País d'Oliveres

Des de fa uns dies que em ve al cap l'idea de tornar a escriure. Fa temps que no en tenia de ganes ja siga perquè no tenia res a dir que fora interessant o perquè tampoc no em venien les paraules... el cas és que des de fa uns dies tinc ganes de parlar.

Retornant a un anterior escrit (Abstencionista? No.) aquestes últimes eleccions he pogut participar de tota la maquinària política que suposa. He format part de les llistes i de totes les activitats que els meus companys han organitzat. He pogut dir en veu alta durant unes setmanes que creia en un projecte local que feia il·lusió a més de 500 persones. Però sembla ser que vivim en un País (Valencià) on la il·lusió és depèn del color de la teva samarreta.

I de cop i volta, la il·lusió s'ha tornat en una desil·lusió.

Clar, ara venen els consells, frases, dites o lemes que serveixes per treure'ns un somriure. "La lluita no s'acaba aquí", "Avui comença un demà", etc. No sé... hi ha un demà?

Quan veus com riuen els lladres i tornen a seure's al tron, vomitant els seus propis complimets que quan més alt els diuen més s'unflen (tan de bo explotaren) l'única cos que se'm ve al cap: som imbècils (i les seues variants: moniatos, tros de suros, idiotes, capsigranys, curts de gambals...)

Bé, després de casi dos anys sense escriure prometo escriure un dia de coses més alegres. De moment em quede amb l'últim disc d'Obrint pas, hi ha una cançó que es diu Al País de l'Olivera. M'encanta aquesta cançó perquè m'agrada imaginar-me un país així.

Al país de l’olivera
hi ha un riu de paper
unes galtes color terra
i un somriure d’argent
al país de les riberes
hi ha un canyar sota els estels
i un mural de fulles seques
a l’ombra d’un taronger

Al país de l’olivera

Al país que dorm a l’era
hi ha polsim de fruites velles
bicicletes entre sèquies
arracades de cireres
al país de les teulades
hi ha besos d’aigua llimó
arrapades a les cames
parotets a dins del cor
Al país que dorm a l’era

Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd.

Al país de cases blanques
hi ha pins banyats en sal
margallons entre baladres
peus descalços dins el mar
al país de les marines
hi ha un sol roig a les vesprades
catxirulos a les platges
i uns dits pentinant onades
Al país de cases blanques

Al país de les rialles
hi ha raïm a les porxades
ametles i olives negres
un arròs fet amb costelles
al país de les costeres
hi ha llaüts i guitarrons
i la veu de les rondalles
pessigant les emocions

Al país de les rialles

Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
somnis dibuixats a l’aire
promeses a les orelles
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd

Ai xiqueta meua...

Benvinguts a les terres valencianes on pareix que només hi ha tarongers, cartxoferes (al meu poble), bandes de música, mascletaes, bous i dones disfraçades amb el que alguns dirien: "amb ensaimades a les orelles!".

Enguany sembla que la crisi ha fet de les seves i no serà com anys anteriors... crec que aquelles donacions d'empreses (constructores) no n'hi hauran. Però bé, el que conta és la festa! Des d'avui es dóna per començada la setmana fallera (que si déu o qui siga ens ajuda acabarem en festes de la Magdalena). Al meu poble encara són unes festes de carrer per a tots.

Pots anar a veure totes les falles sense haver de pagar, participar en els actes de les falles, sopar amb els amics/familia a una falla un 'bocata' de llonganissa a la brassa, tapetes de la mare d'algú, veure cervesetes al carrer, però sobretot la beguda que li és propia és la 'misteleta' que si no has patit cap intoxicació l'any anterior repeteixes fins que te'n vas a dormir (perquè ja no t'aguantes de peu).

Volia deixar-vos una cançó per qui tinga temps. No és l'himne de València perquè d'aquest tema en podriem escriure un altra entrada... ai Paco! Aquesta cançó és de Bajoqueta Rock un grup de Roba-Roja que tenen la seva pròpia versió d'un altra cançó típica en falles. No crec que la posen quan es creme la falla però espere que la posen encara que siga per a ballar-la!

