Moments (2) Els castellers de Vilafranca

Avui reprenc una secció que vaig començar ja fa uns mesos. Una secció on parlar sobre coses que m'emcionen o que simplement em provoquen un somriure... per què sí.

Me trobat amb un video que m'ha posat els pèls de punta. No sóc molt aficionada als castellers tot i que mon pare m'obligava a anar a veure'ls a la plaça de l'Ajuntament de Tarragona quan era petita. No tinc ànima de castellera perquè tinc una mica de por a les altures. A mi que ho fagen els demés em sembla molt bé. Però bé, el que us volia ensenyar, a veure si a vosaltres també us provoca aquesta sensació és el video on surt tota la demostració dels castellers de Vilafranca.

És la primera vegada en tota l'història dels castellers que es carrega un castell de nou amb folre i l'agulla i es descarrega sense caure's. Penseu en el pes que soporta la gent de baix... és molt difícil!

Pot ser, el presentador també ha tingut un gran paper en tota aquesta emoció.




Si voleu saber-ne més sobre el mòn casteller, he trobat una pàgina on s'explica què són i les parts d'un castell: Pseudolog.com: Introducción a la tradición castellera

Jesús Maria Tibau i Totes les baranes dels seus dits

La gavina torna a emprendre el vol i ho fa de la mà de Jesús Maria Tibau. Aquest estiu, juntament amb l'Editorial Petròpolis, va organitzar un projecte editorial per a publicar tots els poemes que els navegadors-bloggers vam realitzar en motiu del Premi a la barana dels teus dits.

El dia 10 d'agost es va presentar i publicar el poemari editat al blog de l'Editorial Petròpolis on es pot descarregar el llibre o visitar els blogs de la gent que l'ha fet possible.

Aquí us deixo l'enllaç directe a la descàrrega del poemari, a la versió en línia i de la presentació.


M'agradaria acabar el post agraint a Jesús per la seva iniciativa, GRÀCIES, MOLTES gràcies. Costa creure que Internet doni aquestes oportunitats, sense esperar-se-les. Gràcies per la il·lusió que transmets a la gent i les ganes d'escriure que provoquen els teus jocs literaris.

De concert

L'últim cap de setmana vaig tindre el plaer de desenboirar-me dels exàmens, i que en certa manera ho necessitava. Si no fos perquè sóc de pell fosca semblaria un zombi de les hores que em passo tancada a casa.

Bé, però el color de la meva pell no és el tema. El concert al que vaig assistir va ser el de la festa de la joventut a la Pobla de Tornesa. M'agradaria esplicar-vos com és el poble però... només vaig veure el polidesportiu i gràcies. Els músics que hi participaven eren La caja negra, Dr. Calipso i Agraviats. Què dir-vos? Un cartell de luxe!

A Agraviats ja els havia vist però als altres dos era la primera vegada. La caja negra és un grup de diferents parts de la província de Castelló. Si entreu a Jamendo es descriuen com música llatina però a mi no m'agradaria posar-los eixa etiqueta. A mi em sembla un grup amb cançons positives, amb molt de ritme, algunes d'elles amb missatge, d'altres parlen sobre el tòpic universal (l'amor)... en general són un grup molt bó. Una cosa moooolt positiva que tenen és que el directe és molt bo, millor que el disc diria jo. Fan festa damunt a l'escenari i això es nota a baix.

Normalment no solc escoltar música en espanyol, prefereixo la música en català, francès o anglès. Si voleu escoltar els seus discos els podeu trobar a Jamendo (música gratuita). De totes maneres jo vos pose el segon disc XD

El segon grup en tocar va ser Dr. Calipso. Genials! No els solc escoltar molt a sovint però el seu directe també va estar molt bé. Crec que és un grup de gent que malgrat els anys que porten sobre els escenaris encara no han perdut la il·lusió de tocar davant de tot tipus de públics i això és d'agrair per a tot tipus de generacions. Les fetes de poble poble (sí, sí, de poble poble) tenen una cosa curiosa: és igual qui estigui a sobre l'escenari que anirà la iaia, el iaio, el tio, la tia, el pare, la mare i els nens. I tots ballaran encara que no toquen el paquito el xocolatero ni el pasodoble de rigor. I s'ho passarán bé sense la nit de revista i el cantant d'orquesta amb el repertori de fa 60 anys. Un dels temes que no podia faltar al concert va ser el del "2300 Milions" que em va fer molta il·lusió porder-lo escoltar en directe.

Sincerament, me'n vaig anar d'allí amb l'ànima neta i en la sensació d'haver estat en un concert de primera fila que pot ser no torne a veure mai més.

Abstencionista? No.

Em declaro anarquista però no com a forma estètica ni de pensament. No crec que la vida hagi de ser un "campi qui pugui" ni una societat organitzada pel sentit comú de la gent. La veritat és que la sensatesa és una cosa molt relativa i per molt que diguin que l'home és bo per naturalesa... jo ho deixaria en "l'home/dona és com és segons les circumstancies".

Bé però això podria ser el tema d'una bona entrada, ara anem al que jo volia dir. Em declaro anarquista perquè últimament, tan a les eleccions generals com a les europees, no vaig anar a votar. Tot aquesta propaganda l'he agafada com el que és, anuncis televisius que et venen la moto i després resulta que té un error de sèrie. I sí, ara em podrien dic que: "No, nena, el que tu ets és abstencionista". Però tampoc perquè a mi no és que no m'importi gens el que passa, sinó que la foto i el discurs de les persones que hi ha a la llista, no n'hi ha cap que em demostri confiança.

Si he d'elegir entre anar al col·legi electoral, fer cua, omplir el sobre, contestar a la xicona que hi ha fora fent enquestes o quedar-me a casa fent un altra cosa... prefereixo el segon.

