Moments de transició

... són aquells viatges que fem quan anem d'un lloc a un altre. En autobús, en tren, en cotxe (si tenim la sort de no conduir)... temps de reflexió, per què no? temps de lectura, de converses sobre el temps, sobre la vida, sobre la ràdio...

Molts d'aquests moments que pensem que són temps morts sense res a fer però que a mi m'agraden molt. Són aquestes hores que la ment no para de pensar o d'imaginar. Imaginar que som diferents, amb una vida diferent, amb la mateixa gent o gent nova. Jo fantasiejo molts cops... he pensat a sovint de fer una història sobre això però deuria de dur sempre una llibreta o una gravadora en mi per a poder escriure totes les idees. No sé, tampoc he cregut mai que tinga vocació d'escriptora.

Durant aquests moments de transició també m'agrada escoltar música. Ella m'ajuda a reflexionar i segons el que escolto penso d'una forma o d'un altra... encara que quan s'acaba la cançó torno a la realitat i a la visió real i objectiva de les coses. La música m'ajuda a veure les coses de manera diferent. Dins les meves fantasies és com la pintura que m'ajudés a crear els paisatges... les trames... les situacions. Música que crea moments.

Fa uns mesos vaig veure per la televisió un documental sobre una escriptora tarragonina, Olga Xirinacs, que em va sorprendre. Ella escrivia els seus llibres mentre escoltava música clàssica. Segons el que volia transmetre escoltava un compositor o un altre... en certa manera crec que deu de ser com si el músic et dictés les paraules que has de dir, com si et xiuxiueges darrere de l'orella. D'alguna manera vaig saber què volia dir quan parlava de la música i la seva obra.

Sobre l'autobús vora mitjanit vaig escriure tot això de camí a Castelló, de camí a casa.

Amor...?

“Què és l’amor?” deuria de ser tema de redacció obligada a les classes de filosofia. En comptes d’altres com “llibertat”, “filosofia”, “raó”… perquè l’amor no atén ni a la raó, ni la filosofia, ni a la llibertat… l’amor és rebel doncs apareix i actua de la forma que més li agrada, no pensa amb la situació ni els problemes que hi ha. L’amor no és raonable doncs si fos així deixaria de tindre la seva essència que tant ens agrada.

L’amor... o no amor? Un altra qüestió. Tens amor cap a una persona o només li tens estima? Per què l’amor va i ve? Què veus amb un altra persona que et fa sentir “amor” o només creus que és amor perquè creus que és el mateix que altres persones senten el mateix? Ai, que cecs que som doncs com podem nosaltres sentir el que altres persones senten?

Podem explicar el què sentim de les demés persones quan parlem amb elles, quan estem amb elles, les sensacions que ens desperten. Podem somriure perquè sentim que aquell moment és únic i que molt difícilment un altra persona et pot despertar aquell formigueig... aquella passió incontrolada... aquella experiència sota el cel... aquella alegria... aquelles ganes de fer-la petar sense importar l’hora, la gent, els problemes, el treball, les obligacions... quan se’n vagi un altre dia serà. Però mai podem sentir el que els demés senten i comparar-ho amb el que nosaltres sentim.

Segurament moltes desil·lusions venen arran d’aquesta forma de veure les coses. Encara que una forma més fàcil d’explicar “Amor” seria dir què no és. L’amor no és pensar en un mateix sense pensar amb els altres. Ser egoista i dir que ho fa pel bé dels dos, no és amor. Enfadar-se i queixar-se de ximpleries no és amor. Cridar de ràbia no és amor. Amor no és dir que no passa res i girar-se d’esquena. Amor no és “som amics” i segons bufa el vent parlar amb l’altra persona. Si fora amor allò que vam sentir no es seria tan hipòcrita d’estar amb un altra persona per estar. Amor... amor no és això.

Encara que, siguem clars. L’amor no el troba qui no el vol trobar. Doncs dir que vols amor i tancar els braços no és una bona forma de collir-ho. La meva petita experiència m’ha ensenyat que un el troba si el té dins seu. Com dir-ho? S’ha de ser curiós i voler descobrir tot allò que amaga el món en la seva totalitat. Deixar fora les particularitats per a fixar-se primer amb les generalitats doncs les primeres poden ser reflexos. Pot ser l’amor és com un gran mirall on t'has de veure reflectit abans de mirar a un altre.

Lluna de València

Amic, sortim al terrat,
ai que ens remulli la cara
la lluna, gall de taronja
entre dents de nuvolada;
ai que ens remulli la cara
-amic, sortim al terrat-
la lluna, la tarongina
del taronger ennuvolat.

