diumenge, 27 de gener del 2008

Què queda d'allò?


-Què queda d'allò que vam ser?

- Segurament, res.

- Per què?

- Doncs no sé, la gent canvia i segueix el seu camí. De vegades el correcte i d'altres l'erroni.

- I se'n recorda un d'alguna cosa? Aprèn de l'antic camí?

- Tinc l'esperança que sí, cada persona t'ensenya coses noves que t'ajudaran en un futur. Però sé que hi ha gent que fa com qui no ha passat res. Borra tota senyal del passat per crear un nou.

- És el teu cas?

- No. Jo espero, miro, raono i segueixo. Vull pensar que per petit que sigui encara queda alguna cosa del que va ser.

dissabte, 26 de gener del 2008

Vella història a l'hotel Society

Avui tenia ganes de publicar una entrada no perquè volia escriure per a mi, que també però en aquest moment m'agradaria més compartir un poema. Coneixeu la vella història de l'hotel Society? És un poema del benicarlando Manel Garcia Grau que fa uns anys ens va deixar. No és que sigui el meu poeta preferit perquè, a mi, no hi ningú que m'entengui més que Vicent Andrés Estellés.

Aquest poema és com una metàfora que dóna vida a tots eixos sentiments, ideals, defectes i els transforma en personatges d'una història. Pot ser m'agrada tant perquè quan escric m'agrada molt utilitzar aquests mecanisme d'expressió. Gaudiu tant com jo d'ell.


A l’hotel Society —carrer Vell Món, número seixanta-nou— tres bagasses
s’arreceren sota l’escalfor d’un llum vermell i d’una trista espera:
són la puta Dissidència, la puta Revolució i la meuca Opulència.
La primera, jove i atractiva, gairebé no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria de l’home o de la dona i altament coneixedora
de l’art i la tècnica del seu ofici. Un dia la visità el Senyor del Sant Poder,
mascle xulo del barri de la Violència, i li proposà certs negocis.
Al negar-se la Policia de la Realitat la detingué: passà molts dies a la presó
i rebé tortures de mans del Botxí de la Justícia.
La segona, vella i desendreçada, es mira a l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades. Els seus pocs clients
saben que ve del poble, és poc educada i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n a contemplar les estreles.
La tercera, enjoiada i creguda, és la més sol·licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que fou a un col·legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics Prodigis
i té allò que els homes en diuen tindre classe,
però el seu embruix desapareix quan el client engominat se n’adona
dels pots de maquillatge que porta a la cara, dels pits de silicona, del lifting
i de la perruca rossa, casposa i bruta, que es posa cada nit per sortir a escena.
A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència
i es conten antigues històries de quan els homes eren més mascles,
més atents i més interessants. «Ara —diuen— sols volen follar
com ho fan a la televisió i et conten maldecaps rutinaris i avorrits,
ah, aquells temps en què els homes et feien sentir com una reina
ja no tornaran…»
En aquell hotel de mala mort les tres bagasses recorden vells temps
i esperen, des de fa molts anys, que algú se les emporte
fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita:
saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia i la puta Llibertat
els van parlar d’un bordell
—carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca—
on els homes les tractaven amb dignitat i senzillesa
sota l’escalfor d’una llum diferent, blava i fulgent, regentat per la senyora Poesia
i estimat entre les roses i els focs d’una vida creativa i profunda.

Si algun dia visiteu el Society
—recordeu: pany de la Veritat, cruïlla Existència amb Ideal,
entre l’avinguda del Somni i la travessera de la Persistència
encara les trobareu. I no oblideu tractar-les bé:
pagueu-les sempre al comptat i deixeu
que us omplin de desig i d’atzurs les vostres mans receloses.

dimarts, 22 de gener del 2008

Vaig sentir...



Com una flor brotava dins de mi fruits salvatges
com una explosió de sensacions, de luxúria, de passió;
com arribava al clímax de la nostra unió.

Bufa...

- Vent bufa, bufa fort i emportat tot allò que em sobra!

- I què et sobra?

- Em sobra la impotència i la ràbia. La impotència de no poder fer res perquè he pogut fer mal a algú sense voler. La ràbia que li tinc perquè no és just en mi.

- Sap que estàs així?

- No, no ho sap perquè qualsevol cosa li rebota i no aten a raons. Les meves paraules no tenen valor als seus ulls. Les paraules dels demés són com espurnes que l'encenen i que li fan tirar d'un arc amb fletxes de foc, directe cap a mi.

- Bufaré fort però aquest sentiment tardarà en anar-se'n. Quan un estima se li encén una flama. És més fàcil caminar quan aquesta està apagada perquè segur que no provocarà cap incendi. Però si encara hi és pot fer malbé tot aquell paisatge que un dia vau construir.

- Vent bufa, bufa fort i endús-te tot el que s'ha fet malbé!

La biblioteca

Anar a la biblioteca a mi se'm fa com anar a l'aventura. Cada vegada que hi vaig sé que descobriré alguna cosa nova. Avui per exemple, buscant un manual sobre traducció i que no he trobat al final, m'he deixat caure per una secció on m'he meravellat de dos exemplars.

Més endavant ja us n'adonareu que sóc una militant per la llengua catalana. Estime molt la meua llengua en totes les seves varietats així com tinc clar que si no comencem, la gent del carrer, a lluitar per ella i defensar-la la perdrem.

Bé, després del meu petit discurs, continuo. Doncs m'he quedat una mica bocabadada perquè he trobat dos llibres que parlen sobre el multilingüisme a l'Estat espanyol. Un es diu El paraíso políglota de Juan Ramón Lodares i l'altre Multilingualism in Spain de Mª Teresa Turell. He pres nota d'ells i quan tinga una estona... n'he de treure moltes! intentaré llegir-me'ls.

Un dels motius és perquè últimament amb tota la polèmica que hi ha ara sobre les llengües i la seva oficialitat a l'estat serà una nova forma de veure les coses. Ja en parlaré...

dilluns, 21 de gener del 2008

Un nou vol

Tinc moltes ganes de fer coses, tinc moltes idees i tinc molt bona imaginació. M'agrada escriure i m'agrada descobrir noves coses. M'agrada sobretot compartir-les.

Com la gavina que va d'un lloc a un altre per sobre del pont de mar blava. Ella és nostra, és mediterrània... com jo.