Gabilondo

Us vull presentar a un vell amic. El vaig conèixer amb la meua amiga a una platja d'Eivissa. El xic (crec) era prou simpàtic i va estar en nosaltres una bona estona, això sí era molt seu i una mica 'tiquis-miquis' perquè anava al seu rollo.

El que teníem clar és que li agradaven les xicones guapes i no els iaios mig despullats prenent el sol i dels quals no entenia ni el 'good morning' que li deien. Ell (crec) tot això no li atreia. On estiguen les cares boniques de les joves mig socarrades pel sol a ell no li importava donar-lis una mà si elles després el recompensaven.

Gabilondo li vam posar de nom perquè era molt gran i vos assegure que el vam tocar. No ens tenia por, més bé li teníem por nosaltres perquè no sabíem ben bé quines eren les seves intencions. On deu ser?

Un ull des del cel...

Discover Noa!

En aquestes dates tan 'especials' com seria poder veure des del cel el nostre món? Segurament ens espantaríem o pot ser no. Suposo que tot depèn de com i on mirem.

Nadal, època de bons propòsits, de felicitat, de riure, de retrobaments amb amics i familiars, de regals, de desitjos... un acabar per a tornar a començar. En certa manera no us posa una mica nerviosos tota aquesta parafarnàlia? A mi sí. A mi m'agrada desitjar als demés sort o veure als meus amics o estar amb la meua família tot l'any. No m'agrada haver de visitar a familiars als quals no els hi tinc cap estima, no m'agrada somriure quan un conegut el qual no li interessa la meua vida ni a mi la seua em diu bones festes... tot això fa que els sentiments estiguen buits.

També algú em podria contestar ara que en això consisteix les relacions socials, una gran mentira però ben vestida. Ho trobe tan fals com altres celebracions... no m'agrada el Nadal.

Després un altre defensor de les festes nadalenques em podria contestar: el Nadal és especial perquè la gent té permís per tornar a casa o per a sortir de la rutina diària. Un altra gran mentira perquè si una persona vol pot estar en qui vulga en qualsevol moment.

A més, el final del 2008 està ple d'injustícies i el 2009 n'hi hauran moltes més. La gran crisi que sentim tots els dies, eixa pesta que ens segueix a tots els llocs que anem, a totes les conversacions que fem... treballadors al carrer sense saber quan podran tornar a treballar, famílies que no podran passar aquests nadals com la publicitat ens mostra que és, milers de nens al tercer món que no sabran que és un regal mai de la vida, persones que passaran fred, dones que es maquillaran per amagar els seus problemes... un problema que seguirà creixent mentre empreses faran soparots, regals de luxe i s'emborsarant eixos diners que tanta falta fan als seus treballadors. Polítics que cobraran dietes, serveis i mil històries mentre expliquen que estem dins d'una crisi que pot ser dura fins al 2010. Però no passa res, és Nadal.

No vull dir que siga una anti-Nadal però veure totes aquestes injusticies em vull molt la sang. A mi m'agrada el dinar de Nadal (estem tots els cusins junts), m'agrada la vespra de Nadal (estic amb el meu fillol i després amb els meus amics), m'agrada Cap d'Any (la il·lusió d'un nou any i de noves experiències), m'agradaven els reis fins que vaig saber que eren els pares (ara entenc perquè mai em van dur el 'línia directa' que tantes vegades vaig escriure...) però m'agrada que em facen detalls, no grans regals.

Bé, no vull seguir més. Crec que ja he escrit prou malament del Nadal. De totes maneres, us desitjo Bones Festes a tots no siga que per llegir tot aquest seguit de pessimisme us porte mala sort. Us deixo a Noa cantant una versió d'Alan Parson 'Eye in the Sky'.

Dimecres!!!

Discover Lax 'n' Busto!

Per fi demecres! Això significa que demà és dijous i després divendres... i cap de setmana!!! Avui he tornat a escoltar als Lax'n'busto, els del Pemi Fortuny. Quins records em porten... la meua adolescència, els meus amics, les meues històries.

Els especialistes en Rock Català diuen que ells estan fora d'aquest moviment. Heu vist el documental Rock&Cat? Està bé perquè tota iniciativa que hi hagi per promocionar o parlar sobre els grups de música en català stà bé però... jo em nego a acceptar que només hi siguin els Sopa de Cabra, Sau, els Pets, els mítics Sangraït, Menaix Troi i altres que no recordo ara mateix.

El Lax han fet moltíssim! (me n'acabo d'adonar que sóc una grupie). Però deixant de banda als Lax, també hi estava Brams, l'Elèctrica D'harma...

És igual, us deixo amb una copa!

Són aquellas... pequeñas cosas...

Discover Vanessa Carlton!

Són aquelles coses que són molt xicotetes que ens fan el dia a dia diferent. No fa falta que et toque el primer premi de la grossa, ni que et regalen aquell trasto tan gran que fa temps que vols. No, són aquelles coses que poden passar desaperecbudes als ulls dels demés, dels teus amics, de la teua familia, de la teua parella... per a tu, només a tu et treuen un somriure o un pensament positiu.

Com aquesta entrada. El meu amic En veu baixa em va enviar un comentari l'altre dia (cosa que no em mereixo) dient-me que m'havia deixat un regal: una excusa per a reprendre el vol. Gràcies. Es tracta de fer una llista de coses (aquellas pequeñas cosas) que et fan feliç. A mi m'agrada anomenar-les 'alegries' perquè la felicitat és un estat difícil d'explicar. S'han d'explicar sis coses que et fan feliç... és difícil quan es tracta de petiteses però bé, aquestes són algunes d'elles (que no les que més):

• Rebre aquest mem
• Rebre un correu electrònic d'un amic/amiga
• Escoltar una cançó per casualitat que et recorda a algú, un moment, una història...
• Un somriure d'algú que no coneixes però li'l agraeixes perquè ho necessitaves.
• Dir 'Bon dia' o 'Bona nit' a la gent que està al carrer prenent la fresca i que et contesten.
• Aquesta entrada

Uff... i moltes coses més. El dia a dia és el que et fa feliç amb les seves petiteses. Un petó, un abraç, un quadret de 'xocolate!', un plat de llentiges... tu.

Les persones a les que els hi deixo la cadena són:

SILENCI que encara que fa temps que no la visito encara la tinc present.
A la Lucrècia de Borja que és una deixes petites coses de la xarxa que et fa treure un somriure i reflexionar amb els seus escrits. (Per cert, et dec una entrada. La tinc present però la vull fer bé :P)
A Juanra de Ses Illes. Té un bloc molt interessant sobre relats que paga la pena veure.

