Històries - l'Elisenda

L'Elisenda era una xicota normal que treballava les seves vuit hores tots els dies i els caps de setmana sortia amb els seus amics de festa, a donar un tomb o a parlar davant d'una cervesa sobre la mateixa vida que sempre havien tingut.

Però últimament els seus amics la trobaven una mica canviada. Què li havia passat? L'amor? No, l'amor no era pas una cosa que l'importés massa. Tenia 27 anys i tota una vida per davant. L'amor era una ximpleria davant de totes les coses que volia fer.

L'Elisenda havia pres el costum d'estendre la roba nua al terrat de sa casa. Aprofitava eixos minuts per ser tal i com ella era o dir tot alló que necessitava dir. Sense les mirades que tan l'empipaven, sense els prejudicis dels seus amics. Era una amazona salvatge, amb els cabells al vent i els rajos del sol dins seu.

Cantava mentre agafava les pinzes, ballava cada vegada que estenia una peça de roba i pegava un crit ben fort quan acabava "Aquí estic jo!". Forta i valenta! Tenia la sort que l'antiga casa de la seva avia era de les més altes del seu barri i pensava que ningú la podia veure. Ningú...

La cançó

Quan vaig començar a escriure aquest bloc vaig explicar el per què de la gavina. Li tinc molt bon record a aquesta habanera, és com tornar a l'institut i cantar-la un altre altre cop. La veu de Marina Rossell (que jo sempre havia pensat que era Mª del Mar Bonet!) m'agrada moltíssim cada vegada que l'escolto. Suposo que deu ser perquè en eixos moment solto la meua veu i intento cantar com ella... en jerga de cantaires seria posar bé la veu que és quan una més disfruta cantant. Un só directe, sense frixions (no hi ha roce vamos :P).

Doncs avui he aprés un altra cosa, a posar música al bloc, així que no hi ha res millor que posar a Marina Rossell?



Sincerament hi ha un altra cosa millor també, posar la versió de Josep Maria Cantimplora, la gallina folladora! No és millor que l'anterior però quan una l'escolta per primera vegada la sorpren.



Pregaria que els menors de 18 anys no l'escoltaren...

Premi Pedraforca!

Avui he tingut molt bon despertar gràcies a la Lucrècia. El meu ritual per a llevar-me les lleganyes és: alçar-me del llit, lavabo, cuina a pel café al micro, encenc l'ordinador, cigarret, cuina a pel café que ja ha acabat i llegir la premsa i els blocs. I la meua sorpresa ha estat que m'ha atorgat el Premi Pedraforca!


Em fa molta il·lusió perquè és el meu primer premi i sincerament no sabia ni que existia. El primer Pedraforca el va atorgar l'striper amb motiu del seu primer aniversari.

Les Normes d'aquest premi son les següents :

1. S'atorgara a blocs escrits en Català, que a opinió de el que l'atorgui sigui un bloc de qualitat, per els seus continguts, tant literaris, personals o d'entreteniment.
2. Cada premiat podrà fer entrega de 3 premis .
3. La imatge del premi si es possible es penjara al bloc.

La veritat és que no conec a tants blocs a qui atorgar-lis el premi. Fa poc que vaig començar i va ser perquè el meu amic En veu baixa em va animar, abans aquestes coses les escrivia a un espai personal. En l'anterior hi havia un intrús que creia que era el centre del món i que tot el que deia anava directe a ell. Podria dir que aquí estic com dins d'un núvol que em lleva els prejudicis i em deixa treure fora tot allò que d'alguna manera tinc dins. Sense judicis, sense normes socials, sóc jo d'alguna manera.

Així que jo l'atorgue a:

• En veu baixa perquè és el qui em va animar i sempre que vaig al ca seua descobreixo coses noves.
• Silenci perquè és una dona que em fa pensar sempre, d'això i d'allò del que ens vulga explicar.
• Josep Maria Tibau perquè sempre m'anima a escriure més, a llegir més i a aprendre a través del nostre idioma. Allí sempre tenim un racó dalt del món.