No crec que el PP sigui el gran guanyador de la jornada, ni que el PSOE sigui el perdedor. No crec que això és un avanç de les pròximes eleccions. Crec que fins que no hi hagi una raó real per a canviar el panorama polític actual, la gran majoria de persones que podem decidir (perquè casi un 70% de gent que va optar per quedar-se a casa o anar-se'n fora) no ho farem. Perquè tan és que estiguien el blaus, rojos, taronges, verds, etc. Al final tots fan el mateix. Jo prefereixo que es matin entre ells.

Però aquesta és la solució? No crec però de moment és la més raonable.

A la llum...

A la llum de la teva cara jo jeia

observant com el vent t'acariciava...

Recordo la primera vegada,

nosaltres, com dos adolescents,

sense vergonya però amb pressa.

Qui era jo? Qui eres tu?

No sé, potser el cel

es veu millor

a la barana dels teus dits...

La parla

L'origen de la parla radica en la cançó, i l'origen de la cançó, en la necessitat d'omplir, per mitjà del so, la immensitat i vuit de l'ànima humana.
J.M. Coetze, Disgrace

Últimament poso moltes frases que vaig repescant per un lloc o per un altre, no és que no tinga curiositat per totes les coses que passen cada dia o les situacions amb les que em trobe, sinó perquè no tinc temps. Aquest semestre estic llegint molts llibres i suposo que la documentació que he de fer és la que fa que em sorprenguin les frases que llegeixo.

Aquesta frase si l'hauria de defendre un traductor diria que no és certa. L'origen de la parla radica en la necessitat de comunicar-se les persones per a realitzar intercanvis. En la necessitat de relacionar-se. De fet, l'ofici de traductor-intèrpret és dels més antics, no reconegut perquè com sembla una cosa fàcil no està ben remunerat i sempre t'acaben coneixent per un altre ofici: escriptor, profesor, investigador, pintor, etc., però encara i així som dels primers oficis de l'atiguitat. Però la cançó sí que crec que va nèixer com a formo d'omplir un buit.

La cançó, entenent-la com a forma d'expressió més o menys afinada amb sons bocàlics més o menys intel·ligibles, pot omplir la necessitat de l'ànima per parlar. No és el mateix dir "t'estimo" parlant que cantar una cançó i acabar amb un "t'estimo" ben fort i en veu alta (imagineu-se a una soprano fent-ho, ho entendreu millor).

Molts tallers de teatre fan un exercici de relaxació dels músculs que a mi m'agrada molt. Heu probat mai de posar-vos música i ballar amb els ulls tancats, fent moviments que ni seus passaria mai pel cap fer-los en mig d'una discoteca? Quan portes uns 10 minuts és gairebé com el sexe!

Crec que aquesta frase acaba resumint que l'home/dona necessita expressar el que té dins i la música, com en tantes altres coses, és bona per deixar-nos una pau interior.

La música fa jove

No sé com descriure la sensació que tinc després de veure un programa de televisió. És com molts, un reality show que ens mostra la vida d'altres persones mentre els ajuden a realitzar un somi amb la música però aquesta vegada sense tant de glamour i sense tanta joventut perquè els protagonistes són els avis.

Un altre producte de l'Andreu Buenafuente a casa seva, a TV3. No sé si l'heu vist però si no, vos el recomane que el busqueu a TV3 a la carta on podreu seguir tots els capítols. Es tracta del programa Casal Rock, un cor de 25 avis que realitzaran un corcert de música rock.

Admiro l'actitut d'aquesta gent, la il·lusió, l'energia i les ganes que tenen de fer música. Suposo que en certa manera tot això està animat pel convoi que tenen perquè està la tele a casa. Tots haurem patit el comentari de "xica, posat guapa que ve la tele" o "ai! que surtirem per la tele". És un programa que et dóna molta il·lusió i t'arranca un somriure.

Dites

Buscant, buscant... he trobat una dita que m'ha agradat moltíssim. Normalment quan algú està passant per mals moments li pots dir: "no et preocupes, tot es solucionarà" o bé "tranquil, qualsevol nit pot sortir el sol". Fent així referència a la cançó de Jaume Sisa, tan infantil, graciosa però per damunt de tot alegre.

Encara però, n'he trobat un altra:

No importa la mida de la muntanya, mai no podrà tapar el sol

M'ha recordat una mica a la cançó "Ain't no mountain high enought..." però a la catalana. Un altra forma popular que en quatre paraules resumeix una sensació.

Ànims als que estigueu amb exàmens/opos/proves/etc. ;)

Diumenge...

Bon matí!!!!

Ara estava escoltant un músic francès que acabe de descobrir gràcies a lucre. No sé si coneixeu una pàgina que es diu Jamendo, allí podeu escoltar música d'artistes que posen les seves cançons a la disposició dels internautes per a que els puguen conèixer, fer amistats i... descarregar-se els discs gratuïtament!

Fa una temporada que m'agrada escoltar música en francés i volia compartir a un artista que es diu David. M'encanta una cançó que es diu Amoureux du soleil (enamorat del sol). Però els disc que vaig a compartir Les yeux dans les etoiles (els ulls en els estels) té cançons molt animades, un disc que alegra l'ànima.

I si fos?

Normalment no en faria cas d'una persona així. Simplement miraria cap a un altre costat però tinc un problema... sóc curiosa i de vegades magradaria saber què o qui hi ha darrere.

Segurament estic equivocada però i si fos una persona que coneixo? M'agradaria que em saludés. Porta uns mesos donant voltes per aquí però ni tan sols m'ha dit: hola. Bé, o pot ser és una persona per conèixer. I per què no presentar-se? Pot ser interessant saber què li interessa tant d'aquest lloc.