I si puc... tornar-te el mem Vicent perquè el nom del teu blog, és meu natural, és trist... no em paix que siga tant trist ;)

L'Elisenda - Crisi

L'Eli hi era però no hi era al mateix temps. No para de perdre's en els seus pensaments. Últimament havia fantasejat moltíssim, semblava que la seua vida era com un compte de fades on tot era perfecte, on ella era com sempre li havia agradat ser... el que volia arribar a ser.

La realitat era molt diferent, crua i li feia mal. Començava a entrar en un crisi, en un paratge negre en el qual es posava a cridar i tot el món que creia veure li girava la cara. Creia veure a la gent de sempre però la veritat és que no hi havia ningú.

L'Elisenda s'havia fet gran de cop quan els seus pares van deixar de ser-ho. Ara, les persones més properes li deien que era com una adolescent. Què li havia passat?

Pot ser s'havia tornat egoïsta... o pot ser intentava viure en un món que no li pertocava...

Arlequin - Enric Hernàez

Tradicions

Fa uns dies vaig acompanyar a una amiga a comprar llana per a que la seua iaia li fes una bufanda i un barret de llana (gorro de llana al meu poble, vamos). Vam anar a la tenda de llanes de tooooota la vida de Benicarló. De petita solia anar en ma iaia allí. Ella per a comprar el fil de fer calça i jo a mirar sense tocar... de petits sempre està mal tocar les coses (en el meu cas en raó, jo era de les que en un segon ho tirava tot a terra).

Les parets d’este lloc són especials. Està tot ple de prestatgeries on cada compartiment hi ha un tipus de llana diferent i de colors diferents. De mides diferents per a treballs diferents. Quan he anat sempre he pensat que estaria genial començar a fer una batalla campal amb els cabdells, l’única pega és que la pobra dona després renegaria perquè segur que no en quedaria cap de sencer.

Després, al mig, hi havia com un penjador de roba amb peces de llana, suposo que fetes per aquesta dona o per les dones que van allí totes les vesprades a aprendre a cosir o teixir. Hi havia una manta... quina manta! (ara em surt la vena una mica de poble) Però Déu ni do! Quina feinada però era una meravella. La vaig tocar i el primer que se’m va passar “què suau, segur que per als diumenges davant la tele aniria de conya”.

La dependenta, que és la de tota la vida i la que ens ha vist créixer tota la vida, no parava de riure. Clar, dos joves com nosaltres amb tota la vida per davant i que no paràvem de dir que allò era fantàstic. Em va fer també un altre gest que va tindre: “si voleu aprendre veniu quan vulgueu, nosaltres ensenyem a teixir”. Què contestes? “Moltes gràcies, però no tenim temps”, “cap problema, més endavant a més és gratis, no ho dubteu mai!”.

La sensació al sortir va ser de felicitat i “xé” què agust una ve a comprar! Però per l’altra banda... quanta gent segueix teixint la seva pròpia roba? La veritat és que no hi havia gaires dones joves allí. Segurament, d’ací uns anys això siga un altra tradició que se pergue. Ja vorem, només el temps ho dirà.

Pensaments i redescobriments

El millor de l’estiu és que pots fer moltes coses que a l’hivern no pots fer. Però encara és millor quan tens t’has d’organitzar (una mica) per arribar a tot el que et planteges. Això et dóna la llibertat de pensar moltes coses, entre d’elles, de plantejar-te la vida, de recordar consells que es la gent pensa que te n’oblides d’ells…

Em puc sentir privilegiada enguany tot i que em passe més estona estudiant que sortint amb els amics o treballant (mare, si m’escoltés a mi mateixa fa uns mesos!). Però entre pausa i pausa em done a mi mateixa el privilegi d’escoltar música. Segurament aquest estiu és el que més n’escolte i per tant el que més pense. També tinc el privilegi d’haver-me creat un clima propi i idoni en una casa que des de fora pareix abandonada, per desgracia.

La música, com fa temps ja vaig dir en unes reflexions dins d’un autobús, m’inspira i m’encanta aquesta inspiració. L’energia d’escriure per escriure i de treure coses que no diria en veu alta per por a que em diguen boja. Bé, la gavina és un lloc de bogeria.

Avui la meua conversa és treure d’alguna manera la felicitat que sento i desfogar-me (no puc sortir al carrer a passejar perquè a ma casa ja em tirarien fora, ja he estat prou hores). Demà torne a casa per unes hores, poques però prou per tornar a respirar l’aire que em fa sentir d’un lloc. És estrany, no sóc d’allí més bé d’un poble però allí em sento còmoda... serà que la trobo a faltar...

No em puc queixar dels dies al meu poble, he tingut i viscut de tot (lo bo i lo roin) i m’arrisco a dir que comence a veure’l des d’un altre punt de vista perquè és el que fa l’avorriment i les poques ganes de posar-me davant dels llibres (davant l’ordinador millor dit). He descobert nous camins on anar en bici (carretera vella de Peñíscola té un nou carril bici que Déu ni dó! i no he anat mai cap a Vinaròs...), nous recursos on treure pel·lícules que val la pena veure (mucbe – Museu Contemporani de Benicarló), nous camins al terme (les torrades amb amics i coneguts fan veure moltes coses), nous punts de vista (amics i coneguts redescoberts), activitats (poques però està bé anar... si algú vol vindre amb mi, clar)...

Aquest estiu és melancòlic i encara no sé per què. Serà la música, seré jo que em faig gran o serà que les coses han canviat prou d’un any a l’altre. Tot una mica però què bo és recordar...

A la fresca

Avui, amb l'excusa de recollir la roba del terrat i així fer-me el meu cigarret d'amagat (ma padrina no em deixa fumar davant d'ella) m'he posat a pensar. L'any passat els meus veïns solien sortir a prendre la fresca totes les nits allà cap a les deu de la nit. A mi m'encantava tornar a casa després de prendre'm la cerveseta amb els amics i veure'ls.

"Bona nit" i tots contestaven "bona nit". El dia que estaven més xerradors deien "ja vens de festejar?" i segons el meu ànim contestava que sí o que encara era massa fadrina per a eixes coses, ara se li diu a tot "amic". Segurament, quan tancava la porta la veïna del davant els hi explicava de qui era jo i per què no visc amb els meus pares, temes de la fresca.