Vaig veure...

... una boira sobre la nostra terra. Com si d'un espectre es tractés, a l'espera d'un final. Esperant que tot allò que l'home va crear per a la prosperitat de la seua espècie, el mateix home ho destruís per la propia abarícia.

Va ser una sensació trista perquè podia veure el paissatge que hi havia darrere, muntanyes verdes, nevades per les últimes neus, mirant-nos amb certa melancolia... no comprenen com ens hem distanciat tant després de tants anys.

Podia veure com d'aquelles fàbriques sortia el fum i cobria tota aquella zona amb un núbol gris. Uns dirien contaminació, una altres, la seva pròpia sentència de mort.

De Castelló a Meliana...

Pensaments i redescobriments

El millor de l’estiu és que pots fer moltes coses que a l’hivern no pots fer. Però encara és millor quan tens t’has d’organitzar (una mica) per arribar a tot el que et planteges. Això et dóna la llibertat de pensar moltes coses, entre d’elles, de plantejar-te la vida, de recordar consells que es la gent pensa que te n’oblides d’ells…

Em puc sentir privilegiada enguany tot i que em passe més estona estudiant que sortint amb els amics o treballant (mare, si m’escoltés a mi mateixa fa uns mesos!). Però entre pausa i pausa em done a mi mateixa el privilegi d’escoltar música. Segurament aquest estiu és el que més n’escolte i per tant el que més pense. També tinc el privilegi d’haver-me creat un clima propi i idoni en una casa que des de fora pareix abandonada, per desgracia.

La música, com fa temps ja vaig dir en unes reflexions dins d’un autobús, m’inspira i m’encanta aquesta inspiració. L’energia d’escriure per escriure i de treure coses que no diria en veu alta per por a que em diguen boja. Bé, la gavina és un lloc de bogeria.

Avui la meua conversa és treure d’alguna manera la felicitat que sento i desfogar-me (no puc sortir al carrer a passejar perquè a ma casa ja em tirarien fora, ja he estat prou hores). Demà torne a casa per unes hores, poques però prou per tornar a respirar l’aire que em fa sentir d’un lloc. És estrany, no sóc d’allí més bé d’un poble però allí em sento còmoda... serà que la trobo a faltar...

No em puc queixar dels dies al meu poble, he tingut i viscut de tot (lo bo i lo roin) i m’arrisco a dir que comence a veure’l des d’un altre punt de vista perquè és el que fa l’avorriment i les poques ganes de posar-me davant dels llibres (davant l’ordinador millor dit). He descobert nous camins on anar en bici (carretera vella de Peñíscola té un nou carril bici que Déu ni dó! i no he anat mai cap a Vinaròs...), nous recursos on treure pel·lícules que val la pena veure (mucbe – Museu Contemporani de Benicarló), nous camins al terme (les torrades amb amics i coneguts fan veure moltes coses), nous punts de vista (amics i coneguts redescoberts), activitats (poques però està bé anar... si algú vol vindre amb mi, clar)...

Aquest estiu és melancòlic i encara no sé per què. Serà la música, seré jo que em faig gran o serà que les coses han canviat prou d’un any a l’altre. Tot una mica però què bo és recordar...

Art i cultura a la ciutat

Estic una mica farta de sentir a la gent que a Castelló no hi ha res per fer. S'equivoquen.

Avui he fet una passetjada pels carrers del centre. Entre apunts i exercicis cal donar una volta encara que siga per anar a comprar porqueries a la tenda del llaminadures que hi ha prop de la plaça de la Independència (alias, Farola). El meu recorregut preferit és baixar pel carrer del Corte Inglés, passetjar una mica per dins del Parc Ribalta encara que avui he agafat el camí ràpid al centre: recte des de la Ford o carrer Cardenal Costa fins a la Farola i des d'ahí ja tire cap a la plaça de l'Hort dels Corders (Huertos Sogueros) perquè té un encant especial (al meu gust, clar). El meu company de pis li diu la plaça de les Patates que Tiren Aigua. L'obra de Ripollés és una mica estrambòtica, no ho nego a més de ser el pintor de l'extrema dreta castellonenca i tenir un cotxe que deu de fer nosa a l'hora d'aparcar, però aquesta escultura té gràcia. Els colors, les formes, l'aigua... passe sempre que vaig al centre i és bonic vore als xiquets xicotets mirar com cau l'aigua o posar la mà mentre un pare despistat corre des de l'altra punta per a que no face cap dins.