Suposo que a les persones el que ens mou moltes vegades és el "morbillo" eixe de veure els demés per un foradet, com si no ens acabàrem de creure que quan tanquem una porta, darrere hi ha moviment. I llavors, quan l'obrim, per art de màgia les coses han canviat i els que ens expliquen els demés és com una història inventada de cop. Ara està de moda fer aquestes coses gràcies a les noves reds socials en les quals pots veure o fins i tot seguir el minut a minut de cada persona.

Però suposo que tota persona curiosa li és difícil no caure en la temptació de vigilar a les persones que l'envolten. A més com diria el meu amic Starh, en certa manera qui escriu un bloc és perquè és un exhibicionista. Al principi no hi estava d'acord perquè tampoc em considere una exhibicionista al més pur estil però si ho penses bé, sóc una exhibicionista. M'agrada que la gent entri i llegeixe les meves històries.

Pot ser el que em molesta més és no saber qui entra quan sé que el podria conèixer.

Compartir

- Hola!
- Compartim?
- El què? Les meves coses amb les teves... crec que no és just.
- Clar dona. Utilitzem les mateixes coses, som dones, vivim juntes, tenim gustos semblants... com germanes!
- No t'ho agafis a mal però crec que iguals, iguals no som. Cada una té unes necessitats i, sí pot ser que gastem les mateixes coses però no estem en la mateixa situació. A més no em coneixes tant com creus. Necessito tindre-ho i saber quin ús real en faig.
- No t'amuinis!

Un mes més tard...

- Hola!
- Compartim?
- Eh... no. Me'n vaig a l'habitació.
- S'ha acabat el...

Vellesa...

Me n'acaba de passar una cosa totalment surrealista. Al principi me n'he rigut, ara ho entendre, però després m'ha fet molta pena.

Resulta que estava estudiant, d'ací poc seran exàmens i mai està de més començar a escriure's els apunts. Quan de cop sento el timbre de la porta i uns cops forts. Penso "ja és el de l'acadèmia de baix que torna a entrar-li aigua" i vaig corrents a obrir, a l'home quan li cauen les aigües residuals dels sis pisos enmig d'una classe no ve amb ganes de riure. Però aquesta vegada tinc una sorpresa, no és ell sinó una dona andaluça major cridant que li acaben de tirar un líquid blanc per sobre del paraigües i la jaqueta nova des del primer pis (ahí entro jo en escena, primer pis he sigut jo, però no!). Intento explicar-li que estava a la meva habitació a l'altra part del pis impossible que haja estat jo. Res que estava disposta a cridar a la policia, només fa un mes que té la jaqueta i clar. Truca a les veïnes (estudiants com jo i treballadores). Apareix ella i li diu el mateix que jo.


A veure, jo sóc la primera que me'n recordo de tot familiar viu quan em cau qualsevol cosa a sobre d'un balco/finestra però la reacció d'aquesta dona ha estat una mica desproporcionada. I si vos pensaveu que la cosa acaba aquí... no. Ara és quan ve la part tràgica.

Resulta que duia una bossa groga en diners a una mena de bossa de mà. Doncs resulta que se n'adona en el mateix moment que li l'han furtat. Tot en un moment, sustància indefinida blanca (crec que era un tipus de iogurt d'eixos bebibles), els diners desapareguts (suposo que molts per com reaccionava) i un poc més i crec que se'ns cau ahí davant.

Sincerament el més trist ha estat veure com se n'anava pel carrer enmig de la pluja poc a poc, sense jaqueta, sense paraigües i segurament amb l'ànima feta un pedaç.

El cambrer

Què curiós, pot ser per a molts és una mena de confessor al qui li explica com està, què li ha passat, alguna anècdota (interessant o menys interessant). Per a un altre, pot ser el somriure que necessitava per tornar a la feina... o al sortir d'ella. Encara que també pot ser eixa persona que et permet en certa manera desconnectar de la vida diària amb altres històries que ha sentit.

Però... i ell? Té també un cambrer que li pregunta com està? Algú que li dedica un somriure al entrar? Algú pensa amb el cambrer?

Moments

Avui comence un apartat que m'agradaria actualitzar-lo a sovint, no sé si tindré temps però això només ho sap... el vent.

Vull explicar-vos coses que m'han fet somriure durant un moment i que m'han fet gràcia o m'han provocat una certa reacció.

L'anècdota d'avui la duu la ràdio. Estava escoltant un programa el qual pots deixar missatges sobre algun tema que han tractat, donar la teva opinió sobre el tema. Doncs hi ha hagut un xic que l'acabaven d'acomiadar de la feina: de la merda de feina que feia i era feliç! Ho volia compartir amb tots els oients del programa i anava a fer-se unes birres per celebrar-ho.

Últimament quan sents la paraula "acomiadament" és com... no sé què serà de mi doncs gairebé no hi ha feina. Però aquest xic era feliç. Veges tu.

Estellés

SABIA QUE VINDRIES

Sabia que vindries, que ja era
l'hora de parar taula dignament,
d'obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.

Amor i més amor d'aquell que espera,
amor i més amor d'aquell que sent
la pentecosta de l'amor, l'advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.

Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.

Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tot els blats novells de la tarara.

Ai xiqueta meua...

Benvinguts a les terres valencianes on pareix que només hi ha tarongers, cartxoferes (al meu poble), bandes de música, mascletaes, bous i dones disfraçades amb el que alguns dirien: "amb ensaimades a les orelles!".