De petita els meus iaios també ho feien, cadires de fusta i de corda al carrer amb el puro. Fina portava la seua hamaca que li era més còmoda per a l'esquena i jo i mon germà corriem cap al carrer de darrere on ens esperava tota la tropa de xiquets, els amiguets d'estiu. Al poble del meu iaio, Fondespala, la reunió de cadires era més extensa: el tio Enrique i la tia Enriqueta, el tio Borrasca i l'Asunción, els de Barcelona, els de Saragossa, els del final del carrer (la meua memòria pel que fa als noms és terrible però m'enrecorde d'ells). Nosaltres llavors estavem amb els trastos al carrer o damunt de les cames d'algú mentre ens deia "què gran t'has fet!".

És un costum sa però que per desgràcia, per falta de temps s'ha perdut. Queden pocs veïns als qui saludar quan surts de casa, pocs companys d'escala als qui preguntar com li ha anat el dia i com duu el costipat, poques senyores que et deixen un pesic de sal i el que faça falta... som com a desconeguts.

Segurament ja s'han fet grans i ja no poden sortir, ja no tenen vint anys... però encara m'agrada passar per davant d'un rogle de cadires i dir "bona nit" encara que no siguen del meu carrer, només més conservar aquell aire estiuenc de les meues vacances.

Viure per a morir

El dissabte a la nit vaig veure amb una amiga la pel·lícula "Cuentos de Terramar" del director de "el viatge de Chihiro", "El castell ambulant" o "La princesa Mononoke". La pel·lícula no és cap cosa de l'altre món però el missatge "general" pot ser sí que és interessant.

Els orientals tenen el costum d'introduir en els seus relats elements religiosos o creences pròpies i en aquesta pel·lícula d'alguna manera et fa reflexionar. El personatge no sap per què viu, la seva vida no té sentit i per això no té valor però com no li agrada no viu... té por a viure. Qui no ha tingut mai por a viure?

La mort per a mi és moltes vegades un tema tabú, només de pensar-hi em pose molt nerviosa, em venen unes calors terribles i no puc pensar en res. D'alguna manera "viure per a morir" resumeix el nostre propòsit i em reconforta. En el moment que naixem sabem (saben) que anem a morir. Si seriem mandrosos podriem pensar que per a què viure? No servirà per a res, quan ens morirem no quedarà senyal de nosaltres. Quantes vides han desaparegut i que no sabem res d'elles? Quantes persones hauran pensat el mateix en altres temps?

Què és la mort i què hi ha després d'ella? Però si ens preocupem per saber què és i que hi ha ens perdem una de les coses més importants i que sí sabem que existeix (ho al menys som conscients): la vida. La vida què és? Despertar-se, menjar i dormir? Anar a la feina i tornar a casa? Pagar factures i pensar en el prèstec? A mi m'agrada pensar que la vida són "aquellas pequeñas cosas" de Serrat: la xocolata calenta dels diumenges, l'aire fresc d'estiu, la xerrada de les iaies al carrer, un somriure sincer, una conversació sense paraules, passejar tranquilament escoltant música, jugar com una xiqueta amb els meus cosins, gaudir d'un dinar casolà (a poder ser ben fet i d'eixos que tarden dos hores en fer-se), recordar temps passats i riure d'ells, tornar a veure antics companys, riure fins que et fa mal la panxa...

Viure és tot això i molt més. La mort... si no es viu és com estar mort.

La paret - viure per a morir

Només seran dos línies perquè no tinc més temps però només vull que penseu sobre això:

viure per a morir...

S'ha de viure per morir després? S'ha de viure per ser recordat sempre? s'ha de viure per... a què?

L'Elisenda - L'home del carrer

Avui... avui no sabia per què però no es trobava massa bé. Tenia el cap ple de pardals i no aconseguia concentrar-se en la feina. A més tenia la invitada, com cada més. Avui era el dia que ningú la podia suportar. Pot ser sortir de casa a donar un tomb, estirar les cames, desenboirar el cap i baixar d'alguna manera els dinars i sopars de tants acomiadaments d'estiu li aniria bé.

Decidit! Abans de sortir va comprovar que ho tenia tot dins la bossa: el mòbil, les claus, els moneder, el tabac ("mal vici" pensava sempre però sense ell no podia viure) i l'encenedor. El demés ja hi havia fet cap ahí per algun motiu o altre. Quatre gotes de perfum: darrere les orelles, coll, escot i als canells.

Tanca bé la porta amb les claus i en això que es gira i... cau a terra. Què havia passat? Déu ni do quin cop! L'ajuda a alçar-se un xicot que no para de demanar-li disculpes i preguntar-li com està. Com estic? El mira de fit a fit. És el veí que cada vegada que veu passar se la queda mirant, alt, amb el pél fosc, d'ulls marrons... És el veí que totes les vesprades surt a còrrer i torna tot suat, suat com ara.

L'Elisenda és imprevisible i pot ser en un altra situació se n'hauria rigut amb ell, li hauria dit que no passa res, pot ser li hauria preguntat fins i tot el seu nom perquè sempre havia pensat que era un xicot bufó; però aquesta vegada no. Li va dir que la pròxima vegada hi anés amb compte en un tó sec i tota digna es va girar mig coixa.

Llàstima de lloc, hora i dia...

Anònima o desapercebuda?

Segons mon tio no és el mateix. Ser una persona anònima és aquella no tenim dades d'ella, només sabem alguna que altra cosa. Ser una persona desapercebuda seria aquella persona que coneixem però que no es fa notar (un amic meu també diria que és de bellesa estranya o difícil de vore però aquest sentit... el deixem per a un altre dia). És a dir, si agafem cada paraula per separat ell té tota la raó... al principi jo no li veia molt la diferència.

També em va dir una cosa que em va agradar: en un poble clar que no pots passar com una persona anònima però pots passar desapercebuda si no penses en cada persona que hi ha a la cantonada, cada cotxe que passa davant teu o si creus que et trobaràs a algú. Les persones no podem ser mai anònimes perquè aquest no és el nostre pròposit. En una ciutat és normal que pugues passar més desapercebuda, coneixes a menys gent.

Tot això va vindre un dia que vaig acabar farta després de sentir-me com una bitxo estrany caminant sola pel poble. Encara no m'he fet a la idea que estic a casa... tinc una mica d'enyor...

