Pin&Pon vs. Play Mobil

Entre les coses estranyes que m'han passat aquest estiu hi ha una que mereix menció al bloc.

Estava jo estudiant a la biblioteca preparant els exàmens de setembre, com sempre, quan un xic jove (17-16 anys) es va asseure al meu costat. Al principi no li vaig fer molt de cas perquè per a estudiar solc dur taps ja siga en casa o en la biblio. Doncs bé, em va dir:

- Perdona et puc fer una pregunta?
Em vaig treure els taps - Sí, clar.
- Primer em dic jove X -no me'n recorde del nom de l'impacte que em va fer la pregunta- i tu?
- Jo em dic Mireia.
- Quin nom més bonico -en eixe moment vaig pensar que lligava en mi o que intentava guanyar-se una aposta- Mira, estic fent un treball i no et sorprengues pel que et vaig a dir. -En eixe moment vaig pensar que em preguntaria per la meua vida sexual, ho jure. -Qui guanyaria si es barallessen un Pin&Pon i un Play Mobil?
- Per a quina assignatura és això?
- Per a Castellà.

La granja de Playmobil

En serio, si la meua professora m'hauria fet fer un treball sobre això en setembre l'hauria matat. El més normal és fer una redacció sobre la Celestina o Don Quixot però sobre Pin&Pon vs. Play Mobil, qui?

En aquell moment ja vaig esclafar a riure. La situació era molt irreal però li vaig contestar. Play Mobil sense cap dubte: en la quantitat de peces i accessoris que té alguna podria amb el Pin. A més, més endavant vaig fer la mateixa pregunta a un altra persona (clar, em vaig quedar pensant, és el que fa el avorriment) i em va dir: el Play Mobil és un adult i el Pin&Pon un xiquet.

Bé la meua resposta li va agradar tant a eixe alumne inquiet que al final em va donar dos petons. Ara sí que podia malpensar, no sóc molt creguda però sí desconfiada ja que d'això que diuen "sex appeal" s'ho van deixar dins de la bossa.

Vosaltres què penseu, Play Mobil o Pin&Pon?

El caixer automàtic

Vaig a seguir en la tanda de coses surrealistes que m'ocorren de tant en tant. L'altre dia vaig anar a treure dinerets al caixer (ho dic en diminutiu perquè en tinc molt pocs), fins aquí tot normal.

Bé, entra una dona de Saragossa que es veu clarament de vacances perquè entra dient "a ver si esto es como el de Zaragoza". I a la que vaig a sortir m'agafa del braç i em diu "hija, quédate que me ayudarás a sacar dinero, que este cajero tiene botones y no es tàctil". Jo per a estes coses sóc molt meua i demanar ajuda a una persona que no conec per a treure diners ni se'm passaria pel cap! I segona, i si arribo a ser una lladre i l'espio els números de compte?

Buscava una imatge per a l'article i buscant "confiança", trust en anglès, m'han sortit aquestos XDDD

Doncs, la dona em dóna la seva targeta per a que li faça el tràmit (el pin la vaig obligar a que l'introduïs, al igual que la quantitat perquè ja em semblava exagerada la situació). Després a l'hora de sortir em va plantar un petonàs i un "¡gracias maja! no sé que hubiera hecho".

Aquest tipus de situacions et fan plantejar que encara hi ha gent confiada en el món. No sé si és per a bé o per a mal.

Polseres vermelles

En la vida havia vist una sèrie de televisió que et fera pensar tant com aquesta. Segurament sabreu quina és i de que va però per als qui no: nens malalts a un hospital que intenten fer vida normal entre les seues parets. Aquesta sèrie fa mesos que es va emetre en televisió per TV3 i llavors ja va quedar gravada en el cervell de molts espectadors (els de Catalunya i els que reben la senyal de TV3 perquè jo l'he de veure per internet, el ser superior beneeixi al qui s'ho va inventar). Però ara torna en força gràcies a al doblatge en castellà en A3 (és tan difícil d'entendre el català... alguns accents no ho nego però no és tampoc una variant de èlfic).