Enguany sembla que la crisi ha fet de les seves i no serà com anys anteriors... crec que aquelles donacions d'empreses (constructores) no n'hi hauran. Però bé, el que conta és la festa! Des d'avui es dóna per començada la setmana fallera (que si déu o qui siga ens ajuda acabarem en festes de la Magdalena). Al meu poble encara són unes festes de carrer per a tots.

Pots anar a veure totes les falles sense haver de pagar, participar en els actes de les falles, sopar amb els amics/familia a una falla un 'bocata' de llonganissa a la brassa, tapetes de la mare d'algú, veure cervesetes al carrer, però sobretot la beguda que li és propia és la 'misteleta' que si no has patit cap intoxicació l'any anterior repeteixes fins que te'n vas a dormir (perquè ja no t'aguantes de peu).

Volia deixar-vos una cançó per qui tinga temps. No és l'himne de València perquè d'aquest tema en podriem escriure un altra entrada... ai Paco! Aquesta cançó és de Bajoqueta Rock un grup de Roba-Roja que tenen la seva pròpia versió d'un altra cançó típica en falles. No crec que la posen quan es creme la falla però espere que la posen encara que siga per a ballar-la!

Real?

Som allò que de veritat creiem? O pot ser vivim una realitat imaginaria? Pot ser tot és un somni o un joc virtual, com en Matrix per què no?. Només al final ho sabrem.

Encara que pot ser Castelló té la resposta i nosaltres no ho sabíem...


... ens alerta d'alguna cosa?

99è joc literari - el nas

- Has compra't el diari?

"Apareix morta una dona al portal casa seva", "una bomba causa tres mort al centre de...", "10.000 persones més sense feina", "no hi ha rastre del cos de Marta dues setmanes després de la seva desaparició", "la crisi durarà més del que diuen els polítics", "qui pateix la crisi, els rics o els treballadors?", "un ministre es gasta part del pressupost en mobiliari d'oficina", "no hi ha crisi, només un reajustament...", "YES WE CAN!"

- On vas?

- A treballar... on són les disfresses de la nena?

99è joc literari de J.M. Tibau

Big Bang!

- Sento una explosió!
- Què?
- Sí... però no sé com explicar-la... només la sento i no puc parar de pensar, veure, sentir coses que tenia dins meu, amagades.
- Tranquil·la és normal. Tot el món explota algún cop o altre. No som de pedra.
- Creus que eres de pedra... no t'afecta res però és mentida. No puc fer res... només ploro.
- Plora i dorm. Les llàgrimes netejarán la teva ànima. Demà serà un dia nou.

Elisenda - la lluna

Llegir la feia sortir del seu món material fins a una petita lluna de cotó on sentia aquella calfo tan tendra que ens encongeix. Solia llegir de tot per allò del que el saber no ocupa espai: novel·les policíaques, relats breus, assaig, ciència ficció... però allò que li agradava més eren les novel·les històriques que feien referència a antics palaus i prínceps oblidats.

La literatura era un estat diferent. Era un no res que es convertia en un tot. Una cosa intangible que es tornava real al seu pensament, als seus somnis, a l’altra realitat que vivim tots de nit. Quina casualitat, el moment què no parlem compartim eixa sensació de soledat tranquil·la, sense problemes. Bé, n’hi ha que se’ls enduu al llit però és una qüestió personal.

Des de la seva lluna podia veure’n d’altres: més petites, més grans, amb formes quadrades, triangulars. Però diferents entre elles, l'única característica comuna era la calfo que desprenien. També de tant en tant es deixava veure un estel fugaç que, si tenies sort, parava prop teu i et cantava una dolça melodia que et despertava...

Pepe... Rubianes

Des del meu petit lloc de reflexió m'agradaria fer un homenatge a aquest gran humorista que aquesta setmana ens ha deixat. Al Pepe Rubianes és d'eixes persones que les estimes o no les estimes. No era un artista estimat per tots, no li feia falta perquè els qui el seguiem ens valia la seva forma de ser, la seva forma de dir barbaritats però que al cal i a la fi eren veritats com a cabassos.

Aquí teniu un video, un petit tall d'un espectacle. Espere que quan vos alceu comenceu cantant l'humilde melodia...

Apologia del moc

No us heu reunit mai per a parlar sobre mocs amb altra gent? És una cosa curiosa, no és sol paralar molt a sovint però quan surt el tema tot el món en pot parlar. Per què? Doncs perquè tot el món ha patit el suplici de tenir mocs, tants com per a gastar un paquet -o més- diari d'aquells paperets (que algú els beneeixi) que ens lleven el filet aiguós del nas. Fa temps vaig tenir una conversació sobre els mocadors amb un amic del treball. Me n'he recordat perquè torno a estar igual que fa uns mesos, amb els amics verdosos per tot arreu. Bé, deixem-los a part a ells i parlem sobre mocadors.

A l'hora de llevar les nostres mucositats (com ne poden haver tantes!) la gent té diferents gustos -com els sabors i els colors. De petits l'abuela/iaia/àvia sempre treu el gran mocador de tela, brodat amb floretes o amb les inicials de la familia per a refregar-te'l per tota la cara... de menut n en fas cas prequè només tens ganes de fugir i seguir jugant però quan ho penses de gran... qui s'ha mocat abans? Quants mocs ha deixat? Era nou? Estava una mica humit... no hi ha cosa que m'agrade menys. Hi ha gent que li agrada, no ho discuteixo, però a mi si ja hem costa posat un mocador de paper a la butxaca, el de roba?

