Me'n vaig al llit amb la sensació que he tingut un dia ple. He estudiat, treballat i anat el dentista.
Dies com aquest poden passar sense pena ni glòria però el que fa que valguen la pena són aquells amb els que t'envolten. Un missatge, una reunió d'amics, unes ties boges a última hora... una broma de la companya del treball...
Somriures que sorgeixen com un estel fugaç que et puja l'ànim.
Per què amb tan poc en tinc prou? Per què un simple "hola, sóc aquí" em val? Per què de vegades en volem més? No és senzilla la vida? O nosaltres la fem complicada? Serà això...?
2 comentaris:
Jo crec que la vida es tan complicada com tu vols que sigui. Es vera que hi ha dies mes bons/dolents que altres, pero amb potimisme tot sempre va millor. Disfruta d'allò que tens i no pensis en lo que no tens!!
Pot ser una de les claus és això que tu dius, no pensar amb el que no es té. Els dies amb els que penses amb tot el que has de fer són pitjors que aquells que vas fent sense pensar amb el temps, per exemple.
Publica un comentari a l'entrada