Aquest poema és com una metàfora que dóna vida a tots eixos sentiments, ideals, defectes i els transforma en personatges d'una història. Pot ser m'agrada tant perquè quan escric m'agrada molt utilitzar aquests mecanisme d'expressió. Gaudiu tant com jo d'ell.
A l’hotel Society —carrer Vell Món, número seixanta-nou— tres bagasses
s’arreceren sota l’escalfor d’un llum vermell i d’una trista espera:
són la puta Dissidència, la puta Revolució i la meuca Opulència.
La primera, jove i atractiva, gairebé no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria de l’home o de la dona i altament coneixedora
de l’art i la tècnica del seu ofici. Un dia la visità el Senyor del Sant Poder,
mascle xulo del barri de la Violència, i li proposà certs negocis.
Al negar-se la Policia de la Realitat la detingué: passà molts dies a la presó
i rebé tortures de mans del Botxí de la Justícia.
La segona, vella i desendreçada, es mira a l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades. Els seus pocs clients
saben que ve del poble, és poc educada i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n a contemplar les estreles.
La tercera, enjoiada i creguda, és la més sol·licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que fou a un col·legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics Prodigis
i té allò que els homes en diuen tindre classe,
però el seu embruix desapareix quan el client engominat se n’adona
dels pots de maquillatge que porta a la cara, dels pits de silicona, del lifting
i de la perruca rossa, casposa i bruta, que es posa cada nit per sortir a escena.
A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència
i es conten antigues històries de quan els homes eren més mascles,
més atents i més interessants. «Ara —diuen— sols volen follar
com ho fan a la televisió i et conten maldecaps rutinaris i avorrits,
ah, aquells temps en què els homes et feien sentir com una reina
ja no tornaran…»
En aquell hotel de mala mort les tres bagasses recorden vells temps
i esperen, des de fa molts anys, que algú se les emporte
fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita:
saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia i la puta Llibertat
els van parlar d’un bordell
—carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca—
on els homes les tractaven amb dignitat i senzillesa
sota l’escalfor d’una llum diferent, blava i fulgent, regentat per la senyora Poesia
i estimat entre les roses i els focs d’una vida creativa i profunda.
Si algun dia visiteu el Society
—recordeu: pany de la Veritat, cruïlla Existència amb Ideal,
entre l’avinguda del Somni i la travessera de la Persistència
encara les trobareu. I no oblideu tractar-les bé:
pagueu-les sempre al comptat i deixeu
que us omplin de desig i d’atzurs les vostres mans receloses.
2 comentaris:
Gran poema! No el coneixia. Gràcies per compartir-lo. M'has fet pensar en Manel, quin bon tio...
Vas sentir a parlar alguna vegada d'ell? La veritat és que jo el vaig descobrir una mica massa tard :(
Publica un comentari a l'entrada