Si no l'heu vist us la recomano. Riureu, plorareu i sobretot disfrutareu bons moments amb aquests xiquets.

Buscar treball

Aquesta setmana passada em vaig meravellar de les bondats del sistema de recerca de treball estatal o dit més comunament SERVEF. És tota una odissea que un poc més i em dono per vençuda... i encara no he acabat.

Sabieu que només us donen treball dins de la vostra zona? Que només vos ofereixen treball d'allò que vosaltres heu dit, és a dir que si busqueu treball com a cambrer, només us cridaran en cas de trobar una feina com a cambrer? Si hi ha qualsevol altra feina que podeu fer com a dependenta d'una botiga, oblideu-ho, o com a peó (a més de treballar en una obra també pots treballar netejant carrers, muntant espectacles, etc. feines que només necessites el graduat escolar), doncs oblideu-ho.

Després de saber la crua realitat està la gran virtut de la paciència i de no enviar a la merda al funcionari que tens davant. Perquè se n'ha de tindre molta de paciència. A mi em va tocar una que em va fer sentir la persona més estúpida de la sala, a més de no tindre feina, estúpida. Però també he de dir que no tots són així, qui té ganes de treballar treballa i gràcies a eixes persones amb ganes de treballar em van tornar les ganes de seguir endavant amb l'odissea. Bàsicament perquè a través del SERVEF surten totes les places temporals d'edificis públics i que estan molt bé.

Ara fa falta que m'agafen...

111

L'altre dia el meu sogre em va fer sumar!!! Es veu que enguany és un any màgic (i l'any que ve segur que també) perquè tots els nascuts abans de l'any 2000 si sumen les dos últimes xifres de l'any que van nèixer i la edat actual suma en total 111 ( els minis que van nèixer a partir del 2000 sumen 11 :S). Proveu-ho: 85+26= 111.

P.d. L'any que ve serà el del 112 (o 12)

No me la puc treure del cap!!

Em fa molta il·lusió compartir una cosa que em va passar fa unes setmanes. Segurament sabreu tots qui és Manel, no? Bé si no ho sabeu podeu entrar a l'entrada que hi ha a la viquipèdia (a la web actual no tenen biografia). És un grup estrany, jo no el classificaria fàcilment en un estil... però tan les lletres com les melodies estan molt bé.

Per començar aquesta cal que vegeu primer aquest vídeo. M'encanta, tan de bo hagués pogut estar.

Si heu pogut aguantar fins al final, enhorabona! Ara començareu a experimentar l'experiència Bernat! Que per què dic això? Doncs un grup d'amics el vam veure un divendres de nit, el vídeo s'ho val. La quantitat de gent que hi va anar i tots cantant (intentan-ho almenys) al mateix temps... fins i tot estava Guardiola! A mi sempre se'm posen els pèls de punta. Doncs això, ens vam passar des de divendres la nit fins... dilluns (en el meu cas) cantant els bom boms i totes les veus...

... us la podreu treure del cap? 

Cridem?

Doncs hi ha cops que l'ànima ho necessita.

Moments (2) Els castellers de Vilafranca

Avui reprenc una secció que vaig començar ja fa uns mesos. Una secció on parlar sobre coses que m'emcionen o que simplement em provoquen un somriure... per què sí.

Me trobat amb un video que m'ha posat els pèls de punta. No sóc molt aficionada als castellers tot i que mon pare m'obligava a anar a veure'ls a la plaça de l'Ajuntament de Tarragona quan era petita. No tinc ànima de castellera perquè tinc una mica de por a les altures. A mi que ho fagen els demés em sembla molt bé. Però bé, el que us volia ensenyar, a veure si a vosaltres també us provoca aquesta sensació és el video on surt tota la demostració dels castellers de Vilafranca.

És la primera vegada en tota l'història dels castellers que es carrega un castell de nou amb folre i l'agulla i es descarrega sense caure's. Penseu en el pes que soporta la gent de baix... és molt difícil!

Pot ser, el presentador també ha tingut un gran paper en tota aquesta emoció.