Moltes gràcies Lucrècia pel premi i que sàpigues que tens tota la raó, les dones (no) som tant complicades, parlant ens entenem tots.

Valenta

Alguna vegada t'has parat a pensar perquè som valents o en canvi ens amaguem darrere d'una capa invisible?

Quan som petits somiem, fantasegem amb situacions estrambòtiques i impossibles. Som cavallers, belles dames, mags, bruixes, bombers, metgeses, etc. que afrontem dificultats de vida o mort. En el nostre món poden haver baixes, sempre queda millor una història en una nota tràgica per a que sortiga el nostre costat més sensible, però els bons, els millors som nosaltres.

Quan ens fem grans seguim fantasejan: som empresaris de negocis ben duts, sostenibles, amb bones relacions amb el personals, som els caps de departament més intel·ligents i sense dubte més atractius, sempre tenim la resposta a cada pregunta i les situacions difícils... no són fàcils de resoldre però sempre acabem somiant que les solucionem (encara que siga passant-se part de l'argument i anar al final). Som valents i arriscats! I tenim èxit o almenys estem ben satisfets per això.

Però tot això és un somni, una fantasia creada pel nostre subconscient per a desconectar d'alguna manera de tot l'estrès. A la vida real som persones amb barreres. Jo admiro moltíssim a les persones que saben saltar-les o tirar-les a terra perquè a mi em costa Déu i ajudes. Encara que, avui em sento valenta, he fet un pas endavant i m'he barallat amb una panderola (cucaracha, és una paraula que he aprés fa poc i sempre em sorpren). El meu pis està ple d'elles!!! Pobres... no tenen casa on amagar-se en tanta pluja...

En resum, ser valenta què és? Fer front a les pròpies dificultats? Posar remei als problemes amb tranquilitat i temperament? Fer front a les pròpies barreres com la timidesa, els prejudicis físics o creences? Manies... Pot ser el més difícil de tot són les manies i la timidesa.

- Què fort!
- El què?
- Avui li ho he dit, no de la forma que pensava fer-ho des d'un primer cop, però ho he fet.
- Com?
- Per telèfon...
- Ets un cas.

Art i cultura a la ciutat

Estic una mica farta de sentir a la gent que a Castelló no hi ha res per fer. S'equivoquen.

Avui he fet una passetjada pels carrers del centre. Entre apunts i exercicis cal donar una volta encara que siga per anar a comprar porqueries a la tenda del llaminadures que hi ha prop de la plaça de la Independència (alias, Farola). El meu recorregut preferit és baixar pel carrer del Corte Inglés, passetjar una mica per dins del Parc Ribalta encara que avui he agafat el camí ràpid al centre: recte des de la Ford o carrer Cardenal Costa fins a la Farola i des d'ahí ja tire cap a la plaça de l'Hort dels Corders (Huertos Sogueros) perquè té un encant especial (al meu gust, clar). El meu company de pis li diu la plaça de les Patates que Tiren Aigua. L'obra de Ripollés és una mica estrambòtica, no ho nego a més de ser el pintor de l'extrema dreta castellonenca i tenir un cotxe que deu de fer nosa a l'hora d'aparcar, però aquesta escultura té gràcia. Els colors, les formes, l'aigua... passe sempre que vaig al centre i és bonic vore als xiquets xicotets mirar com cau l'aigua o posar la mà mentre un pare despistat corre des de l'altra punta per a que no face cap dins.

Una vegada passada l'estatua de Jaume I ja vaig directe cap a Santa Clara pel túnel on sempre hi ha un músic (fa temps que no veig al de l'acordió, ho feia bé). Tire pel carreró que està ple de tendes de roba, souvenirs pijos (a vore això és el tipic Pongo, una cosa que esteticament és molt bonica però que quan arribes a casa dius "Dónde lo pongo?" encara que jo sincerament dic "a quin lloc em cap?"), una tenda de discos on escoltes la música que surt per una tele del l'escaparat, la tenda de nuvies (no crec en el matrimoni però els vestits són la canya), una tenda que sempre que passe sempre hi ha una cosa diferent, l'home que va en crosses demanant diners, la tenda de Discos Medicinales... fins a Santa Clara. Avui era VI Mostra de Bestiari on participava la Vibria petita de Tarragona. M'ha fet il·lusió veure-la... també he vist a un antic company de la Colla de Diables i al nou Cap de Colla... Ha estat bé.

