dilluns, 10 de setembre de 2012

Pedra, paper, tisora, llangardaix, Spock

El Facebook és una font inesgotable de coses sense sentit i de coses curioses. Sempre hi ha grups o pàgines que et poden sorprendre. Entre elles va ser el joc de pedra, paper, tisora, llangardaix, Spock. La veritat és que no sóc gens entesa en este joc, només sé qui guanya a qui en el bàsic. En aquesta petita imatge ho entendreu:

http://nathanthenerd.tumblr.com/


És un gràfic ben explicat la veritat.

- Tisora guanya a paper perquè el talla i al llangardaix perquè el decapita.
- El paper guanya a la pedra perquè el cobreix i a Spock perquè el desmenteix. Aquesta afirmació no l'entenc massa perquè no sóc una entesa en de Star Treck.
- La pedra guanya a les tisores i a llangardaix perquè els xafa.
- El llangardaix guanya a Spock perquè l'enverina i al paper perquè se'l meja.
- L'Spock guanya a les tisores perquè les trenca i a la pedra perquè la vaporitza.

També em fa molta gràcia perquè fa poc vaig tindre que fer un exercici de programació que jugara a pedra paper tisora. Una cosa que em pregunte, com es fa el símbol de llangardaix?

dimecres, 5 de setembre de 2012

Pin&Pon vs. Play Mobil

Entre les coses estranyes que m'han passat aquest estiu hi ha una que mereix menció al bloc.

Estava jo estudiant a la biblioteca preparant els exàmens de setembre, com sempre, quan un xic jove (17-16 anys) es va asseure al meu costat. Al principi no li vaig fer molt de cas perquè per a estudiar solc dur taps ja siga en casa o en la biblio. Doncs bé, em va dir:

- Perdona et puc fer una pregunta?
Em vaig treure els taps - Sí, clar.
- Primer em dic jove X -no me'n recorde del nom de l'impacte que em va fer la pregunta- i tu?
- Jo em dic Mireia.
- Quin nom més bonico -en eixe moment vaig pensar que lligava en mi o que intentava guanyar-se una aposta- Mira, estic fent un treball i no et sorprengues pel que et vaig a dir. -En eixe moment vaig pensar que em preguntaria per la meua vida sexual, ho jure. -Qui guanyaria si es barallessen un Pin&Pon i un Play Mobil?
- Per a quina assignatura és això?
- Per a Castellà.
La granja de Playmobil
En serio, si la meua professora m'hauria fet fer un treball sobre això en setembre l'hauria matat. El més normal és fer una redacció sobre la Celestina o Don Quixot però sobre Pin&Pon vs. Play Mobil, qui?

En aquell moment ja vaig esclafar a riure. La situació era molt irreal però li vaig contestar. Play Mobil sense cap dubte: en la quantitat de peces i accessoris que té alguna podria amb el Pin. A més, més endavant vaig fer la mateixa pregunta a un altra persona (clar, em vaig quedar pensant, és el que fa el avorriment) i em va dir: el Play Mobil és un adult i el Pin&Pon un xiquet.

Bé la meua resposta li va agradar tant a eixe alumne inquiet que al final em va donar dos petons. Ara sí que podia malpensar, no sóc molt creguda però sí desconfiada ja que d'això que diuen "sex appeal" s'ho van deixar dins de la bossa.

Vosaltres què penseu, Play Mobil o Pin&Pon?

dijous, 9 d’agost de 2012

El caixer automàtic

Vaig a seguir en la tanda de coses surrealistes que m'ocorren de tant en tant. L'altre dia vaig anar a treure dinerets al caixer (ho dic en diminutiu perquè en tinc molt pocs), fins aquí tot normal.

Bé, entra una dona de Saragossa que es veu clarament de vacances perquè entra dient "a ver si esto es como el de Zaragoza". I a la que vaig a sortir m'agafa del braç i em diu "hija, quédate que me ayudarás a sacar dinero, que este cajero tiene botones y no es tàctil". Jo per a estes coses sóc molt meua i demanar ajuda a una persona que no conec per a treure diners ni se'm passaria pel cap! I segona, i si arribo a ser una lladre i l'espio els números de compte?

