Discover Vanessa Paradis!
Quantes vegades heu idealitzat a una persona? Heu cregut que era com un ésser perfecte o casi perfecte la qual podia ser imperfecta però no ho veieu?
Un ésser que era humà però que els vostres ulls li conferien un aspecte santificat o místic (amb eixa llum blanca que apareix del no res darrere seu, com si portés un foco de llum a tots els llocs, en sentit metafòric clar). Un ésser que per molt que et puga demostrar que és humà amb els seus pitjors actes, gestos, paraules, sentiments... el perdones perquè és normal que siga defectuós (negant al mateix temps tot això).
El problema d'aquesta persona perfecta és que se li fundeix la bombeta. Perd tot tipus d'afecte o d'estima que li pots tindre. No sé ben bé com dir-ho, paix xom si caigués des cop des de dalt del pedestral on el tenies directament al terra però aquesta vegada sense cap matalàs de flors que solia haver abans per a suavitzar l'impacte.
A mi m'ha passat un parell de vegades aquesta sensació, per sort o per desgràcia. És una experiència que en un primer moment fa molt de mal però de la qual se n'apren moltíssim. Un aspecte que em crida molt l'atenció d'aquesta idealització és que hi ha una certa obsessió per aquesta eprsona. Sense dubte, un gran error i dels grans perquè quan una persona esdevé una obsessió deixa de ser persona. Passa a ser una imatge falsa i equivocada del que realment veem.
Nota músical= Aquesta cançó és de la dona de Jonny Deep (El profund Joanet). La vaig descobrir l'altre dia i em va agradar moltíssim. És una cançó que li va com un anell al bloc, parla sobre el costum que tenim de compara l'amor en el mar. En aquest enllaç trobareu la lletra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada