) que ens lleven el filet aiguós del nas. Fa temps vaig tenir una conversació sobre els mocadors amb un amic del treball. Me n'he recordat perquè torno a estar igual que fa uns mesos, amb els amics verdosos per tot arreu. Bé, deixem-los a part a ells i parlem sobre mocadors.

A l'hora de llevar les nostres mucositats (com ne poden haver tantes!) la gent té diferents gustos -com els sabors i els colors. De petits l'abuela/iaia/àvia sempre treu el gran mocador de tela, brodat amb floretes o amb les inicials de la familia per a refregar-te'l per tota la cara... de menut n en fas cas prequè només tens ganes de fugir i seguir jugant però quan ho penses de gran... qui s'ha mocat abans? Quants mocs ha deixat? Era nou? Estava una mica humit... no hi ha cosa que m'agrade menys. Hi ha gent que li agrada, no ho discuteixo, però a mi si ja hem costa posat un mocador de paper a la butxaca, el de roba?

Bé, després descobreixes que n'hi han de paper. Un gran ventall de possibilitats, des de la talla super gran que no saps com fer-lo cabre a la butxaca fins a mini. L'utilitzes i el tires, higiene total, segura i còmoda. Però quan n'utilitzes tants com per a poder passar els apunts de classe... com vos queda el nas??? He arribar a mudar de pell quatre vegades! Fins que vaig descobrir-ne uns que portaven ja la cremeta i no feien mal al quart paquet. Al final són com paper de lija que poc a poc et lleva un troset mes. Pot ser per aquells que tenen complexe de nas gran els hi funcionar, no?Però uns que m'agraden molt són els d'olor a menta, que clar, al principi no t'arriba l'olor però a la que vas pel cinqué t'entra una frescor...

Vosaltres no n'heu parlat mai del moc? No n'heu fet mai apologia? És una cosa molt interessant. A mi m'han arribat a dir que en segons quins casos el millor és utilitzar la màniga de la samarreta -com a substitutiu del mocador de roba vaig pensar.