Tot això en uns 20 minuts, com encara no tenia ganes de tornar a casa he anat a una galeria que hi ha al carrer Major (el del Zara, Stradivarius i totes les tendes... dic això perquè no estic segura del nom :P). És de Bancaixa i era "Miradas al Mediterraneo". No m'ha agradat, gens! Tots els quadres eren francesos!! La mediterrània té més països i França precisament no és el que més tros de Mediterrani té. Mentre mirava els quadres m'ha vingut la frase d'un escriptor d'Urugay, Eduado Galeano, que vaig llegir anit, dèia que "el arte es arte o es mierda". A vore, em sap mal dir que per a mi allò no era art perquè si la fundació Bancaixa ha decidit fer una exposició de quadres és perquè hi ha gent que n'entén que diu que això és art i és digne de veure. A mi en eixe moment (perdoneu-me els entesos) m'ha paregut m... He sortit tota indignada. L'anterior que van muntar era molt millor! Aquella tractava sobre la feminitat dins de l'art, un recull de pintores, esculptores i gravadores que havien creat paissatges, bodegons, creacions pròpies, recreat contes que et feien sentir dins dels seus quadres. Et senties d'alguna manera dins d'aquelles formes i colors.

Tota indignada i sentint una mica que havia perdut el temps he fet cap a la Llotja del Cànem. Us recomano que hi aneu, totalment, de veres. És un edifici que està molt ben conservat, hi ha llum, un bon horari de visita i molta informació cultural de la ciutat. Ara hi havia una exposició de fotografies "Fotografies de gran format a l'espai urbà". És interessantíssima si teniu temps per visitar-la i ganes de pensar davant de cada fotografia. A mi m'agrada pensar què pensa el fotògraf/a quan pren cada foto. És veu que era un concurs i la guanyadora (de Fernando Mas) és bonica, retrata a les escales d'una ciutat italiana (suposo que Roma) un xiquet recolsat contra una farola, després a una dona jove esperant a algú i asseguts a enterra a dos persones majors llegint un llibre i parlant. A mi m'ha donat la sensació de que aquelles escales era un lloc de referència per a menuts i majors, un punt de trobada o de estada durant el temps. És bonica.

Una vegada he sortit d'ahí ja me n'he tornat a estudiar i a escriure això perquè m'ha semblat una passetjada bonica en una ciutat que gaudeix de mala fama. Llàstima que no he pogut anar a altres llocs, al centre està la Casa de la Cultura que també fan exposicions però no puc anar mai, el seu horari és molt reduït i sempre tinc coses que fer. Llàstima...

La paret...

La paret... per a un gavina la paret pot significar un entrebanc que ha d'esquivar perquè li impedeix seguir recte per el seu camí. La meva paret no té aquest significat, és més bé un lloc de reflexió i de records.

Sóc una mena de gavina melancòlica, encara que, si hauria de delegir un animal per a definir-me... no seria una gavina. Ja vaig explicar el per què de la gavina fa temps. A la meua paret (física del meu niu) hi ha un munt de notes, fotografies, recordatoris d'entrades, tickets, actes on he anat, dibuixos i postals. La paret del meu blog és com un lloc on vos mostraré racons del món que em trobe.

Tinc una frase anotada que diu:

¿Som nosaltres mateixos o una imitació superficial d'aquells que ens agradaria ser? No intentes ser un tot per a tots.

Concentra't en ser tu mateixa per a tu mateixa.

