Elisenda - la lluna

Llegir la feia sortir del seu món material fins a una petita lluna de cotó on sentia aquella calfo tan tendra que ens encongeix. Solia llegir de tot per allò del que el saber no ocupa espai: novel·les policíaques, relats breus, assaig, ciència ficció... però allò que li agradava més eren les novel·les històriques que feien referència a antics palaus i prínceps oblidats.

La literatura era un estat diferent. Era un no res que es convertia en un tot. Una cosa intangible que es tornava real al seu pensament, als seus somnis, a l’altra realitat que vivim tots de nit. Quina casualitat, el moment què no parlem compartim eixa sensació de soledat tranquil·la, sense problemes. Bé, n’hi ha que se’ls enduu al llit però és una qüestió personal.

Des de la seva lluna podia veure’n d’altres: més petites, més grans, amb formes quadrades, triangulars. Però diferents entre elles, l'única característica comuna era la calfo que desprenien. També de tant en tant es deixava veure un estel fugaç que, si tenies sort, parava prop teu i et cantava una dolça melodia que et despertava...