Des de fa uns dies que em ve al cap l'idea de tornar a escriure. Fa temps que no en tenia de ganes ja siga perquè no tenia res a dir que fora interessant o perquè tampoc no em venien les paraules... el cas és que des de fa uns dies tinc ganes de parlar.
Retornant a un anterior escrit (Abstencionista? No.) aquestes últimes eleccions he pogut participar de tota la maquinària política que suposa. He format part de les llistes i de totes les activitats que els meus companys han organitzat. He pogut dir en veu alta durant unes setmanes que creia en un projecte local que feia il·lusió a més de 500 persones. Però sembla ser que vivim en un País (Valencià) on la il·lusió és depèn del color de la teva samarreta.
I de cop i volta, la il·lusió s'ha tornat en una desil·lusió.
Clar, ara venen els consells, frases, dites o lemes que serveixes per treure'ns un somriure. "La lluita no s'acaba aquí", "Avui comença un demà", etc. No sé... hi ha un demà?
Quan veus com riuen els lladres i tornen a seure's al tron, vomitant els seus propis complimets que quan més alt els diuen més s'unflen (tan de bo explotaren) l'única cos que se'm ve al cap: som imbècils (i les seues variants: moniatos, tros de suros, idiotes, capsigranys, curts de gambals...)
Bé, després de casi dos anys sense escriure prometo escriure un dia de coses més alegres. De moment em quede amb l'últim disc d'Obrint pas, hi ha una cançó que es diu Al País de l'Olivera. M'encanta aquesta cançó perquè m'agrada imaginar-me un país així.
Al país de l’olivera
hi ha un riu de paper
unes galtes color terra
i un somriure d’argent
al país de les riberes
hi ha un canyar sota els estels
i un mural de fulles seques
a l’ombra d’un taronger
Al país de l’olivera
Al país que dorm a l’era
hi ha polsim de fruites velles
bicicletes entre sèquies
arracades de cireres
al país de les teulades
hi ha besos d’aigua llimó
arrapades a les cames
parotets a dins del cor
Al país que dorm a l’era
Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd.
Al país de cases blanques
hi ha pins banyats en sal
margallons entre baladres
peus descalços dins el mar
al país de les marines
hi ha un sol roig a les vesprades
catxirulos a les platges
i uns dits pentinant onades
Al país de cases blanques
Al país de les rialles
hi ha raïm a les porxades
ametles i olives negres
un arròs fet amb costelles
al país de les costeres
hi ha llaüts i guitarrons
i la veu de les rondalles
pessigant les emocions
Al país de les rialles
Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
somnis dibuixats a l’aire
promeses a les orelles
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd
4 comentaris:
Enhorabona pel retorn! i pel canvi de look de la Gavina!
Moltes gràcies Anònim!
No la van tocar a Amposta, avore si s'animen a Benicarló.
Toni
Estaria genial perquè crec que van en format acústic i és una cançó que en acústic guanyaria moltíssim.
De totes maneres l'últim disc m'encanta XD
Publica un comentari a l'entrada