És una frase per a reflexionar doncs molts dels nostres pseudònims mostren coses de nosaltres mateixa. Per què posar Dona Rebel·lada en comptes del meu nom verdader? Per què utilitzar el nom d'un altre quan segurament el teu nom és especial? Perquè la majoria de noms tenen la seva història i per això, només per això són únics.

Tot això dins del món virtual però a la vida real, per què anem vestits com anem? Segurament perquè ens agrada un tipus d'estètica i la seguim però no vol dir que sigui pròpia, o sí? Després els gustos... sempre ens els introdueixen d'alguna manera o altra: escric un bloc perquè m'ho va aconsellar un amic, m'agrada el català perquè una vegada un noi que m'agradava em va parlar sobre l'important que era vetllar per la pròpia cultura, em pinte les ungles perquè les meves ties tenen una perruqueria, m'agrada llegir novel·les històriques perquè la meva mare me les recomanava, m'encanta Vicent Andrés Estellès perquè la meva antiga companya de pis em va dir una frase d'ell... tot això és l'inici d'un sentiment, després seguir amb ell és cosa nostra. La raó principal del nostres gustos sempre ve iniciada per algú altre. Encara que, a tots els llocs hi ha gent que diu ser allò que no és.

Me'n vaig per peteneres! La frase jo me la llegeixo a sovint en veu alta perquè moltes vegades volem fer coses per a que els demés estiguen contents amb nosaltres però que al final a nosaltres no ens agraden. Concentrar-se en un mateix és pensar què ens importa de veres i a partir d'ahi anar fent. Viure tal i com t'agrada, cantant, cridant, rient o plorant, llavors des d'ahí seguir el teu camí.

Està bé negar una amistat?

Anit em feia eixa pregunta. Està bé negar a una persona la teua amistat?

Definim amistat, o millor dit, el meu concepte d'amistat. Jo crec que és una relació afectiva entre dos persones que es procupen l'un per l'altre sense pensar en el temps, les circumstàncies, el lloc, la situació personal, etc. Tot això sense arribar a ser una relació estable o digueu-li com vulgueu (jo pense que la diferència entre la meua parella i un amic és bàsicament l'atracció sexual, amb un vols anar un pas endavant i seguir el cicle evolutiu i amb l'altra no).

L'amistat entén moltes coses que altres persones no poden entendre. Un amic, si de veres és amic teu i s'ha interessat per conèixer-te, sap què et pot estar passant pel cap. S'alegra si eres feliç tot i que pot ser ell no creu que siga veritat. No et fa grans regals però et truca quan té el pressentiment que alguna cosa va mal. Tot això és gràcies a que et coneix, ha fet el gest de entendre qui eres i és preocupa quan no sap la resposta a un problema.

Sap quan ha de parar, quan ha de dir no, quan t'ha de dir no. De vegades no serà la forma més correcta perquè per damunt de tot és una persona com tu, com jo. Té els seus moments baixos i sap donar prioritat a les circumstàncies però intenta que no t'afecten o que un problema seu no siga teu. Encara que si sóc una bona amiga, un problema seu és meu. Després venen les conseqüències clar.

També crec que els amics els pots comptar amb els dits. Conèixer a una persona costa temps i hores. Un amic no és fa del dia a la nit, això jo li dic coneguts perquè sí que et poden explicar un problema i ajudar-los però molts d'ells quan s'ha acabat eixa unió pareix com si ja no hi haja cap cosa més. O també es pot donar el cas que has tingut molta amistat amb una persona però amb els anys, has canviat, ha canviat, tot ha canviat i ja s'acabe aquell vincle.

A mi em passa que dóno molt a les persones que crec que ho valen però en el moment que em fallen no tinc ganes de donar res. No significa que no m'importen però no em naix tindre la mateixa relació que abans. Tinc la sensació que sóc com un monstre perquè l'altra persona vol una cosa que fa temps va passar. Li estic negant una amistat que fa temps vam tindre i que pot ser sí, o pot ser no, pot tornar a ser el mateix. No vull que siga el mateix perquè allò va ser un temps, enmig han passat moltes coses, i ara tot és diferent.