Bé, després descobreixes que n'hi han de paper. Un gran ventall de possibilitats, des de la talla super gran que no saps com fer-lo cabre a la butxaca fins a mini. L'utilitzes i el tires, higiene total, segura i còmoda. Però quan n'utilitzes tants com per a poder passar els apunts de classe... com vos queda el nas??? He arribar a mudar de pell quatre vegades! Fins que vaig descobrir-ne uns que portaven ja la cremeta i no feien mal al quart paquet. Al final són com paper de lija que poc a poc et lleva un troset mes. Pot ser per aquells que tenen complexe de nas gran els hi funcionar, no?Però uns que m'agraden molt són els d'olor a menta, que clar, al principi no t'arriba l'olor però a la que vas pel cinqué t'entra una frescor...

Vosaltres no n'heu parlat mai del moc? No n'heu fet mai apologia? És una cosa molt interessant. A mi m'han arribat a dir que en segons quins casos el millor és utilitzar la màniga de la samarreta -com a substitutiu del mocador de roba vaig pensar.

Vampir - La Mascarada

Aquesta setmana he tingut molta feina i poc he pogut dedicar a la redacció dels meus petits pensaments. Per una part estan les classes, per l'altra un joc de rol. Heu jugat alguna vegada a un joc de rol? N'hi han de molts tipus des de ser una bruixa, un soldat de la tropa imperial fins a un vampir. Quan era més jove tenia uns amics que hi jugaven però per qüestió d'horaris (li has de dedicar moltes hores i això de vegades pot parèixer una mica sectàri) no podia jugar. L'altre dia un company de pis va treure el tema dels jocs de rol i casualitats de la vida, teniem a un Master!!!

Pobre, no sap quina li ha caigut, o pot ser sí. Portem una setmana crant la història humana del personatge (la seua vida estan viu). Sincerament, és una cosa molt divertida perquè pots elegir l'època que has viscut, què ha fet, com és física y psicològicament... tot! És com una mena de conte personal propi. Escrit en primera persona, pot ser més endavant us penjaré la història del meu personatge però no oblideu que tot és mentira, el que jo dic no és com sóc. Pot ser és el millor d'aquests jocs és que pots interpretar a un personatge diferent a tu però que pot ser adminiries si el conegueres personalment, o no. El vampirs poden ser molt cruels...

Vos explique una mica per damunt com és el meu personatge. És una francesa que va viure en els anys de la revolució francesa, dins d'una familia burgesa de classe mitja-alta. El seu pare tenia grans expectatives amb ella perquè pensava que podia pujar dins de la societat francesa a través d'ella però a ella no li agradava aquest tipus de gent. Gràcies a l'educació de la seva mare catalana, apren a parlar, llegir i escriure en francès i español (som un grup castellanoparlant i si li afegia més idiomes em pareixia com si fos una superdona) així que va poder sentir a parlar sobre la amazona del feminisme i Olympe de Gouges. I per qüestions maritals es va tornar una mica rebel i antisistema.

No sé com acabarem, una vegada vaig fer un intent de jugar que va acabar molt malamanet per al meu personatge (un poble senser em va perseguir per matar-me perquè volia menjar-me a la filla de l'alcade). Encara que estem tots deixant la nostra ment volar.

Sobre nacionalismes

El tema ha sortit en classe. Parlàvem sobre el Renaixement i el sorgiment de la literatura comparada juntament amb els estudis sobre història de la literatura. En aquesta etapa es reinvindicava la llibertat creativa per a defensar la originalitat per a passar després a una cosa més particular fins arribar a la part geniuna de cada poble.

A mi em dóna a entendre que en aquest moemnt és quan comencen les reinvindicacions de cada cultura, les diferències es fan més visibles però no perquè apareguen de cop, sempre han estat prensents però fins llavors ningú havia dit "mireu això, no és com això". En certa manera podriem dir que comencen les comparacions (una cosa molt lletja).

M'ha fet pensar. Al territori espanyol estem en constat lluita reinvindicativa de la cultura de cada territori. Una cultura molt amplia i rica però al mateix temps destructora (uns altres dirien opressora). El nacionalisme que em toca a mi és el català i n'estic ben orgullosa. No sóc diferent a una persona de Madrid en quants a drets i obligacions però sí en quant a cultura.

Fa temps parlant sobre el tema, un company em va dir que sí que compartiem molts trets culturals amb els madrilenys, murcians o andalusos, la cultura de viure al carrer, del menjar bé, de la festa, les ganes de fer-la petar, creences i altres coses. Encara que jo crec que tots aquests aspectes els compartim també amb tots els habitants amb els quals compartim el mar Mediterrani. El demés, cultura imposada a bones o a males maneres i sense cap dubte ens beneficia més que ens perjudica. Pot ser la confussió que algú pot tindre és per tindre les dos cultures tan unides. Però no és la pròpia.

Nosaltres ens definim per una música, una literatura, un tipus d'expressió artística, una forma de pensar, un bagatge territorial territorial que només posseïm nosaltres. No som superhomes ni superdones molt diferents als altres pobles però tampoc hom som dels altres terrritoris europeus que tenim al costat i compartim cultura.

Des del meu punt de vista, ara ser nacionalista pot ser una mica anacrònic doncs les barreres entre les persones ja no són de coneixement, tendeixen a ser barreres polítiques i econòmiques. I amb tota aquesta parrafada només volia dir cap català de sentiment no és millor que algú que hi viu a Extremadura, Múrcia o Madrid, el teu veí pot ser pitjor. A mi m'agrada relacionar-me amb gent d'altres llocs, la cultura és un canvi constant d'experiències i de coneixements però no vull oblidar quin origen tinc, doncs aquest és únic.

Ser dona (95é joc literari)

Us presento un escrit que participa en el 95è joc literari de J.M. Tibau. Una breu història que m'ha vingut al cap, una breu història que qui sap, pot ser real.