Una vegada passada l'estatua de Jaume I ja vaig directe cap a Santa Clara pel túnel on sempre hi ha un músic (fa temps que no veig al de l'acordió, ho feia bé). Tire pel carreró que està ple de tendes de roba, souvenirs pijos (a vore això és el tipic Pongo, una cosa que esteticament és molt bonica però que quan arribes a casa dius "Dónde lo pongo?" encara que jo sincerament dic "a quin lloc em cap?"), una tenda de discos on escoltes la música que surt per una tele del l'escaparat, la tenda de nuvies (no crec en el matrimoni però els vestits són la canya), una tenda que sempre que passe sempre hi ha una cosa diferent, l'home que va en crosses demanant diners, la tenda de Discos Medicinales... fins a Santa Clara. Avui era VI Mostra de Bestiari on participava la Vibria petita de Tarragona. M'ha fet il·lusió veure-la... també he vist a un antic company de la Colla de Diables i al nou Cap de Colla... Ha estat bé.

Tot això en uns 20 minuts, com encara no tenia ganes de tornar a casa he anat a una galeria que hi ha al carrer Major (el del Zara, Stradivarius i totes les tendes... dic això perquè no estic segura del nom :P). És de Bancaixa i era "Miradas al Mediterraneo". No m'ha agradat, gens! Tots els quadres eren francesos!! La mediterrània té més països i França precisament no és el que més tros de Mediterrani té. Mentre mirava els quadres m'ha vingut la frase d'un escriptor d'Urugay, Eduado Galeano, que vaig llegir anit, dèia que "el arte es arte o es mierda". A vore, em sap mal dir que per a mi allò no era art perquè si la fundació Bancaixa ha decidit fer una exposició de quadres és perquè hi ha gent que n'entén que diu que això és art i és digne de veure. A mi en eixe moment (perdoneu-me els entesos) m'ha paregut m... He sortit tota indignada. L'anterior que van muntar era molt millor! Aquella tractava sobre la feminitat dins de l'art, un recull de pintores, esculptores i gravadores que havien creat paissatges, bodegons, creacions pròpies, recreat contes que et feien sentir dins dels seus quadres. Et senties d'alguna manera dins d'aquelles formes i colors.

Tota indignada i sentint una mica que havia perdut el temps he fet cap a la Llotja del Cànem. Us recomano que hi aneu, totalment, de veres. És un edifici que està molt ben conservat, hi ha llum, un bon horari de visita i molta informació cultural de la ciutat. Ara hi havia una exposició de fotografies "Fotografies de gran format a l'espai urbà". És interessantíssima si teniu temps per visitar-la i ganes de pensar davant de cada fotografia. A mi m'agrada pensar què pensa el fotògraf/a quan pren cada foto. És veu que era un concurs i la guanyadora (de Fernando Mas) és bonica, retrata a les escales d'una ciutat italiana (suposo que Roma) un xiquet recolsat contra una farola, després a una dona jove esperant a algú i asseguts a enterra a dos persones majors llegint un llibre i parlant. A mi m'ha donat la sensació de que aquelles escales era un lloc de referència per a menuts i majors, un punt de trobada o de estada durant el temps. És bonica.

Una vegada he sortit d'ahí ja me n'he tornat a estudiar i a escriure això perquè m'ha semblat una passetjada bonica en una ciutat que gaudeix de mala fama. Llàstima que no he pogut anar a altres llocs, al centre està la Casa de la Cultura que també fan exposicions però no puc anar mai, el seu horari és molt reduït i sempre tinc coses que fer. Llàstima...