Si voleu saber-ne més sobre el mòn casteller, he trobat una pàgina on s'explica què són i les parts d'un castell: Pseudolog.com: Introducción a la tradición castellera

Jesús Maria Tibau i Totes les baranes dels seus dits

La gavina torna a emprendre el vol i ho fa de la mà de Jesús Maria Tibau. Aquest estiu, juntament amb l'Editorial Petròpolis, va organitzar un projecte editorial per a publicar tots els poemes que els navegadors-bloggers vam realitzar en motiu del Premi a la barana dels teus dits.

El dia 10 d'agost es va presentar i publicar el poemari editat al blog de l'Editorial Petròpolis on es pot descarregar el llibre o visitar els blogs de la gent que l'ha fet possible.

Aquí us deixo l'enllaç directe a la descàrrega del poemari, a la versió en línia i de la presentació.


M'agradaria acabar el post agraint a Jesús per la seva iniciativa, GRÀCIES, MOLTES gràcies. Costa creure que Internet doni aquestes oportunitats, sense esperar-se-les. Gràcies per la il·lusió que transmets a la gent i les ganes d'escriure que provoquen els teus jocs literaris.

De concert

L'últim cap de setmana vaig tindre el plaer de desenboirar-me dels exàmens, i que en certa manera ho necessitava. Si no fos perquè sóc de pell fosca semblaria un zombi de les hores que em passo tancada a casa.

Bé, però el color de la meva pell no és el tema. El concert al que vaig assistir va ser el de la festa de la joventut a la Pobla de Tornesa. M'agradaria esplicar-vos com és el poble però... només vaig veure el polidesportiu i gràcies. Els músics que hi participaven eren La caja negra, Dr. Calipso i Agraviats. Què dir-vos? Un cartell de luxe!

A Agraviats ja els havia vist però als altres dos era la primera vegada. La caja negra és un grup de diferents parts de la província de Castelló. Si entreu a Jamendo es descriuen com música llatina però a mi no m'agradaria posar-los eixa etiqueta. A mi em sembla un grup amb cançons positives, amb molt de ritme, algunes d'elles amb missatge, d'altres parlen sobre el tòpic universal (l'amor)... en general són un grup molt bó. Una cosa moooolt positiva que tenen és que el directe és molt bo, millor que el disc diria jo. Fan festa damunt a l'escenari i això es nota a baix.

Normalment no solc escoltar música en espanyol, prefereixo la música en català, francès o anglès. Si voleu escoltar els seus discos els podeu trobar a Jamendo (música gratuita). De totes maneres jo vos pose el segon disc XD

El segon grup en tocar va ser Dr. Calipso. Genials! No els solc escoltar molt a sovint però el seu directe també va estar molt bé. Crec que és un grup de gent que malgrat els anys que porten sobre els escenaris encara no han perdut la il·lusió de tocar davant de tot tipus de públics i això és d'agrair per a tot tipus de generacions. Les fetes de poble poble (sí, sí, de poble poble) tenen una cosa curiosa: és igual qui estigui a sobre l'escenari que anirà la iaia, el iaio, el tio, la tia, el pare, la mare i els nens. I tots ballaran encara que no toquen el paquito el xocolatero ni el pasodoble de rigor. I s'ho passarán bé sense la nit de revista i el cantant d'orquesta amb el repertori de fa 60 anys. Un dels temes que no podia faltar al concert va ser el del "2300 Milions" que em va fer molta il·lusió porder-lo escoltar en directe.

Sincerament, me'n vaig anar d'allí amb l'ànima neta i en la sensació d'haver estat en un concert de primera fila que pot ser no torne a veure mai més.

La música fa jove

No sé com descriure la sensació que tinc després de veure un programa de televisió. És com molts, un reality show que ens mostra la vida d'altres persones mentre els ajuden a realitzar un somi amb la música però aquesta vegada sense tant de glamour i sense tanta joventut perquè els protagonistes són els avis.

