Moments (2) Els castellers de Vilafranca

Avui reprenc una secció que vaig començar ja fa uns mesos. Una secció on parlar sobre coses que m'emcionen o que simplement em provoquen un somriure... per què sí.

Me trobat amb un video que m'ha posat els pèls de punta. No sóc molt aficionada als castellers tot i que mon pare m'obligava a anar a veure'ls a la plaça de l'Ajuntament de Tarragona quan era petita. No tinc ànima de castellera perquè tinc una mica de por a les altures. A mi que ho fagen els demés em sembla molt bé. Però bé, el que us volia ensenyar, a veure si a vosaltres també us provoca aquesta sensació és el video on surt tota la demostració dels castellers de Vilafranca.

És la primera vegada en tota l'història dels castellers que es carrega un castell de nou amb folre i l'agulla i es descarrega sense caure's. Penseu en el pes que soporta la gent de baix... és molt difícil!

Pot ser, el presentador també ha tingut un gran paper en tota aquesta emoció.




Si voleu saber-ne més sobre el mòn casteller, he trobat una pàgina on s'explica què són i les parts d'un castell: Pseudolog.com: Introducción a la tradición castellera

Jesús Maria Tibau i Totes les baranes dels seus dits

La gavina torna a emprendre el vol i ho fa de la mà de Jesús Maria Tibau. Aquest estiu, juntament amb l'Editorial Petròpolis, va organitzar un projecte editorial per a publicar tots els poemes que els navegadors-bloggers vam realitzar en motiu del Premi a la barana dels teus dits.

El dia 10 d'agost es va presentar i publicar el poemari editat al blog de l'Editorial Petròpolis on es pot descarregar el llibre o visitar els blogs de la gent que l'ha fet possible.

Aquí us deixo l'enllaç directe a la descàrrega del poemari, a la versió en línia i de la presentació.


M'agradaria acabar el post agraint a Jesús per la seva iniciativa, GRÀCIES, MOLTES gràcies. Costa creure que Internet doni aquestes oportunitats, sense esperar-se-les. Gràcies per la il·lusió que transmets a la gent i les ganes d'escriure que provoquen els teus jocs literaris.

De concert

L'últim cap de setmana vaig tindre el plaer de desenboirar-me dels exàmens, i que en certa manera ho necessitava. Si no fos perquè sóc de pell fosca semblaria un zombi de les hores que em passo tancada a casa.

Bé, però el color de la meva pell no és el tema. El concert al que vaig assistir va ser el de la festa de la joventut a la Pobla de Tornesa. M'agradaria esplicar-vos com és el poble però... només vaig veure el polidesportiu i gràcies. Els músics que hi participaven eren La caja negra, Dr. Calipso i Agraviats. Què dir-vos? Un cartell de luxe!

A Agraviats ja els havia vist però als altres dos era la primera vegada. La caja negra és un grup de diferents parts de la província de Castelló. Si entreu a Jamendo es descriuen com música llatina però a mi no m'agradaria posar-los eixa etiqueta. A mi em sembla un grup amb cançons positives, amb molt de ritme, algunes d'elles amb missatge, d'altres parlen sobre el tòpic universal (l'amor)... en general són un grup molt bó. Una cosa moooolt positiva que tenen és que el directe és molt bo, millor que el disc diria jo. Fan festa damunt a l'escenari i això es nota a baix.

Normalment no solc escoltar música en espanyol, prefereixo la música en català, francès o anglès. Si voleu escoltar els seus discos els podeu trobar a Jamendo (música gratuita). De totes maneres jo vos pose el segon disc XD

El segon grup en tocar va ser Dr. Calipso. Genials! No els solc escoltar molt a sovint però el seu directe també va estar molt bé. Crec que és un grup de gent que malgrat els anys que porten sobre els escenaris encara no han perdut la il·lusió de tocar davant de tot tipus de públics i això és d'agrair per a tot tipus de generacions. Les fetes de poble poble (sí, sí, de poble poble) tenen una cosa curiosa: és igual qui estigui a sobre l'escenari que anirà la iaia, el iaio, el tio, la tia, el pare, la mare i els nens. I tots ballaran encara que no toquen el paquito el xocolatero ni el pasodoble de rigor. I s'ho passarán bé sense la nit de revista i el cantant d'orquesta amb el repertori de fa 60 anys. Un dels temes que no podia faltar al concert va ser el del "2300 Milions" que em va fer molta il·lusió porder-lo escoltar en directe.