Històries - l'Elisenda

L'Elisenda era una xicota normal que treballava les seves vuit hores tots els dies i els caps de setmana sortia amb els seus amics de festa, a donar un tomb o a parlar davant d'una cervesa sobre la mateixa vida que sempre havien tingut.

Però últimament els seus amics la trobaven una mica canviada. Què li havia passat? L'amor? No, l'amor no era pas una cosa que l'importés massa. Tenia 27 anys i tota una vida per davant. L'amor era una ximpleria davant de totes les coses que volia fer.

L'Elisenda havia pres el costum d'estendre la roba nua al terrat de sa casa. Aprofitava eixos minuts per ser tal i com ella era o dir tot alló que necessitava dir. Sense les mirades que tan l'empipaven, sense els prejudicis dels seus amics. Era una amazona salvatge, amb els cabells al vent i els rajos del sol dins seu.

Cantava mentre agafava les pinzes, ballava cada vegada que estenia una peça de roba i pegava un crit ben fort quan acabava "Aquí estic jo!". Forta i valenta! Tenia la sort que l'antiga casa de la seva avia era de les més altes del seu barri i pensava que ningú la podia veure. Ningú...

La cançó

Quan vaig començar a escriure aquest bloc vaig explicar el per què de la gavina. Li tinc molt bon record a aquesta habanera, és com tornar a l'institut i cantar-la un altre altre cop. La veu de Marina Rossell (que jo sempre havia pensat que era Mª del Mar Bonet!) m'agrada moltíssim cada vegada que l'escolto. Suposo que deu ser perquè en eixos moment solto la meua veu i intento cantar com ella... en jerga de cantaires seria posar bé la veu que és quan una més disfruta cantant. Un só directe, sense frixions (no hi ha roce vamos :P).

Doncs avui he aprés un altra cosa, a posar música al bloc, així que no hi ha res millor que posar a Marina Rossell?



Sincerament hi ha un altra cosa millor també, posar la versió de Josep Maria Cantimplora, la gallina folladora! No és millor que l'anterior però quan una l'escolta per primera vegada la sorpren.



Pregaria que els menors de 18 anys no l'escoltaren...

Premi Pedraforca!

Avui he tingut molt bon despertar gràcies a la Lucrècia. El meu ritual per a llevar-me les lleganyes és: alçar-me del llit, lavabo, cuina a pel café al micro, encenc l'ordinador, cigarret, cuina a pel café que ja ha acabat i llegir la premsa i els blocs. I la meua sorpresa ha estat que m'ha atorgat el Premi Pedraforca!


Em fa molta il·lusió perquè és el meu primer premi i sincerament no sabia ni que existia. El primer Pedraforca el va atorgar l'striper amb motiu del seu primer aniversari.

Les Normes d'aquest premi son les següents :

1. S'atorgara a blocs escrits en Català, que a opinió de el que l'atorgui sigui un bloc de qualitat, per els seus continguts, tant literaris, personals o d'entreteniment.
2. Cada premiat podrà fer entrega de 3 premis .
3. La imatge del premi si es possible es penjara al bloc.

La veritat és que no conec a tants blocs a qui atorgar-lis el premi. Fa poc que vaig començar i va ser perquè el meu amic En veu baixa em va animar, abans aquestes coses les escrivia a un espai personal. En l'anterior hi havia un intrús que creia que era el centre del món i que tot el que deia anava directe a ell. Podria dir que aquí estic com dins d'un núvol que em lleva els prejudicis i em deixa treure fora tot allò que d'alguna manera tinc dins. Sense judicis, sense normes socials, sóc jo d'alguna manera.

Així que jo l'atorgue a:

• En veu baixa perquè és el qui em va animar i sempre que vaig al ca seua descobreixo coses noves.
• Silenci perquè és una dona que em fa pensar sempre, d'això i d'allò del que ens vulga explicar.
• Josep Maria Tibau perquè sempre m'anima a escriure més, a llegir més i a aprendre a través del nostre idioma. Allí sempre tenim un racó dalt del món.

Moltes gràcies Lucrècia pel premi i que sàpigues que tens tota la raó, les dones (no) som tant complicades, parlant ens entenem tots.

Valenta

Alguna vegada t'has parat a pensar perquè som valents o en canvi ens amaguem darrere d'una capa invisible?

Quan som petits somiem, fantasegem amb situacions estrambòtiques i impossibles. Som cavallers, belles dames, mags, bruixes, bombers, metgeses, etc. que afrontem dificultats de vida o mort. En el nostre món poden haver baixes, sempre queda millor una història en una nota tràgica per a que sortiga el nostre costat més sensible, però els bons, els millors som nosaltres.

Quan ens fem grans seguim fantasejan: som empresaris de negocis ben duts, sostenibles, amb bones relacions amb el personals, som els caps de departament més intel·ligents i sense dubte més atractius, sempre tenim la resposta a cada pregunta i les situacions difícils... no són fàcils de resoldre però sempre acabem somiant que les solucionem (encara que siga passant-se part de l'argument i anar al final). Som valents i arriscats! I tenim èxit o almenys estem ben satisfets per això.

Però tot això és un somni, una fantasia creada pel nostre subconscient per a desconectar d'alguna manera de tot l'estrès. A la vida real som persones amb barreres. Jo admiro moltíssim a les persones que saben saltar-les o tirar-les a terra perquè a mi em costa Déu i ajudes. Encara que, avui em sento valenta, he fet un pas endavant i m'he barallat amb una panderola (cucaracha, és una paraula que he aprés fa poc i sempre em sorpren). El meu pis està ple d'elles!!! Pobres... no tenen casa on amagar-se en tanta pluja...

En resum, ser valenta què és? Fer front a les pròpies dificultats? Posar remei als problemes amb tranquilitat i temperament? Fer front a les pròpies barreres com la timidesa, els prejudicis físics o creences? Manies... Pot ser el més difícil de tot són les manies i la timidesa.

- Què fort!
- El què?
- Avui li ho he dit, no de la forma que pensava fer-ho des d'un primer cop, però ho he fet.
- Com?
- Per telèfon...
- Ets un cas.

Art i cultura a la ciutat

Estic una mica farta de sentir a la gent que a Castelló no hi ha res per fer. S'equivoquen.

