Elisenda - Un intrús!

Discover Jeanne Cherhal!

Des de fa dies l'Eli creu que no té privacitat... té un intrús dins del seu ordinador i no sap si li furta alguna informació o simplement hi és per plaer. Un plaer molt brut sense cap dubte. L'ordinador d'ella no és cap màquina d'ultima generació, de fet creu que és un dimoni que en comptes de tenir banyes té cables que van directe a la llum i al mòdem (quants de cops haurà perdut informació per anar-se'n la llum? quantes vegades no ha pogut acabar una feina per la endimoniada connexió?).

Però dins d'aquesta petita caixa de metall i plàstic guarda molta informació. Des de correus d'antigues parelles amb alguna que altra frase pujada de to, fotografies que no poden sortir a la llum (no fa cap delicte però poden ferir la sensibilitat i fins i tot causar ceguera a qui les veu), videos casolans de la familia, dels amics (no pornogràfics) i textos. El que més li dol és que puguen llegir allò que ella sent però no vol dir. Allò que ha conseguit treure després de moltes hores de psiquiatra (això és un altra història).

- Sóc definitivament una bleda! Per què collons no podia tenir un diari normal i corrent?

La solució era fàcil, formatejar el disc i tornar de nou. Però no era així, una persona que no coneixia (qui?) ja havia entrat dins seu sense avís. Per molt que penses no sabia qui podia ser l'intrús (o intrusa, per què no?). Sense voler va deixar volar la seua ment: podia ser un home, un antic 'amic' amb el qual va compartir molt més que paraules i com a complement de les seues fantasies volia comprendre millor el seu món... o pot ser era un ex- (aquesta paraula sempre sona com si et donès fàstic la cosa o persona a la qual va adherida) que com no podia viure sense saber d'ella l'espiava, què més podia fer? Però aquest és una mica recargolada, lleig i de molt mala persona. Les persones tenen moltes més coses a fer que espiar a les altres.

El que més li molestava no era que algú hi entrès sinó que no sabia qui. Ella no amagava res, de fet qualsevol persona que volguera agafar el seu ordinador li'l cedia. Era pot ser el qui: si era una persona de fora (un estrany, un xinès que volia dades personals bancàries o codis secrets per a entrar a bases de dades) no li anava a fer molt el paper una escriptora d'anuncis i secretaria del cap més treballador que ha vist (només li demanava escriure les convocatòries de reunió, invitacions al sopar d'empresa i notes de condol als treballadors). Però si era un veí, el veí que es va 'trobar' a la porta... quin dret tenia ell.

La Laia (una vella/moderna/valenta/estrambòtica/inolvidable/nerviosa/fantàstica/extroverida/sincera/divertida/compromesa/somiadora amiga) li va dir que això de formatejar era fàcil i que amb un CD es podia fer. Quin CD? Un verge pot ser...