Buscava una imatge per a l'article i buscant "confiança", trust en anglès, m'han sortit aquestos XDDD

Doncs, la dona em dóna la seva targeta per a que li faça el tràmit (el pin la vaig obligar a que l'introduïs, al igual que la quantitat perquè ja em semblava exagerada la situació). Després a l'hora de sortir em va plantar un petonàs i un "¡gracias maja! no sé que hubiera hecho".

Aquest tipus de situacions et fan plantejar que encara hi ha gent confiada en el món. No sé si és per a bé o per a mal.

dimarts, 7 d’agost de 2012

Polseres vermelles

En la vida havia vist una sèrie de televisió que et fera pensar tant com aquesta. Segurament sabreu quina és i de que va però per als qui no: nens malalts a un hospital que intenten fer vida normal entre les seues parets. Aquesta sèrie fa mesos que es va emetre en televisió per TV3 i llavors ja va quedar gravada en el cervell de molts espectadors (els de Catalunya i els que reben la senyal de TV3 perquè jo l'he de veure per internet, el ser superior beneeixi al qui s'ho va inventar). Però ara torna en força gràcies a al doblatge en castellà en A3 (és tan difícil d'entendre el català... alguns accents no ho nego però no és tampoc una variant de èlfic).

Si no l'heu vist us la recomano. Riureu, plorareu i sobretot disfrutareu bons moments amb aquests xiquets.

dimarts, 31 de juliol de 2012

La bici

M'encanta anar en bici. Fa uns mesos pel Facebook anava circulant una imatge d'una bicicleta amb tots els beneficis que comporta i la veritat és que està molt encertat.

Al principi l'utilitzava moltíssim per anar a treballar ja que no tinc carnet de cotxe i moltes vegades l'autobús va més lent que cap altra cosa. Després l'agafava a sovint per a anar als llocs (més fàcil i ràpid que caminar). I ara mateix, a més a més, l'agafo per plaer.

La veritat és que a mi em fa molta companyia i m'agrada la sensació de l'aire a la cara, la agilitat a l'hora de girar per les cantonades dels carrers i després carregar-la amb totes les bosses de la compra o llibres. La meva esquena també està molt contenta per això últim.

L'única cosa que fa un mes que no la puc utilitzar perquè es fa desinflar i no tenia la bomba per a fer-ho fins avui.
Només m'he alçat, ho tenia clar. Avui era el dia d'arreglar la bicicleta i començar a pedalejar. Doncs, definitivament abandono... no ho he aconseguit de cap manera!!!

Resulta que tinc el "pitorret" de la càmera desviat i no acaba de encaixar en la bomba. El resultat de tot això ha estat: punxant la roda (perquè no podia tenir quetes les mans i he intentat llevar-la a lo bèstia...) i jo tota roja de l'esforç (a part de suada, sabeu que avui és el dia més calorós de tot el estiu?).

Segurament em tocarà portar-la al ciclista :(

dijous, 26 de juliol de 2012

Pinterest

http://thebeautydepartment.com/2012/02/mani-monday-double-feature/
Avui torne amb el propòsit de tornar més a sovint. Fa un any també vaig pensar el mateix però aquesta vegada m'agradaria que fora més a sovint.

Amb l'excusa que l'any vinent tindré una assignatura sobre la blogesfera, m'agradaria seguir escrivint. A més, fa unes setmanes em van explicar que la millor manera de fer-se veure és escriure un blog (perquè dins d'una cerca en Google surt millor posicionat).

Bé, avui vinc per a deixar un enllaç a una pàgina molt interessant: Pinterest. És una pàgina sobre gustos i aficions però que es poden trobar coses molt curioses: des de fotos artístiques fins a minitutorials de manualitats. Jo em quede amb aquest últim que és el que m'interessa.

Com tot, cada pàgina és interessant segons el ús que se li dóna i en el que estàs interessat.

divendres, 24 de juny de 2011

Les comparacions...