Avui he fet una passetjada pels carrers del centre. Entre apunts i exercicis cal donar una volta encara que siga per anar a comprar porqueries a la tenda del llaminadures que hi ha prop de la plaça de la Independència (alias, Farola). El meu recorregut preferit és baixar pel carrer del Corte Inglés, passetjar una mica per dins del Parc Ribalta encara que avui he agafat el camí ràpid al centre: recte des de la Ford o carrer Cardenal Costa fins a la Farola i des d'ahí ja tire cap a la plaça de l'Hort dels Corders (Huertos Sogueros) perquè té un encant especial (al meu gust, clar). El meu company de pis li diu la plaça de les Patates que Tiren Aigua. L'obra de Ripollés és una mica estrambòtica, no ho nego a més de ser el pintor de l'extrema dreta castellonenca i tenir un cotxe que deu de fer nosa a l'hora d'aparcar, però aquesta escultura té gràcia. Els colors, les formes, l'aigua... passe sempre que vaig al centre i és bonic vore als xiquets xicotets mirar com cau l'aigua o posar la mà mentre un pare despistat corre des de l'altra punta per a que no face cap dins.

Una vegada passada l'estatua de Jaume I ja vaig directe cap a Santa Clara pel túnel on sempre hi ha un músic (fa temps que no veig al de l'acordió, ho feia bé). Tire pel carreró que està ple de tendes de roba, souvenirs pijos (a vore això és el tipic Pongo, una cosa que esteticament és molt bonica però que quan arribes a casa dius "Dónde lo pongo?" encara que jo sincerament dic "a quin lloc em cap?"), una tenda de discos on escoltes la música que surt per una tele del l'escaparat, la tenda de nuvies (no crec en el matrimoni però els vestits són la canya), una tenda que sempre que passe sempre hi ha una cosa diferent, l'home que va en crosses demanant diners, la tenda de Discos Medicinales... fins a Santa Clara. Avui era VI Mostra de Bestiari on participava la Vibria petita de Tarragona. M'ha fet il·lusió veure-la... també he vist a un antic company de la Colla de Diables i al nou Cap de Colla... Ha estat bé.

Tot això en uns 20 minuts, com encara no tenia ganes de tornar a casa he anat a una galeria que hi ha al carrer Major (el del Zara, Stradivarius i totes les tendes... dic això perquè no estic segura del nom :P). És de Bancaixa i era "Miradas al Mediterraneo". No m'ha agradat, gens! Tots els quadres eren francesos!! La mediterrània té més països i França precisament no és el que més tros de Mediterrani té. Mentre mirava els quadres m'ha vingut la frase d'un escriptor d'Urugay, Eduado Galeano, que vaig llegir anit, dèia que "el arte es arte o es mierda". A vore, em sap mal dir que per a mi allò no era art perquè si la fundació Bancaixa ha decidit fer una exposició de quadres és perquè hi ha gent que n'entén que diu que això és art i és digne de veure. A mi en eixe moment (perdoneu-me els entesos) m'ha paregut m... He sortit tota indignada. L'anterior que van muntar era molt millor! Aquella tractava sobre la feminitat dins de l'art, un recull de pintores, esculptores i gravadores que havien creat paissatges, bodegons, creacions pròpies, recreat contes que et feien sentir dins dels seus quadres. Et senties d'alguna manera dins d'aquelles formes i colors.

Tota indignada i sentint una mica que havia perdut el temps he fet cap a la Llotja del Cànem. Us recomano que hi aneu, totalment, de veres. És un edifici que està molt ben conservat, hi ha llum, un bon horari de visita i molta informació cultural de la ciutat. Ara hi havia una exposició de fotografies "Fotografies de gran format a l'espai urbà". És interessantíssima si teniu temps per visitar-la i ganes de pensar davant de cada fotografia. A mi m'agrada pensar què pensa el fotògraf/a quan pren cada foto. És veu que era un concurs i la guanyadora (de Fernando Mas) és bonica, retrata a les escales d'una ciutat italiana (suposo que Roma) un xiquet recolsat contra una farola, després a una dona jove esperant a algú i asseguts a enterra a dos persones majors llegint un llibre i parlant. A mi m'ha donat la sensació de que aquelles escales era un lloc de referència per a menuts i majors, un punt de trobada o de estada durant el temps. És bonica.

Una vegada he sortit d'ahí ja me n'he tornat a estudiar i a escriure això perquè m'ha semblat una passetjada bonica en una ciutat que gaudeix de mala fama. Llàstima que no he pogut anar a altres llocs, al centre està la Casa de la Cultura que també fan exposicions però no puc anar mai, el seu horari és molt reduït i sempre tinc coses que fer. Llàstima...

La paret...

La paret... per a un gavina la paret pot significar un entrebanc que ha d'esquivar perquè li impedeix seguir recte per el seu camí. La meva paret no té aquest significat, és més bé un lloc de reflexió i de records.

Sóc una mena de gavina melancòlica, encara que, si hauria de delegir un animal per a definir-me... no seria una gavina. Ja vaig explicar el per què de la gavina fa temps. A la meua paret (física del meu niu) hi ha un munt de notes, fotografies, recordatoris d'entrades, tickets, actes on he anat, dibuixos i postals. La paret del meu blog és com un lloc on vos mostraré racons del món que em trobe.

Tinc una frase anotada que diu:

¿Som nosaltres mateixos o una imitació superficial d'aquells que ens agradaria ser? No intentes ser un tot per a tots.

Concentra't en ser tu mateixa per a tu mateixa.

És una frase per a reflexionar doncs molts dels nostres pseudònims mostren coses de nosaltres mateixa. Per què posar Dona Rebel·lada en comptes del meu nom verdader? Per què utilitzar el nom d'un altre quan segurament el teu nom és especial? Perquè la majoria de noms tenen la seva història i per això, només per això són únics.

Tot això dins del món virtual però a la vida real, per què anem vestits com anem? Segurament perquè ens agrada un tipus d'estètica i la seguim però no vol dir que sigui pròpia, o sí? Després els gustos... sempre ens els introdueixen d'alguna manera o altra: escric un bloc perquè m'ho va aconsellar un amic, m'agrada el català perquè una vegada un noi que m'agradava em va parlar sobre l'important que era vetllar per la pròpia cultura, em pinte les ungles perquè les meves ties tenen una perruqueria, m'agrada llegir novel·les històriques perquè la meva mare me les recomanava, m'encanta Vicent Andrés Estellès perquè la meva antiga companya de pis em va dir una frase d'ell... tot això és l'inici d'un sentiment, després seguir amb ell és cosa nostra. La raó principal del nostres gustos sempre ve iniciada per algú altre. Encara que, a tots els llocs hi ha gent que diu ser allò que no és.