Ser dona no ha estat fàcil i menys per a ella. Des de petita pertany als braços d'un home, primer son pare i deprés el seu home. Com l'odiava.

Somiava en ser un àngel. Volar fora d'aquelles parets que tant la estrenyien. Podia tocar el cel... Però la mare li ha dit com s’ha de comportar, com ha de contestar i sobretot com ha d’aguantar. Ser ella mateixa li és molt difícil però no impossible.

Moltes vegades es queda mirant el carrer i imagina com és la vida de les demés dones que no són com ella. Tenen cames per a córrer quan senten el perill, poden moure’s pel món allà on els peus les porten. Tenen braços per a defensar-se, per a abraçar a la gent que estimen i alçar la mà per a dir prou. Tenen cap per a parlar, per a dir el què volen i que no, per a pensar.

Ella en canvi, com si fos una escultura, es quedarà allí fins que un home se l'endugui amb ell.

La bruixa de Portobello

Mentre feia temps per a llegir-me la tercera part de les bruixes de Myfair (la setmana que ve començo ja!) vaig començar a llegir La bruixa de Portobello de Paulo Coelho. Quan pregunto a la gent si s'han llegit algun llibre d'ell hi ha diverses opinions: sí, l'Alquimista o no però n'he sentit a parlar. Els qui l'han llegit, o els hi agrada o no els hi acaba de fer. En definitiva, és un autor que més o menys t'ha d'agradar el seu tipus de literatura, de vegades una mica espiritual o mística. Jo hi ha vegades que no acabo de veure què és ficció i què és realitat, perquè sí que és de veres que en algunes novel·les hi ha part personal.

La bruixa de Portobello tenia com a objectiu ser una novel·la però acaba sent un recull de cartes que un conegut de la protagonista, l'Athena, arreplega. Quan un comença no sap ben bé què passa, és una mescla d'opinions i personatges que relaten com ha estat la seua relació amb ella i com s'han sentits atrets per la seva persona/es. Però clar, estem parlant de Coelho, no pot haver cap llibre que no et faça reflexionar una mica sobre el que estàs llegint.

Si no recordo malament, Paulo venia d'una familia molt religiosa i a causa del que pensava, del mode de vida que volia dur molt diferent al que els seus pares volien per a ell, va partir moltíssim. El van internar el clíniques psiquiàtriques per a fer-li terapies d'electroshok sent una persona sense cap malaltia. Ell va deixar de creure en el Déu cristià però una trobada en un estrany li va dir que se n'anès a fer el camí de Santigo, cosa que va fer i on va apredre molt d'ell mateix. Crec que va ser com una mena de retrobament amb ell mateix i amb el què sentia. I totes aquestes experiències estan impresses d'alguna manera en tots els seus llibres.

En altres llibres com Brida o el mateix Alquimista parla d'una religió però no la religió que creu amb un déu home sinó amb un déu dona. Una perspectiva molt diferent de la que estem acostumats. Una deessa que crea i no jutja sinó que dóna amor. Bé, és una tema que t'ha d'agradar per a llegir. Creure és un altra cosa, a mi m'agrada agafar aquestes coses en pinzes. D'aquesta filosofia (no crec que se l'haja de dir religió, no crec en religions sinó en persones) s'ha d'agafar el que necessites, res més. Com deuria de ser tota religió.

La religió t'ha d'ensenyar uns valors i uns coneixements per a tenir pau en tu mateix i en la vida que t'envolta. No t'ha de jutjar ni criticar. Si fem alguna cosa la fem perquè volem, no per por al que vindrà o per la gratificació que rebrem. La persona té unes necessitats físiques i espirituals (si és que es diu així) que la religió (les segones) et pot guiar però no et pot demanar fer. La vida és plena de camins i tots duen al mateix forat però només la persona sap el que vol i no ha de ser el mateix que tots.

Vaig veure...

... una boira sobre la nostra terra. Com si d'un espectre es tractés, a l'espera d'un final. Esperant que tot allò que l'home va crear per a la prosperitat de la seua espècie, el mateix home ho destruís per la propia abarícia.

Va ser una sensació trista perquè podia veure el paissatge que hi havia darrere, muntanyes verdes, nevades per les últimes neus, mirant-nos amb certa melancolia... no comprenen com ens hem distanciat tant després de tants anys.

Podia veure com d'aquelles fàbriques sortia el fum i cobria tota aquella zona amb un núbol gris. Uns dirien contaminació, una altres, la seva pròpia sentència de mort.

De Castelló a Meliana...

Els números

L'altre dia, mentre escrivia el meme del 7, em va vindre al cap una rallada que tinc al cap, bé digueu-li com vullgueu però a algunes persones que els hi ho he comentat pensen que estic boja i que no tinc prou feina.

Heu pensat alguna vegada amb el gènere dels números? Si són masculins o femenins? De petita jo m'imaginava que si els números tenien personalitat serien homes o dones. Des de la meua innocència sempre he cregut que els números imparells eren homes i els pars dones. Així el 0 era el gros; el 1 un senyor prim amb barret, molt clàssic i educat; el 3 era el jove divertit, amb ganes de sortir; el 5 un xic simpàtic però no el més guapo; el 7 era el meu favorit i per això era el més temptador però del qual desconfiava; i el 9 era l'intel·ligent.

Els números parells eren les dones: el 2 la petita, guapa i idealista; el 4 l'adolescent, aquesta me l'imaginava sempre amb coleta; el 8 era la senyora grossa amb un abric de pell que podia fer parella amb l'1. Ara que penso, el 6 també pensava que era masculí, era un ànima lliure. Com podeu veure no té cap lògica però eren els meus personatges. Era una forma de passar el temps, hi ha qui juga a nines, a cotxes, a mares i pares, a metges... doncs jo hi havia vegades que no en tenia de ganes i preferia pensar sobre aquestes coses.