La Belleza del pensar
Verónica García Huidobro
... què dolentes que són.

Dic això perquè una sempre compara el que li passa amb alguna altra. És inevitable. Qualsevol relació que pugues tenir amb una persona sempre l'acabes comparant en les anteriors, siga de carie amistós o amorós.

Una acció, una forma de pensar, les coses que diu, una conversació... sempre acabes pensant: què diferent a "x". La pregunta cada un se la formula com vol però sempre apareix la/les persona/es "x". De tal manera que em duu a reflexionar. Les comparacions són bones? Jo crec que depèn de quines, si són per a bé millor. Però si són per a mal? Dir que són per a pitjor tampoc és una resposta convincent.

Quan dic que són dolentes és perquè penso que cada persona és única. A mi no m'agrada que em comparen tot i que com a éssers humans estem obligats d'alguna forma a comparar sempre allò que desconeixem i la gent no se'n salva.

dimecres, 22 de juny de 2011

Buscar treball

Aquesta setmana passada em vaig meravellar de les bondats del sistema de recerca de treball estatal o dit més comunament SERVEF. És tota una odissea que un poc més i em dono per vençuda... i encara no he acabat.

Sabieu que només us donen treball dins de la vostra zona? Que només vos ofereixen treball d'allò que vosaltres heu dit, és a dir que si busqueu treball com a cambrer, només us cridaran en cas de trobar una feina com a cambrer? Si hi ha qualsevol altra feina que podeu fer com a dependenta d'una botiga, oblideu-ho, o com a peó (a més de treballar en una obra també pots treballar netejant carrers, muntant espectacles, etc. feines que només necessites el graduat escolar), doncs oblideu-ho.

Després de saber la crua realitat està la gran virtut de la paciència i de no enviar a la merda al funcionari que tens davant. Perquè se n'ha de tindre molta de paciència. A mi em va tocar una que em va fer sentir la persona més estúpida de la sala, a més de no tindre feina, estúpida. Però també he de dir que no tots són així, qui té ganes de treballar treballa i gràcies a eixes persones amb ganes de treballar em van tornar les ganes de seguir endavant amb l'odissea. Bàsicament perquè a través del SERVEF surten totes les places temporals d'edificis públics i que estan molt bé.

Ara fa falta que m'agafen...

divendres, 17 de juny de 2011

111

L'altre dia el meu sogre em va fer sumar!!! Es veu que enguany és un any màgic (i l'any que ve segur que també) perquè tots els nascuts abans de l'any 2000 si sumen les dos últimes xifres de l'any que van nèixer i la edat actual suma en total 111 ( els minis que van nèixer a partir del 2000 sumen 11 :S). Proveu-ho: 85+26= 111.


P.d. L'any que ve serà el del 112 (o 12)

dimecres, 15 de juny de 2011

Paradís tropical

Mirant els Simpson, Homer ha fet un comentari que m'ha cridat molt l'atenció. Resulta que estava de missioner a una illa tropical. N'havia fet una de gran i ara s'amagava en aquell racó del món. Al pobre home no se li acut cap cosa més que obrir un Casino i els hi diu, als indígenes: "Podreu guanyar diners per a poder retirar-vos a un paradís tropical". Aquest és la guinyada de la història, però...


... si ja vius a paradís tropical, on viuries? Normalment un lloc idíl·lic és aquell on hi ha un ritme de vida lent, on les presses no apareixen per cap lloc, on fa bon temps i no t'has de preocupar per l'abric perquè pots sortir en una peça de roba, un lloc on hi hagi vida en sí. Normalment les utopies solen ocórrer en illes i això és un fet (Ítaca, Atlàntida, Utopia, illes del Sol, i moltes més). Potser siguen coses del món occidental, acostumats a estar enclaustrats en edificis de formigó i amb petites finestres on gairebé no entra el sol.

Per a un indígena illenc, quin seria el seu paradís? Una illa més petita? Una de més gran? Una ciutat?