Set llunes ulleroses
i una set agra
sota les set taronges
de l'amor clara;
de l'amor clara, sí,
de l'amor clara,
set llunes ulleroses
i una set agra

Cau de llunes

Moments

Com si fos un somni

cada moment que hem viscut,

ja no hi és.

Com si fos la passió d’un moment

sense que la raó no m’ajudés a dir res.

Un impuls sense fre

que arranca des de dins meu

i em llancés a tu.

Què tens que no puc fer res?

Som amants d’un moment concret

que es busquen, es besen, s’abracen,

s’uneixen, es comprenen...

Però res més...

La gavina

Volia fa temps parlar ja de la gavina. Què és la gavina a més del meu lloc de reflexió? Doncs és el títol d'una havanera. Pels qui no sabeu què és es tracta d'un estil musical d'origen mariner (o això crec). Com que vaig nàixer a Tarragona i mon pare és mariner vaig créixer dins d'aquest ambient.

Un altra cosa a dir és que tinc molta afició per la música. Canto en un cor i després m'agrada molt escoltar música en català. Aquesta afició m'ha fet cercar molts músics i cantants, a més de cantar peces de música que pot ser no hauria escoltat mai. "La gavina" va ser una peça coral que vaig cantar a l'institut. Més endavant la vaig sentir cantada per Mª del Mar Bonet. Què puc dir d'ella? Em quedaria curta perquè la seva veu em transmet tantes coses quan l'escolto.

I la cançó m'agrada tant perquè la sensació que una té quan canta una havanera amb els baixos, tenors i contralts... és com si 30 persones en foren una al mateix temps. Com si la veu ens unira en una sola. És la música feta viva...

Bé, aquí us deixo la lletra d'aquesta havanera. Només dir un altra cosa, si teniu curiositat hi ha una versió de Josep Maria Cantimplora (qui és???) on canvia la lletra totalment i de forma molt graciosa. El títol es diu "la gallina folladora" imagineu el demés.

Oh! Gavina voladora que volteges sobre el mar
i al pas del vent mar enfora,
vas volant fins arribar.

A la platja assolellada,
platja de dolços records
on dia i nit hi fa estada,
la nina dels meus amors...

Digues-li que sento dolça melangia
i que en ella penso en tot moment.

Oh! si igual que tu gavina el mar pogués travessar
fins arribar a la platja on tan dolces recordar
i veure la imatge bruna en un suau despertar
de la nina que entre somnis és tan grat d'acariciar...

NB. La cançó és original de Frederic Sirés però la versió més sentida és de Marina Rosell. Al youtube la podeu escoltar ;)

Simplicitat

Me'n vaig al llit amb la sensació que he tingut un dia ple. He estudiat, treballat i anat el dentista.

Dies com aquest poden passar sense pena ni glòria però el que fa que valguen la pena són aquells amb els que t'envolten. Un missatge, una reunió d'amics, unes ties boges a última hora... una broma de la companya del treball...

Somriures que sorgeixen com un estel fugaç que et puja l'ànim.

Per què amb tan poc en tinc prou? Per què un simple "hola, sóc aquí" em val? Per què de vegades en volem més? No és senzilla la vida? O nosaltres la fem complicada? Serà això...?

Tornar-hi com si res no hagués passat

Inici. Demà de matí tornaré a una vida com si res no hagués passat. Ho tinc clar i ho vaig a fer. Poca cosa em queda d'allò... puc dir que és trist com reacciono i segurament amb els anys ho veuré d'un altra forma. Des d'un altra perspectiva però ara no ho veig d'un altra forma possible.

Records. Fa uns mesos pensava que les coses haurien pogut ser diferents. Més fàcils perquè som persones civilitzades. Ara tot allò que em vaig dir i que em va dir ja no té sentit. Les paraules en sí ja han deixat de significar alguna cosa. I com ja no signifiquen res, ja no tenen cabuda dins del meu món.

Llàstima. Llàstima de tot allò que ben bonic va ser. Llàstima perquè la idea que tenia jo d'ell era ben diferent. Tant que casi casi començo a personalitzar els missatges, cosa que no volia fer perquè cada reflexió es pot aplicar a més gent. Llàstima perquè ja començo a pensar que no vam ser res.

Indiferència. És la sensació que a partir d'ara tindré. Per què? Doncs perquè tota consideració o estima que li podia guardar en aquests moments ja no està. Per què? Encara no sé, és un cúmul d'històries, de situacions, de paraules... d'accions que no m'han agradat d'ell. Pensava que no ho anava a saber? Bé... el món és com un mocador (diuen) i és cert. Sense voler te'n enteres de tot.

Destí. Bona sort i que sàpigues que no et guardo rancúnia. Sincerament no érem l'un per l'altre i no es pot fer res quan s'és així. Sigues feliç.