Sincerament, me'n vaig anar d'allí amb l'ànima neta i en la sensació d'haver estat en un concert de primera fila que pot ser no torne a veure mai més.

Abstencionista? No.

Em declaro anarquista però no com a forma estètica ni de pensament. No crec que la vida hagi de ser un "campi qui pugui" ni una societat organitzada pel sentit comú de la gent. La veritat és que la sensatesa és una cosa molt relativa i per molt que diguin que l'home és bo per naturalesa... jo ho deixaria en "l'home/dona és com és segons les circumstancies".

Bé però això podria ser el tema d'una vona entrada, ara anem al que jo volia dir. Em declaro anarquista perquè últimament, tan a les eleccions generals com a les europees, no vaig anar a votar. Tot aquesta propaganda l'he agafada com el que és, anuncis televisius que et venen la moto i després resulta que té un error de sèrie. I sí, ara em podrien dic que: "No, nena, el que tu ets és abstencionista". Però tampoc perquè a mi no és que no m'importi gens el que passa, sinó que la foto i el discurs de les persones que hi ha a la llista, no n'hi ha cap que em demostri confiança.

Si he d'elegir entre anar al col·legi electoral, fer cua, omplir el sobre, contestar a la xicona que hi ha fora fent enquestes o quedar-me a casa fent un altra cosa... prefereixo el segon.

No crec que el PP sigui el gran guanyador de la jornada, ni que el PSOE sigui el perdedor. No crec que això és un avanç de les pròximes eleccions. Crec que fins que no hi hagi una raó real per a canviar el panorama polític actual, la gran majoria de persones que podem decidir (perquè casi un 70% de gent que va optar per quedar-se a casa o anar-se'n fora) no ho farem. Perquè tan és que estiguien el blaus, rojos, taronges, verds, etc. Al final tots fan el mateix. Jo prefereixo que es matin entre ells.

Però aquesta és la solució? No crec però de moment és la més raonable.

A la llum...

A la llum de la teva cara jo jeia

observant com el vent t'acariciava...

Recordo la primera vegada,

nosaltres, com dos adolescents,

sense vergonya però amb pressa.

Qui era jo? Qui eres tu?

No sé, potser el cel

es veu millor

a la barana dels teus dits...

La parla

L'origen de la parla radica en la cançó, i l'origen de la cançó, en la necessitat d'omplir, per mitjà del so, la immensitat i vuit de l'ànima humana.
J.M. Coetze, Disgrace

Últimament poso moltes frases que vaig repescant per un lloc o per un altre, no és que no tinga curiositat per totes les coses que passen cada dia o les situacions amb les que em trobe, sinó perquè no tinc temps. Aquest semestre estic llegint molts llibres i suposo que la documentació que he de fer és la que fa que em sorprenguin les frases que llegeixo.

Aquesta frase si l'hauria de defendre un traductor diria que no és certa. L'origen de la parla radica en la necessitat de comunicar-se les persones per a realitzar intercanvis. En la necessitat de relacionar-se. De fet, l'ofici de traductor-intèrpret és dels més antics, no reconegut perquè com sembla una cosa fàcil no està ben remunerat i sempre t'acaben coneixent per un altre ofici: escriptor, profesor, investigador, pintor, etc., però encara i així som dels primers oficis de l'atiguitat. Però la cançó sí que crec que va nèixer com a formo d'omplir un buit.

La cançó, entenent-la com a forma d'expressió més o menys afinada amb sons bocàlics més o menys intel·ligibles, pot omplir la necessitat de l'ànima per parlar. No és el mateix dir "t'estimo" parlant que cantar una cançó i acabar amb un "t'estimo" ben fort i en veu alta (imagineu-se a una soprano fent-ho, ho entendreu millor).

