“Què és l’amor?” deuria de ser tema de redacció obligada a les classes de filosofia. En comptes d’altres com “llibertat”, “filosofia”, “raó”… perquè l’amor no atén ni a la raó, ni la filosofia, ni a la llibertat… l’amor és rebel doncs apareix i actua de la forma que més li agrada, no pensa amb la situació ni els problemes que hi ha. L’amor no és raonable doncs si fos així deixaria de tindre la seva essència que tant ens agrada.
L’amor... o no amor? Un altra qüestió. Tens amor cap a una persona o només li tens estima? Per què l’amor va i ve? Què veus amb un altra persona que et fa sentir “amor” o només creus que és amor perquè creus que és el mateix que altres persones senten el mateix? Ai, que cecs que som doncs com podem nosaltres sentir el que altres persones senten?
Podem explicar el què sentim de les demés persones quan parlem amb elles, quan estem amb elles, les sensacions que ens desperten. Podem somriure perquè sentim que aquell moment és únic i que molt difícilment un altra persona et pot despertar aquell formigueig... aquella passió incontrolada... aquella experiència sota el cel... aquella alegria... aquelles ganes de fer-la petar sense importar l’hora, la gent, els problemes, el treball, les obligacions... quan se’n vagi un altre dia serà. Però mai podem sentir el que els demés senten i comparar-ho amb el que nosaltres sentim.
Segurament moltes desil·lusions venen arran d’aquesta forma de veure les coses. Encara que una forma més fàcil d’explicar “Amor” seria dir què no és. L’amor no és pensar en un mateix sense pensar amb els altres. Ser egoista i dir que ho fa pel bé dels dos, no és amor. Enfadar-se i queixar-se de ximpleries no és amor. Cridar de ràbia no és amor. Amor no és dir que no passa res i girar-se d’esquena. Amor no és “som amics” i segons bufa el vent parlar amb l’altra persona. Si fora amor allò que vam sentir no es seria tan hipòcrita d’estar amb un altra persona per estar. Amor... amor no és això.
Encara que, siguem clars. L’amor no el troba qui no el vol trobar. Doncs dir que vols amor i tancar els braços no és una bona forma de collir-ho. La meva petita experiència m’ha ensenyat que un el troba si el té dins seu. Com dir-ho? S’ha de ser curiós i voler descobrir tot allò que amaga el món en la seva totalitat. Deixar fora les particularitats per a fixar-se primer amb les generalitats doncs les primeres poden ser reflexos. Pot ser l’amor és com un gran mirall on t'has de veure reflectit abans de mirar a un altre.
5 comentaris:
Una vegada vaig llegir en un llibre que ens enamoràvem perquè veiem el reflex de la nostra ànima en un altra persona perquè la nostra ànima es divideix cada vegada que ens morim per a introduir-se en un altre cos.
La intensitat de la nostra atracció era proporcional a la part d'ànima que tenia aquella persona. Per això, al llarg de la nostra vida ens enamorem moltes vegades.
La vaig trobar molt bonica. Podria ser així?
És veritat el que dius, dona rel·lada. Crec que ens enamorem perquè ens veiem reflectits en algun racó de l'altra persona, en els seus ulls, en les coses que fa quan és amb nosaltres. És, per tant, l'amor un acte de nearcicisme? Ho he pensat algunes vegades. Salutacions!
Volia dir narcicisme, clar.
L'amor i els sentiments en general és el més important. Sempre recordo una frase del llibre Incerta glòria, de Joan Sales, on un personatge, en plena guerra incivil diu que la gent s'haurien d'unir pels sentiments, i no per les idees.
En certa mesura sí que és una mena de narcicisme perquè sempre has de veure alguna cosa en comú o alguna cosa que veges reflectida en ell/a.
En l'amor els sentiments són la base, sí. Però crec que hi ha d'haver més. Tenir els mateixos sentiments amb diferents idees moltes vegades crea conflictes.
És una mica complicat saber què és i com es fa per sentir amor. Encara que crec que l'amor no es una cosa que fem (em refereixo al sentiment, l'acte sexual seria un altre post) sino que l'amor apareix o no.
Publica un comentari a l'entrada