Me'n vaig per peteneres! La frase jo me la llegeixo a sovint en veu alta perquè moltes vegades volem fer coses per a que els demés estiguen contents amb nosaltres però que al final a nosaltres no ens agraden. Concentrar-se en un mateix és pensar què ens importa de veres i a partir d'ahi anar fent. Viure tal i com t'agrada, cantant, cridant, rient o plorant, llavors des d'ahí seguir el teu camí.

Està bé negar una amistat?

Anit em feia eixa pregunta. Està bé negar a una persona la teua amistat?

Definim amistat, o millor dit, el meu concepte d'amistat. Jo crec que és una relació afectiva entre dos persones que es procupen l'un per l'altre sense pensar en el temps, les circumstàncies, el lloc, la situació personal, etc. Tot això sense arribar a ser una relació estable o digueu-li com vulgueu (jo pense que la diferència entre la meua parella i un amic és bàsicament l'atracció sexual, amb un vols anar un pas endavant i seguir el cicle evolutiu i amb l'altra no).

L'amistat entén moltes coses que altres persones no poden entendre. Un amic, si de veres és amic teu i s'ha interessat per conèixer-te, sap què et pot estar passant pel cap. S'alegra si eres feliç tot i que pot ser ell no creu que siga veritat. No et fa grans regals però et truca quan té el pressentiment que alguna cosa va mal. Tot això és gràcies a que et coneix, ha fet el gest de entendre qui eres i és preocupa quan no sap la resposta a un problema.

Sap quan ha de parar, quan ha de dir no, quan t'ha de dir no. De vegades no serà la forma més correcta perquè per damunt de tot és una persona com tu, com jo. Té els seus moments baixos i sap donar prioritat a les circumstàncies però intenta que no t'afecten o que un problema seu no siga teu. Encara que si sóc una bona amiga, un problema seu és meu. Després venen les conseqüències clar.

També crec que els amics els pots comptar amb els dits. Conèixer a una persona costa temps i hores. Un amic no és fa del dia a la nit, això jo li dic coneguts perquè sí que et poden explicar un problema i ajudar-los però molts d'ells quan s'ha acabat eixa unió pareix com si ja no hi haja cap cosa més. O també es pot donar el cas que has tingut molta amistat amb una persona però amb els anys, has canviat, ha canviat, tot ha canviat i ja s'acabe aquell vincle.

A mi em passa que dóno molt a les persones que crec que ho valen però en el moment que em fallen no tinc ganes de donar res. No significa que no m'importen però no em naix tindre la mateixa relació que abans. Tinc la sensació que sóc com un monstre perquè l'altra persona vol una cosa que fa temps va passar. Li estic negant una amistat que fa temps vam tindre i que pot ser sí, o pot ser no, pot tornar a ser el mateix. No vull que siga el mateix perquè allò va ser un temps, enmig han passat moltes coses, i ara tot és diferent.

La pluja

L'altre dia parlava amb una professora sobre l'aigua. És necessari que plogui per a poder regar els nostres camps, omplir els embassaments, tenir aigua a les nostres cases...

Jo crec que és necessari que plogui, així moltes veus callaran i si no callen és perquè no saben planificar bé i guardar el que se'ns dóna, però sempre he dit que plogui mentre jo no estigui al carrer o no hagi de sortir de casa. Tinc molt mala sort i on visc, per molt que diguin que és una plana, és una seguida de forats a terra. Hi ha tolls per tot arreu i el clavegueram pareix que estigui embossat perquè no dóna a l'abast.

Ella en canvi em va fer pensar d'un altra forma: 't'agradaria que plogués de nit?' Jo li vaig dir que sí, m'encanta veure ploure des de la meva finestra (seca, sense cap perill de fer malbé cap dels aparells que tanta suor i maldecaps em donen). Llavors, ella em va dir: 'a tu t'agrada que plogui de nit perquè així no et mulles [lògic], però pensa amb la gent que treballa de nit. A la gent que treballa netejant els carrers de nit, no creus que volen que plogui de matí? Ells han de fer la seva feina igualment.'

Ara m'ha fet pensar. Ara plou i de valent al carrer, sent egoïsta em va de categoria però jo no seré qui demà tingui un gran refredat. Què en pensaran ells?

Impressions

Avui pujant a la universitat m'ha cridat molt l'atenció un xic amb Síndrome de Down. Tot ha passat mentre baixava de l'autobús amb presses perquè ja arribava tard, havia quedat per muntar una exposició. Però m'he fixat amb ell. Estava a la parada fumant. Se'l veia jove, uns 18 anys que amb la seua malaltia podien ser uns 25 anys. Baixotet i una mica gruixut. I el detall... fumava d'una forma molt estranya. Era com si s'avergonyís però al mateix temps ho mostrés per a que tots vegerem que és igual a nosaltres. Va a la universitat, agafa el bus i fume, com tots.

No sé, pot ser perquè era massa d'hora i encara estava massa adormida. De totes formes m'ha produït tristesa aquest pensament i de cop, m'he tornat molt crítica. A mesura que anava arribant, he començat a pensar, com si li digués directament a ell: "no tens prou amb tenir la meitat d'esperança de vida que la majoria que a sobre fumes? Va, home, deixa-t'ho!". Però, en certa manera, he estat també molt hipòcrita perquè també fume! (quina ironia, Jornades contra la hipocresia política i jo sent una hipòcrita social).

A vegades, em podria aplicar la mateixa història. No perquè fume per la mateixa raó que ell o per donar una sensació a la gent que m'envolta. Cadascú comença per un motiu però siga quin siga, no està bé.

Al vent

Avui mirant la bloc esfera i revisant coses del meu bloc me n'he recordat d'una cançó de Raimon. Les gavines aprofiten el vent per a poder volar, senten les corrents d'aire... deu ser tota una experiència. Sentir a la cara tot eixe aire fresc, tancar els ulls i començar a imaginar. Després, com és normal, obriríem els braços per veure si es pot aprofitar tot eixe canó invisible. A veure si així ens enlairem una estona i vegem altres mons.

La cançó és "Al vent" de Raimon. Ell no es referia a aquesta sensació de la que jo parle, més bé parla de que a la repressió se li han de posar ganes i lluitar contra ella, tot al vent del món. La repressió de la que parla ell és del Franquisme. Nosaltres gràcies al poder superior ja no ho hem viscut però d'igual manera som reprimits com a cultura, ideologia i nació. Al vent...

