Elisenda - Un intrús!

Discover Jeanne Cherhal!

Des de fa dies l'Eli creu que no té privacitat... té un intrús dins del seu ordinador i no sap si li furta alguna informació o simplement hi és per plaer. Un plaer molt brut sense cap dubte. L'ordinador d'ella no és cap màquina d'ultima generació, de fet creu que és un dimoni que en comptes de tenir banyes té cables que van directe a la llum i al mòdem (quants de cops haurà perdut informació per anar-se'n la llum? quantes vegades no ha pogut acabar una feina per la endimoniada connexió?).

Però dins d'aquesta petita caixa de metall i plàstic guarda molta informació. Des de correus d'antigues parelles amb alguna que altra frase pujada de to, fotografies que no poden sortir a la llum (no fa cap delicte però poden ferir la sensibilitat i fins i tot causar ceguera a qui les veu), videos casolans de la familia, dels amics (no pornogràfics) i textos. El que més li dol és que puguen llegir allò que ella sent però no vol dir. Allò que ha conseguit treure després de moltes hores de psiquiatra (això és un altra història).

- Sóc definitivament una bleda! Per què collons no podia tenir un diari normal i corrent?

La solució era fàcil, formatejar el disc i tornar de nou. Però no era així, una persona que no coneixia (qui?) ja havia entrat dins seu sense avís. Per molt que penses no sabia qui podia ser l'intrús (o intrusa, per què no?). Sense voler va deixar volar la seua ment: podia ser un home, un antic 'amic' amb el qual va compartir molt més que paraules i com a complement de les seues fantasies volia comprendre millor el seu món... o pot ser era un ex- (aquesta paraula sempre sona com si et donès fàstic la cosa o persona a la qual va adherida) que com no podia viure sense saber d'ella l'espiava, què més podia fer? Però aquest és una mica recargolada, lleig i de molt mala persona. Les persones tenen moltes més coses a fer que espiar a les altres.

El que més li molestava no era que algú hi entrès sinó que no sabia qui. Ella no amagava res, de fet qualsevol persona que volguera agafar el seu ordinador li'l cedia. Era pot ser el qui: si era una persona de fora (un estrany, un xinès que volia dades personals bancàries o codis secrets per a entrar a bases de dades) no li anava a fer molt el paper una escriptora d'anuncis i secretaria del cap més treballador que ha vist (només li demanava escriure les convocatòries de reunió, invitacions al sopar d'empresa i notes de condol als treballadors). Però si era un veí, el veí que es va 'trobar' a la porta... quin dret tenia ell.

La Laia (una vella/moderna/valenta/estrambòtica/inolvidable/nerviosa/fantàstica/extroverida/sincera/divertida/compromesa/somiadora amiga) li va dir que això de formatejar era fàcil i que amb un CD es podia fer. Quin CD? Un verge pot ser...

El meme del 7

Què és això? I com funciona? És el primer que se'm va passar pel cap quan vaig llegir el meme del 7 al blog de Lucrècia de Borja que em passava aquesta entrada. Les normes són:

1. Incloure el vincle a la pàgina de la persona que t'ha convidat a memejar
   
2. Compartir 7 coses d'un mateix, al blog, alguns a l'atzar, altres de curiosos.
3. Convidar a 7 persones a que facen el mateix.
4. Fer saber als 7 del punt 3 que han estat convidats deixant un comentari als seus blogs.
5. Si no tens 7 amics, o ja han estat convidats... inventa-te'ls!! cerca a la xarxa, potser faces nous amics...

Les normes són simples però el nivell està alt. Com no sabia de quines set coses podia parlar (set vicis, set plaers, set manies, set imatges, set... set coses!!) he fet una cerca per google: 'set'. Si posava això em sortien un munt d'empreses, així que he posat 'siete' i m'he topat amb la pàgina del wikipedia. Així que escriure set coses que m'han sorpres del número set.

1. Per a la religió catòlica el set és un número molt recurrent: els set pecats capitals, els set sacraments, les set plagues, les set virtuts, els set dons de l'Esperit Sant entre d'altres.
   
2. Els antics astronoms que s'avorrien molt i es passaven tot el dia mirant el cel i pensant en tot allò que els hi passava pel cap van observar set estrelles (ara cinc d'elles són planetes, un astre satèlit i l'estrela solar).
3. El set es considerat un número perfecte doncs representa la suma de les coses terrenals (el núm. 4) i les coses celestials (el núm. 3). Un número màgic.
4. L'arc de Sant Martí en té set de colors: roig, groc, taronja, verd, blau, violeta i morat.
5. William Skakespeare va divir en set les edats de l'home o de la dona: l'infant, el nen, l'amant, el soldat, l'adult, l'home madur i el vell.
6. L'expressió 'estar en el setè cel ve de la religió islàmica la qual té set cels.
   