Fent una recerca per internet sobre el nom dels números m'he trobat en diferents coses. Jo sé que hi ha número que tenen nom propi, exemple: el 22 són els dos ànecs, el 15 és la nina bonica... fins que he trobat aquesta pàgina on hi ha un llistat amb el nom de cada número. Una cosa que m'he ficat és que tots els números que acaben en 7 són coses roïnes: mort, revòlver, polls, escurçó, geperut, desgràcia... què trist! Tan bonic que era el número, tan màgic, tan sobrenatural que ara pareix una desgràcia el número set.

Però bé, són números i paranoies personals de cadascú. Com jo sempre he sigut negada al do de la saviesa matemàtica (sóc de lletres pures, crec que la calculadora ha sigut un gran invent per a la meua ignorància i els matemàtics persones molt llestes que Déu les ha beneït, si és que existeix) tot allò que m'expliquen sobre els números em pareix fascinant si ho aconsegueixo entendre. Per exemple, he trobat en un altra pàgina que hi ha molts tipus de números: els parells, imparells, perfectes, prims, quadrats, al cub... fins aquí la meua gran saviesa però n'hi han molts més!. Estan els poderosos, els ondulats, afortunats, famolencs, feliços, malvats, apocalíptics... una cosa que m'ha deixat bocabadada.

Això per a mi significa que hi ha molta més gent (gent com jo) que perd el temps pensant en com poden ser el números, que amaguen moltes coses darrere tot i que no ens n'adonem. És curiòs no? O pot ser va fer molt de mal aquella sèrie de TV3 "10+2".

Elisenda - Un intrús!

Discover Jeanne Cherhal!

Des de fa dies l'Eli creu que no té privacitat... té un intrús dins del seu ordinador i no sap si li furta alguna informació o simplement hi és per plaer. Un plaer molt brut sense cap dubte. L'ordinador d'ella no és cap màquina d'ultima generació, de fet creu que és un dimoni que en comptes de tenir banyes té cables que van directe a la llum i al mòdem (quants de cops haurà perdut informació per anar-se'n la llum? quantes vegades no ha pogut acabar una feina per la endimoniada connexió?).

Però dins d'aquesta petita caixa de metall i plàstic guarda molta informació. Des de correus d'antigues parelles amb alguna que altra frase pujada de to, fotografies que no poden sortir a la llum (no fa cap delicte però poden ferir la sensibilitat i fins i tot causar ceguera a qui les veu), videos casolans de la familia, dels amics (no pornogràfics) i textos. El que més li dol és que puguen llegir allò que ella sent però no vol dir. Allò que ha conseguit treure després de moltes hores de psiquiatra (això és un altra història).

- Sóc definitivament una bleda! Per què collons no podia tenir un diari normal i corrent?

La solució era fàcil, formatejar el disc i tornar de nou. Però no era així, una persona que no coneixia (qui?) ja havia entrat dins seu sense avís. Per molt que penses no sabia qui podia ser l'intrús (o intrusa, per què no?). Sense voler va deixar volar la seua ment: podia ser un home, un antic 'amic' amb el qual va compartir molt més que paraules i com a complement de les seues fantasies volia comprendre millor el seu món... o pot ser era un ex- (aquesta paraula sempre sona com si et donès fàstic la cosa o persona a la qual va adherida) que com no podia viure sense saber d'ella l'espiava, què més podia fer? Però aquest és una mica recargolada, lleig i de molt mala persona. Les persones tenen moltes més coses a fer que espiar a les altres.

El que més li molestava no era que algú hi entrès sinó que no sabia qui. Ella no amagava res, de fet qualsevol persona que volguera agafar el seu ordinador li'l cedia. Era pot ser el qui: si era una persona de fora (un estrany, un xinès que volia dades personals bancàries o codis secrets per a entrar a bases de dades) no li anava a fer molt el paper una escriptora d'anuncis i secretaria del cap més treballador que ha vist (només li demanava escriure les convocatòries de reunió, invitacions al sopar d'empresa i notes de condol als treballadors). Però si era un veí, el veí que es va 'trobar' a la porta... quin dret tenia ell.

La Laia (una vella/moderna/valenta/estrambòtica/inolvidable/nerviosa/fantàstica/extroverida/sincera/divertida/compromesa/somiadora amiga) li va dir que això de formatejar era fàcil i que amb un CD es podia fer. Quin CD? Un verge pot ser...

El meme del 7

Què és això? I com funciona? És el primer que se'm va passar pel cap quan vaig llegir el meme del 7 al blog de Lucrècia de Borja que em passava aquesta entrada. Les normes són:

1. Incloure el vincle a la pàgina de la persona que t'ha convidat a memejar
   
2. Compartir 7 coses d'un mateix, al blog, alguns a l'atzar, altres de curiosos.
3. Convidar a 7 persones a que facen el mateix.
4. Fer saber als 7 del punt 3 que han estat convidats deixant un comentari als seus blogs.
5. Si no tens 7 amics, o ja han estat convidats... inventa-te'ls!! cerca a la xarxa, potser faces nous amics...

Les normes són simples però el nivell està alt. Com no sabia de quines set coses podia parlar (set vicis, set plaers, set manies, set imatges, set... set coses!!) he fet una cerca per google: 'set'. Si posava això em sortien un munt d'empreses, així que he posat 'siete' i m'he topat amb la pàgina del wikipedia. Així que escriure set coses que m'han sorpres del número set.