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

(1959)

Moments de transició

... són aquells viatges que fem quan anem d'un lloc a un altre. En autobús, en tren, en cotxe (si tenim la sort de no conduir)... temps de reflexió, per què no? temps de lectura, de converses sobre el temps, sobre la vida, sobre la ràdio...

Molts d'aquests moments que pensem que són temps morts sense res a fer però que a mi m'agraden molt. Són aquestes hores que la ment no para de pensar o d'imaginar. Imaginar que som diferents, amb una vida diferent, amb la mateixa gent o gent nova. Jo fantasiejo molts cops... he pensat a sovint de fer una història sobre això però deuria de dur sempre una llibreta o una gravadora en mi per a poder escriure totes les idees. No sé, tampoc he cregut mai que tinga vocació d'escriptora.

Durant aquests moments de transició també m'agrada escoltar música. Ella m'ajuda a reflexionar i segons el que escolto penso d'una forma o d'un altra... encara que quan s'acaba la cançó torno a la realitat i a la visió real i objectiva de les coses. La música m'ajuda a veure les coses de manera diferent. Dins les meves fantasies és com la pintura que m'ajudés a crear els paisatges... les trames... les situacions. Música que crea moments.

Fa uns mesos vaig veure per la televisió un documental sobre una escriptora tarragonina, Olga Xirinacs, que em va sorprendre. Ella escrivia els seus llibres mentre escoltava música clàssica. Segons el que volia transmetre escoltava un compositor o un altre... en certa manera crec que deu de ser com si el músic et dictés les paraules que has de dir, com si et xiuxiueges darrere de l'orella. D'alguna manera vaig saber què volia dir quan parlava de la música i la seva obra.

Sobre l'autobús vora mitjanit vaig escriure tot això de camí a Castelló, de camí a casa.

Amor...?

“Què és l’amor?” deuria de ser tema de redacció obligada a les classes de filosofia. En comptes d’altres com “llibertat”, “filosofia”, “raó”… perquè l’amor no atén ni a la raó, ni la filosofia, ni a la llibertat… l’amor és rebel doncs apareix i actua de la forma que més li agrada, no pensa amb la situació ni els problemes que hi ha. L’amor no és raonable doncs si fos així deixaria de tindre la seva essència que tant ens agrada.

L’amor... o no amor? Un altra qüestió. Tens amor cap a una persona o només li tens estima? Per què l’amor va i ve? Què veus amb un altra persona que et fa sentir “amor” o només creus que és amor perquè creus que és el mateix que altres persones senten el mateix? Ai, que cecs que som doncs com podem nosaltres sentir el que altres persones senten?

Podem explicar el què sentim de les demés persones quan parlem amb elles, quan estem amb elles, les sensacions que ens desperten. Podem somriure perquè sentim que aquell moment és únic i que molt difícilment un altra persona et pot despertar aquell formigueig... aquella passió incontrolada... aquella experiència sota el cel... aquella alegria... aquelles ganes de fer-la petar sense importar l’hora, la gent, els problemes, el treball, les obligacions... quan se’n vagi un altre dia serà. Però mai podem sentir el que els demés senten i comparar-ho amb el que nosaltres sentim.

Segurament moltes desil·lusions venen arran d’aquesta forma de veure les coses. Encara que una forma més fàcil d’explicar “Amor” seria dir què no és. L’amor no és pensar en un mateix sense pensar amb els altres. Ser egoista i dir que ho fa pel bé dels dos, no és amor. Enfadar-se i queixar-se de ximpleries no és amor. Cridar de ràbia no és amor. Amor no és dir que no passa res i girar-se d’esquena. Amor no és “som amics” i segons bufa el vent parlar amb l’altra persona. Si fora amor allò que vam sentir no es seria tan hipòcrita d’estar amb un altra persona per estar. Amor... amor no és això.

Encara que, siguem clars. L’amor no el troba qui no el vol trobar. Doncs dir que vols amor i tancar els braços no és una bona forma de collir-ho. La meva petita experiència m’ha ensenyat que un el troba si el té dins seu. Com dir-ho? S’ha de ser curiós i voler descobrir tot allò que amaga el món en la seva totalitat. Deixar fora les particularitats per a fixar-se primer amb les generalitats doncs les primeres poden ser reflexos. Pot ser l’amor és com un gran mirall on t'has de veure reflectit abans de mirar a un altre.

Lluna de València

Amic, sortim al terrat,
ai que ens remulli la cara
la lluna, gall de taronja
entre dents de nuvolada;
ai que ens remulli la cara
-amic, sortim al terrat-
la lluna, la tarongina
del taronger ennuvolat.

Set llunes ulleroses
i una set agra
sota les set taronges
de l'amor clara;
de l'amor clara, sí,
de l'amor clara,
set llunes ulleroses
i una set agra

Cau de llunes

Moments

Com si fos un somni

cada moment que hem viscut,

ja no hi és.

Com si fos la passió d’un moment

sense que la raó no m’ajudés a dir res.

Un impuls sense fre

que arranca des de dins meu

i em llancés a tu.

Què tens que no puc fer res?

Som amants d’un moment concret

que es busquen, es besen, s’abracen,

s’uneixen, es comprenen...

Però res més...

La gavina

Volia fa temps parlar ja de la gavina. Què és la gavina a més del meu lloc de reflexió? Doncs és el títol d'una havanera. Pels qui no sabeu què és es tracta d'un estil musical d'origen mariner (o això crec). Com que vaig nàixer a Tarragona i mon pare és mariner vaig créixer dins d'aquest ambient.

Un altra cosa a dir és que tinc molta afició per la música. Canto en un cor i després m'agrada molt escoltar música en català. Aquesta afició m'ha fet cercar molts músics i cantants, a més de cantar peces de música que pot ser no hauria escoltat mai. "La gavina" va ser una peça coral que vaig cantar a l'institut. Més endavant la vaig sentir cantada per Mª del Mar Bonet. Què puc dir d'ella? Em quedaria curta perquè la seva veu em transmet tantes coses quan l'escolto.

I la cançó m'agrada tant perquè la sensació que una té quan canta una havanera amb els baixos, tenors i contralts... és com si 30 persones en foren una al mateix temps. Com si la veu ens unira en una sola. És la música feta viva...

Bé, aquí us deixo la lletra d'aquesta havanera. Només dir un altra cosa, si teniu curiositat hi ha una versió de Josep Maria Cantimplora (qui és???) on canvia la lletra totalment i de forma molt graciosa. El títol es diu "la gallina folladora" imagineu el demés.