7. Que coincideix en molts llibres sobre literatura fantàstica (Harry Potter: set llibres, set cursos, set horcruxes; Les cròniques de Narnia: set llibres; etc.).

Set coses sobre el número set però ara vaig a pensar dins de la meua curta i innocent vida què significa el número set. Vaig nèixer un dia set, tinc set tases (les quals adoro i si se'm trenca alguna ploraré), el dia set acabo els exàmens, a ma casa som set cosins germans -sense contar-me a mi- i el setè dia de la setmana és el meu millor dia (com a lleó que sóc i com a persona perquè ja no treballo).

No sé si serà un número màgic però a mi m'agrada el set per ser el dia del meu aniversari. Un dia faré una reflexió sobre els números...

Les set persones a les qui els hi passo el meme són...

En veu baixa
Silenci d'això, d'allò i del qui vulgui explicar
Strahd de Homo homini deus est (un futur catedràtic de filosofia que segur que ens farà pensar molt :P)
Juanra de Palabras escritas
Joan de l'Estació
Al pensador somiejant

Les bruixes de Myfair

Fa unes setmanes vaig començar a llegir un llibre de Anne Rice, l'oferta de llançament que surt per la televisió. Sobre aquesta autora ja havia llegit uns quants llibres fa uns anys (entrevista amb el vampir, Lestat i algun que altre de les cròniques vampíriques) i em van agradar molt perquè llegir-se un llibre era un un alicient per a seguir llegint un altre, descobrir les histories d'antincs personatges que apareixien en novel·les previes.

Si heu vist 'Entrevista amb el vampir' recordareu a Lestat (Tom Cruise) com no com un vampir sinó com un dimoni per tot el que li feia al pobre Lois (Brat Pitt). Bé, això ja és a gust de cadascú però vos assegure que no pareu de llegir les cróniques doncs Lestat va ser humà i va tenir millors moments.

Però jo volia parlar-vos de les bruixes, sobre la meua impressió del llibre. NOmés me n'he llegit un i si sóc sincera, penso que triguen molt en explicar tota la trama... en aquest llibre la comnecen a escriure i no és fins al final que comences a saber part de l'història d'aquestes bruixes.

Però hi ha una cosa que m'agrada moltíssim i és que es mesclen èpoques i personatges. Relaciones families i històries que no tenen cap lligam durant les primeres pàgines. Per a alguns no els hi pot agradar este tipus de redacció, pot ser una mica pesat perquè t'obliga a estar en molts llocs i comptar amb moltes experiències (què li havia passat? ja no m'enrecorde... oh sí!).

Com que només m'he llegit el primer llibre (i en són com a mínim quatre per entendre l'història)no vos parlaré sobre un personatge que em té intrigada, el demoni. Així que vos faré una pregunta, vos agrada també aquest tipus de literatura? La que mescla èpoques, personatges i crea un món complexe. La literatura de llibre de moltes pàgines i que et dóna la sensació que pot arribar a ser un Biblia (no per l'aburradi que pot ser sinó per l'interminable que és). A mi m'encanta.

La idealització de les persones...

Discover Vanessa Paradis!

Quantes vegades heu idealitzat a una persona? Heu cregut que era com un ésser perfecte o casi perfecte la qual podia ser imperfecta però no ho veieu?

Un ésser que era humà però que els vostres ulls li conferien un aspecte santificat o místic (amb eixa llum blanca que apareix del no res darrere seu, com si portés un foco de llum a tots els llocs, en sentit metafòric clar). Un ésser que per molt que et puga demostrar que és humà amb els seus pitjors actes, gestos, paraules, sentiments... el perdones perquè és normal que siga defectuós (negant al mateix temps tot això).


El problema d'aquesta persona perfecta és que se li fundeix la bombeta. Perd tot tipus d'afecte o d'estima que li pots tindre. No sé ben bé com dir-ho, paix xom si caigués des cop des de dalt del pedestral on el tenies directament al terra però aquesta vegada sense cap matalàs de flors que solia haver abans per a suavitzar l'impacte.

A mi m'ha passat un parell de vegades aquesta sensació, per sort o per desgràcia. És una experiència que en un primer moment fa molt de mal però de la qual se n'apren moltíssim. Un aspecte que em crida molt l'atenció d'aquesta idealització és que hi ha una certa obsessió per aquesta eprsona. Sense dubte, un gran error i dels grans perquè quan una persona esdevé una obsessió deixa de ser persona. Passa a ser una imatge falsa i equivocada del que realment veem.

Nota músical= Aquesta cançó és de la dona de Jonny Deep (El profund Joanet). La vaig descobrir l'altre dia i em va agradar moltíssim. És una cançó que li va com un anell al bloc, parla sobre el costum que tenim de compara l'amor en el mar. En aquest enllaç trobareu la lletra.