Avui tenia ganes de publicar una entrada no perquè volia escriure per a mi, que també però en aquest moment m'agradaria més compartir un poema. Coneixeu la vella història de l'hotel Society? És un poema del benicarlando Manel Garcia Grau que fa uns anys ens va deixar. No és que sigui el meu poeta preferit perquè, a mi, no hi ningú que m'entengui més que Vicent Andrés Estellés.
Aquest poema és com una metàfora que dóna vida a tots eixos sentiments, ideals, defectes i els transforma en personatges d'una història. Pot ser m'agrada tant perquè quan esc
ric m'agrada molt utilitzar aquests mecanisme d'expressió. Gaudiu tant com jo d'ell.
A l’hotel Society —carrer Vell Món, número seixanta-nou— tres bagasses
s’arreceren sota l’escalfor d’un llum vermell i d’una trista espera:
són la puta Dissidència, la puta Revolució i la meuca Opulència.
La primera, jove i atractiva, gairebé no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria de l’home o de la dona i altament coneixedora
de l’art i la tècnica del seu ofici. Un dia la visità el Senyor del Sant Poder,
mascle xulo del barri de la Violència, i li proposà certs negocis.
Al negar-se la Policia de la Realitat la detingué: passà molts dies a la presó
i rebé tortures de mans del Botxí de la Justícia.
La segona, vella i desendreçada, es mira a l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades. Els seus pocs clients
saben que ve del poble, és poc educada i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n a contemplar les estreles.
La tercera, enjoiada i creguda, és la més sol·licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que fou a un col·legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics Prodigis
i té allò que els homes en diuen tindre classe,
però el seu embruix desapareix quan el client engominat se n’adona
dels pots de maquillatge que porta a la cara, dels pits de silicona, del lifting
i de la perruca rossa, casposa i bruta, que es posa cada nit per sortir a escena.
A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència
i es conten antigues històries de quan els homes eren més mascles,
més atents i més interessants. «Ara —diuen— sols volen follar
com ho fan a la televisió i et conten maldecaps rutinaris i avorrits,
ah, aquells temps en què els homes et feien sentir com una reina
ja no tornaran…»
En aquell hotel de mala mort les tres bagasses recorden vells temps
i esperen, des de fa molts anys, que algú se les emporte
fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita:
saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia i la puta Llibertat
els van parlar d’un bordell
—carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca—
on els homes les tractaven amb dignitat i senzillesa
sota l’escalfor d’una llum diferent, blava i fulgent, regentat per la senyora Poesia
i estimat entre les roses i els focs d’una vida creativa i profunda.
Si algun dia visiteu el Society
—recordeu: pany de la Veritat, cruïlla Existència amb Ideal,
entre l’avinguda del Somni i la travessera de la Persistència
encara les trobareu. I no oblideu tractar-les bé:
pagueu-les sempre al comptat i deixeu
que us omplin de desig i d’atzurs les vostres mans receloses.