Molts tallers de teatre fan un exercici de relaxació dels músculs que a mi m'agrada molt. Heu probat mai de posar-vos música i ballar amb els ulls tancats, fent moviments que ni seus passaria mai pel cap fer-los en mig d'una discoteca? Quan portes uns 10 minuts és gairebé com el sexe!

Crec que aquesta frase acaba resumint que l'home/dona necessita expressar el que té dins i la música, com en tantes altres coses, és bona per deixar-nos una pau interior.

La música fa jove

No sé com descriure la sensació que tinc després de veure un programa de televisió. És com molts, un reality show que ens mostra la vida d'altres persones mentre els ajuden a realitzar un somi amb la música però aquesta vegada sense tant de glamour i sense tanta joventut perquè els protagonistes són els avis.

Un altre producte de l'Andreu Buenafuente a casa seva, a TV3. No sé si l'heu vist però si no, vos el recomane que el busqueu a TV3 a la carta on podreu seguir tots els capítols. Es tracta del programa Casal Rock, un cor de 25 avis que realitzaran un corcert de música rock.

Admiro l'actitut d'aquesta gent, la il·lusió, l'energia i les ganes que tenen de fer música. Suposo que en certa manera tot això està animat pel convoi que tenen perquè està la tele a casa. Tots haurem patit el comentari de "xica, posat guapa que ve la tele" o "ai! que surtirem per la tele". És un programa que et dóna molta il·lusió i t'arranca un somriure.

Dites

Buscant, buscant... he trobat una dita que m'ha agradat moltíssim. Normalment quan algú està passant per mals moments li pots dir: "no et preocupes, tot es solucionarà" o bé "tranquil, qualsevol nit pot sortir el sol". Fent així referència a la cançó de Jaume Sisa, tan infantil, graciosa però per damunt de tot alegre.

Encara però, n'he trobat un altra:

No importa la mida de la muntanya, mai no podrà tapar el sol

M'ha recordat una mica a la cançó "Ain't no mountain high enought..." però a la catalana. Un altra forma popular que en quatre paraules resumeix una sensació.

Ànims als que estigueu amb exàmens/opos/proves/etc. ;)

Diumenge...

Bon matí!!!!

Ara estava escoltant un músic francès que acabe de descobrir gràcies a lucre. No sé si coneixeu una pàgina que es diu Jamendo, allí podeu escoltar música d'artistes que posen les seves cançons a la disposició dels internautes per a que els puguen conèixer, fer amistats i... descarregar-se els discs gratuïtament!

Fa una temporada que m'agrada escoltar música en francés i volia compartir a un artista que es diu David. M'encanta una cançó que es diu Amoureux du soleil (enamorat del sol). Però els disc que vaig a compartir Les yeux dans les etoiles (els ulls en els estels) té cançons molt animades, un disc que alegra l'ànima.

I si fos?

Normalment no en faria cas d'una persona així. Simplement miraria cap a un altre costat però tinc un problema... sóc curiosa i de vegades magradaria saber què o qui hi ha darrere.

Segurament estic equivocada però i si fos una persona que coneixo? M'agradaria que em saludés. Porta uns mesos donant voltes per aquí però ni tan sols m'ha dit: hola. Bé, o pot ser és una persona per conèixer. I per què no presentar-se? Pot ser interessant saber què li interessa tant d'aquest lloc.

Suposo que a les persones el que ens mou moltes vegades és el "morbillo" eixe de veure els demés per un foradet, com si no ens acabàrem de creure que quan tanquem una porta, darrere hi ha moviment. I llavors, quan l'obrim, per art de màgia les coses han canviat i els que ens expliquen els demés és com una història inventada de cop. Ara està de moda fer aquestes coses gràcies a les noves reds socials en les quals pots veure o fins i tot seguir el minut a minut de cada persona.

Però suposo que tota persona curiosa li és difícil no caure en la temptació de vigilar a les persones que l'envolten. A més com diria el meu amic Starh, en certa manera qui escriu un bloc és perquè és un exhibicionista. Al principi no hi estava d'acord perquè tampoc em considere una exhibicionista al més pur estil però si ho penses bé, sóc una exhibicionista. M'agrada que la gent entri i llegeixe les meves històries.

Pot ser el que em molesta més és no saber qui entra quan sé que el podria conèixer.