Oh! Gavina voladora que volteges sobre el mar
i al pas del vent mar enfora,
vas volant fins arribar.

A la platja assolellada,
platja de dolços records
on dia i nit hi fa estada,
la nina dels meus amors...

Digues-li que sento dolça melangia
i que en ella penso en tot moment.

Oh! si igual que tu gavina el mar pogués travessar
fins arribar a la platja on tan dolces recordar
i veure la imatge bruna en un suau despertar
de la nina que entre somnis és tan grat d'acariciar...

NB. La cançó és original de Frederic Sirés però la versió més sentida és de Marina Rosell. Al youtube la podeu escoltar ;)

Simplicitat

Me'n vaig al llit amb la sensació que he tingut un dia ple. He estudiat, treballat i anat el dentista.

Dies com aquest poden passar sense pena ni glòria però el que fa que valguen la pena són aquells amb els que t'envolten. Un missatge, una reunió d'amics, unes ties boges a última hora... una broma de la companya del treball...

Somriures que sorgeixen com un estel fugaç que et puja l'ànim.

Per què amb tan poc en tinc prou? Per què un simple "hola, sóc aquí" em val? Per què de vegades en volem més? No és senzilla la vida? O nosaltres la fem complicada? Serà això...?

Tornar-hi com si res no hagués passat

Inici. Demà de matí tornaré a una vida com si res no hagués passat. Ho tinc clar i ho vaig a fer. Poca cosa em queda d'allò... puc dir que és trist com reacciono i segurament amb els anys ho veuré d'un altra forma. Des d'un altra perspectiva però ara no ho veig d'un altra forma possible.

Records. Fa uns mesos pensava que les coses haurien pogut ser diferents. Més fàcils perquè som persones civilitzades. Ara tot allò que em vaig dir i que em va dir ja no té sentit. Les paraules en sí ja han deixat de significar alguna cosa. I com ja no signifiquen res, ja no tenen cabuda dins del meu món.

Llàstima. Llàstima de tot allò que ben bonic va ser. Llàstima perquè la idea que tenia jo d'ell era ben diferent. Tant que casi casi començo a personalitzar els missatges, cosa que no volia fer perquè cada reflexió es pot aplicar a més gent. Llàstima perquè ja començo a pensar que no vam ser res.

Indiferència. És la sensació que a partir d'ara tindré. Per què? Doncs perquè tota consideració o estima que li podia guardar en aquests moments ja no està. Per què? Encara no sé, és un cúmul d'històries, de situacions, de paraules... d'accions que no m'han agradat d'ell. Pensava que no ho anava a saber? Bé... el món és com un mocador (diuen) i és cert. Sense voler te'n enteres de tot.

Destí. Bona sort i que sàpigues que no et guardo rancúnia. Sincerament no érem l'un per l'altre i no es pot fer res quan s'és així. Sigues feliç.

Què queda d'allò?

-Què queda d'allò que vam ser?

- Segurament, res.

- Per què?

- Doncs no sé, la gent canvia i segueix el seu camí. De vegades el correcte i d'altres l'erroni.

- I se'n recorda un d'alguna cosa? Aprèn de l'antic camí?

- Tinc l'esperança que sí, cada persona t'ensenya coses noves que t'ajudaran en un futur. Però sé que hi ha gent que fa com qui no ha passat res. Borra tota senyal del passat per crear un nou.

- És el teu cas?

- No. Jo espero, miro, raono i segueixo. Vull pensar que per petit que sigui encara queda alguna cosa del que va ser.

Vella història a l'hotel Society

Avui tenia ganes de publicar una entrada no perquè volia escriure per a mi, que també però en aquest moment m'agradaria més compartir un poema. Coneixeu la vella història de l'hotel Society? És un poema del benicarlando Manel Garcia Grau que fa uns anys ens va deixar. No és que sigui el meu poeta preferit perquè, a mi, no hi ningú que m'entengui més que Vicent Andrés Estellés.

Aquest poema és com una metàfora que dóna vida a tots eixos sentiments, ideals, defectes i els transforma en personatges d'una història. Pot ser m'agrada tant perquè quan escric m'agrada molt utilitzar aquests mecanisme d'expressió. Gaudiu tant com jo d'ell.

A l’hotel Society —carrer Vell Món, número seixanta-nou— tres bagasses
s’arreceren sota l’escalfor d’un llum vermell i d’una trista espera:
són la puta Dissidència, la puta Revolució i la meuca Opulència.
La primera, jove i atractiva, gairebé no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria de l’home o de la dona i altament coneixedora
de l’art i la tècnica del seu ofici. Un dia la visità el Senyor del Sant Poder,
mascle xulo del barri de la Violència, i li proposà certs negocis.
Al negar-se la Policia de la Realitat la detingué: passà molts dies a la presó
i rebé tortures de mans del Botxí de la Justícia.
La segona, vella i desendreçada, es mira a l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades. Els seus pocs clients
saben que ve del poble, és poc educada i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n a contemplar les estreles.
La tercera, enjoiada i creguda, és la més sol·licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que fou a un col·legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics Prodigis
i té allò que els homes en diuen tindre classe,
però el seu embruix desapareix quan el client engominat se n’adona
dels pots de maquillatge que porta a la cara, dels pits de silicona, del lifting
i de la perruca rossa, casposa i bruta, que es posa cada nit per sortir a escena.
A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència
i es conten antigues històries de quan els homes eren més mascles,
més atents i més interessants. «Ara —diuen— sols volen follar
com ho fan a la televisió i et conten maldecaps rutinaris i avorrits,
ah, aquells temps en què els homes et feien sentir com una reina
ja no tornaran…»
En aquell hotel de mala mort les tres bagasses recorden vells temps
i esperen, des de fa molts anys, que algú se les emporte
fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita:
saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia i la puta Llibertat
els van parlar d’un bordell
—carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca—
on els homes les tractaven amb dignitat i senzillesa
sota l’escalfor d’una llum diferent, blava i fulgent, regentat per la senyora Poesia
i estimat entre les roses i els focs d’una vida creativa i profunda.

Si algun dia visiteu el Society
—recordeu: pany de la Veritat, cruïlla Existència amb Ideal,
entre l’avinguda del Somni i la travessera de la Persistència
encara les trobareu. I no oblideu tractar-les bé:
pagueu-les sempre al comptat i deixeu
que us omplin de desig i d’atzurs les vostres mans receloses.