La bruixa de Portobello

Mentre feia temps per a llegir-me la tercera part de les bruixes de Myfair (la setmana que ve començo ja!) vaig començar a llegir La bruixa de Portobello de Paulo Coelho. Quan pregunto a la gent si s'han llegit algun llibre d'ell hi ha diverses opinions: sí, l'Alquimista o no però n'he sentit a parlar. Els qui l'han llegit, o els hi agrada o no els hi acaba de fer. En definitiva, és un autor que més o menys t'ha d'agradar el seu tipus de literatura, de vegades una mica espiritual o mística. Jo hi ha vegades que no acabo de veure què és ficció i què és realitat, perquè sí que és de veres que en algunes novel·les hi ha part personal.

La bruixa de Portobello tenia com a objectiu ser una novel·la però acaba sent un recull de cartes que un conegut de la protagonista, l'Athena, arreplega. Quan un comença no sap ben bé què passa, és una mescla d'opinions i personatges que relaten com ha estat la seua relació amb ella i com s'han sentits atrets per la seva persona/es. Però clar, estem parlant de Coelho, no pot haver cap llibre que no et faça reflexionar una mica sobre el que estàs llegint.

Si no recordo malament, Paulo venia d'una familia molt religiosa i a causa del que pensava, del mode de vida que volia dur molt diferent al que els seus pares volien per a ell, va partir moltíssim. El van internar el clíniques psiquiàtriques per a fer-li terapies d'electroshok sent una persona sense cap malaltia. Ell va deixar de creure en el Déu cristià però una trobada en un estrany li va dir que se n'anès a fer el camí de Santigo, cosa que va fer i on va apredre molt d'ell mateix. Crec que va ser com una mena de retrobament amb ell mateix i amb el què sentia. I totes aquestes experiències estan impresses d'alguna manera en tots els seus llibres.

En altres llibres com Brida o el mateix Alquimista parla d'una religió però no la religió que creu amb un déu home sinó amb un déu dona. Una perspectiva molt diferent de la que estem acostumats. Una deessa que crea i no jutja sinó que dóna amor. Bé, és una tema que t'ha d'agradar per a llegir. Creure és un altra cosa, a mi m'agrada agafar aquestes coses en pinzes. D'aquesta filosofia (no crec que se l'haja de dir religió, no crec en religions sinó en persones) s'ha d'agafar el que necessites, res més. Com deuria de ser tota religió.

La religió t'ha d'ensenyar uns valors i uns coneixements per a tenir pau en tu mateix i en la vida que t'envolta. No t'ha de jutjar ni criticar. Si fem alguna cosa la fem perquè volem, no per por al que vindrà o per la gratificació que rebrem. La persona té unes necessitats físiques i espirituals (si és que es diu així) que la religió (les segones) et pot guiar però no et pot demanar fer. La vida és plena de camins i tots duen al mateix forat però només la persona sap el que vol i no ha de ser el mateix que tots.