1. Per a la religió catòlica el set és un número molt recurrent: els set pecats capitals, els set sacraments, les set plagues, les set virtuts, els set dons de l'Esperit Sant entre d'altres.
   
2. Els antics astronoms que s'avorrien molt i es passaven tot el dia mirant el cel i pensant en tot allò que els hi passava pel cap van observar set estrelles (ara cinc d'elles són planetes, un astre satèlit i l'estrela solar).
3. El set es considerat un número perfecte doncs representa la suma de les coses terrenals (el núm. 4) i les coses celestials (el núm. 3). Un número màgic.
4. L'arc de Sant Martí en té set de colors: roig, groc, taronja, verd, blau, violeta i morat.
5. William Skakespeare va divir en set les edats de l'home o de la dona: l'infant, el nen, l'amant, el soldat, l'adult, l'home madur i el vell.
6. L'expressió 'estar en el setè cel ve de la religió islàmica la qual té set cels.
   
7. Que coincideix en molts llibres sobre literatura fantàstica (Harry Potter: set llibres, set cursos, set horcruxes; Les cròniques de Narnia: set llibres; etc.).

Set coses sobre el número set però ara vaig a pensar dins de la meua curta i innocent vida què significa el número set. Vaig nèixer un dia set, tinc set tases (les quals adoro i si se'm trenca alguna ploraré), el dia set acabo els exàmens, a ma casa som set cosins germans -sense contar-me a mi- i el setè dia de la setmana és el meu millor dia (com a lleó que sóc i com a persona perquè ja no treballo).

No sé si serà un número màgic però a mi m'agrada el set per ser el dia del meu aniversari. Un dia faré una reflexió sobre els números...

Les set persones a les qui els hi passo el meme són...

En veu baixa
Silenci d'això, d'allò i del qui vulgui explicar
Strahd de Homo homini deus est (un futur catedràtic de filosofia que segur que ens farà pensar molt :P)
Juanra de Palabras escritas
Joan de l'Estació
Al pensador somiejant

Les bruixes de Myfair

Fa unes setmanes vaig començar a llegir un llibre de Anne Rice, l'oferta de llançament que surt per la televisió. Sobre aquesta autora ja havia llegit uns quants llibres fa uns anys (entrevista amb el vampir, Lestat i algun que altre de les cròniques vampíriques) i em van agradar molt perquè llegir-se un llibre era un un alicient per a seguir llegint un altre, descobrir les histories d'antincs personatges que apareixien en novel·les previes.

Si heu vist 'Entrevista amb el vampir' recordareu a Lestat (Tom Cruise) com no com un vampir sinó com un dimoni per tot el que li feia al pobre Lois (Brat Pitt). Bé, això ja és a gust de cadascú però vos assegure que no pareu de llegir les cróniques doncs Lestat va ser humà i va tenir millors moments.

Però jo volia parlar-vos de les bruixes, sobre la meua impressió del llibre. NOmés me n'he llegit un i si sóc sincera, penso que triguen molt en explicar tota la trama... en aquest llibre la comnecen a escriure i no és fins al final que comences a saber part de l'història d'aquestes bruixes.

Però hi ha una cosa que m'agrada moltíssim i és que es mesclen èpoques i personatges. Relaciones families i històries que no tenen cap lligam durant les primeres pàgines. Per a alguns no els hi pot agradar este tipus de redacció, pot ser una mica pesat perquè t'obliga a estar en molts llocs i comptar amb moltes experiències (què li havia passat? ja no m'enrecorde... oh sí!).

Com que només m'he llegit el primer llibre (i en són com a mínim quatre per entendre l'història)no vos parlaré sobre un personatge que em té intrigada, el demoni. Així que vos faré una pregunta, vos agrada també aquest tipus de literatura? La que mescla èpoques, personatges i crea un món complexe. La literatura de llibre de moltes pàgines i que et dóna la sensació que pot arribar a ser un Biblia (no per l'aburradi que pot ser sinó per l'interminable que és). A mi m'encanta.

La idealització de les persones...

Discover Vanessa Paradis!

Quantes vegades heu idealitzat a una persona? Heu cregut que era com un ésser perfecte o casi perfecte la qual podia ser imperfecta però no ho veieu?

Un ésser que era humà però que els vostres ulls li conferien un aspecte santificat o místic (amb eixa llum blanca que apareix del no res darrere seu, com si portés un foco de llum a tots els llocs, en sentit metafòric clar). Un ésser que per molt que et puga demostrar que és humà amb els seus pitjors actes, gestos, paraules, sentiments... el perdones perquè és normal que siga defectuós (negant al mateix temps tot això).


El problema d'aquesta persona perfecta és que se li fundeix la bombeta. Perd tot tipus d'afecte o d'estima que li pots tindre. No sé ben bé com dir-ho, paix xom si caigués des cop des de dalt del pedestral on el tenies directament al terra però aquesta vegada sense cap matalàs de flors que solia haver abans per a suavitzar l'impacte.

A mi m'ha passat un parell de vegades aquesta sensació, per sort o per desgràcia. És una experiència que en un primer moment fa molt de mal però de la qual se n'apren moltíssim. Un aspecte que em crida molt l'atenció d'aquesta idealització és que hi ha una certa obsessió per aquesta eprsona. Sense dubte, un gran error i dels grans perquè quan una persona esdevé una obsessió deixa de ser persona. Passa a ser una imatge falsa i equivocada del que realment veem.

Nota músical= Aquesta cançó és de la dona de Jonny Deep (El profund Joanet). La vaig descobrir l'altre dia i em va agradar moltíssim. És una cançó que li va com un anell al bloc, parla sobre el costum que tenim de compara l'amor en el mar. En aquest enllaç trobareu la lletra.