Un altre producte de l'Andreu Buenafuente a casa seva, a TV3. No sé si l'heu vist però si no, vos el recomane que el busqueu a TV3 a la carta on podreu seguir tots els capítols. Es tracta del programa Casal Rock, un cor de 25 avis que realitzaran un corcert de música rock.

Admiro l'actitut d'aquesta gent, la il·lusió, l'energia i les ganes que tenen de fer música. Suposo que en certa manera tot això està animat pel convoi que tenen perquè està la tele a casa. Tots haurem patit el comentari de "xica, posat guapa que ve la tele" o "ai! que surtirem per la tele". És un programa que et dóna molta il·lusió i t'arranca un somriure.

Diumenge...

Bon matí!!!!

Ara estava escoltant un músic francès que acabe de descobrir gràcies a lucre. No sé si coneixeu una pàgina que es diu Jamendo, allí podeu escoltar música d'artistes que posen les seves cançons a la disposició dels internautes per a que els puguen conèixer, fer amistats i... descarregar-se els discs gratuïtament!

Fa una temporada que m'agrada escoltar música en francés i volia compartir a un artista que es diu David. M'encanta una cançó que es diu Amoureux du soleil (enamorat del sol). Però els disc que vaig a compartir Les yeux dans les etoiles (els ulls en els estels) té cançons molt animades, un disc que alegra l'ànima.

Vellesa...

Me n'acaba de passar una cosa totalment surrealista. Al principi me n'he rigut, ara ho entendre, però després m'ha fet molta pena.

Resulta que estava estudiant, d'ací poc seran exàmens i mai està de més començar a escriure's els apunts. Quan de cop sento el timbre de la porta i uns cops forts. Penso "ja és el de l'acadèmia de baix que torna a entrar-li aigua" i vaig corrents a obrir, a l'home quan li cauen les aigües residuals dels sis pisos enmig d'una classe no ve amb ganes de riure. Però aquesta vegada tinc una sorpresa, no és ell sinó una dona andaluça major cridant que li acaben de tirar un líquid blanc per sobre del paraigües i la jaqueta nova des del primer pis (ahí entro jo en escena, primer pis he sigut jo, però no!). Intento explicar-li que estava a la meva habitació a l'altra part del pis impossible que haja estat jo. Res que estava disposta a cridar a la policia, només fa un mes que té la jaqueta i clar. Truca a les veïnes (estudiants com jo i treballadores). Apareix ella i li diu el mateix que jo.


A veure, jo sóc la primera que me'n recordo de tot familiar viu quan em cau qualsevol cosa a sobre d'un balco/finestra però la reacció d'aquesta dona ha estat una mica desproporcionada. I si vos pensaveu que la cosa acaba aquí... no. Ara és quan ve la part tràgica.

Resulta que duia una bossa groga en diners a una mena de bossa de mà. Doncs resulta que se n'adona en el mateix moment que li l'han furtat. Tot en un moment, sustància indefinida blanca (crec que era un tipus de iogurt d'eixos bebibles), els diners desapareguts (suposo que molts per com reaccionava) i un poc més i crec que se'ns cau ahí davant.

Sincerament el més trist ha estat veure com se n'anava pel carrer enmig de la pluja poc a poc, sense jaqueta, sense paraigües i segurament amb l'ànima feta un pedaç.

Moments

Avui comence un apartat que m'agradaria actualitzar-lo a sovint, no sé si tindré temps però això només ho sap... el vent.

Vull explicar-vos coses que m'han fet somriure durant un moment i que m'han fet gràcia o m'han provocat una certa reacció.

L'anècdota d'avui la duu la ràdio. Estava escoltant un programa el qual pots deixar missatges sobre algun tema que han tractat, donar la teva opinió sobre el tema. Doncs hi ha hagut un xic que l'acabaven d'acomiadar de la feina: de la merda de feina que feia i era feliç! Ho volia compartir amb tots els oients del programa i anava a fer-se unes birres per celebrar-ho.

Últimament quan sents la paraula "acomiadament" és com... no sé què serà de mi doncs gairebé no hi ha feina. Però aquest xic era feliç. Veges tu.