... una boira sobre la nostra terra. Com si d'un espectre es tractés, a l'espera d'un final. Esperant que tot allò que l'home va crear per a la prosperitat de la seua espècie, el mateix home ho destruís per la propia abarícia.
Va ser una sensació trista perquè podia veure el paissatge que hi havia darrere, muntanyes verdes, nevades per les últimes neus, mirant-nos amb certa melancolia... no comprenen com ens hem distanciat tant després de tants anys.
Podia veure com d'aquelles fàbriques sortia el fum i cobria tota aquella zona amb un núbol gris. Uns dirien contaminació, una altres, la seva pròpia sentència de mort.
De Castelló a Meliana...
2 comentaris:
Dona rebel.lada... aquest teu escrit m'encanta; et deixo una llentia.
la natura
ens deixà en préstec
el seus fruits;
els interessos s'acumulen,
i alguna generació
haurà de tornar-los
a corre-cuita;
massa tard sens dubte.
• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007
Ferran m'encanta aquest també. A mi això em va sortir en un viatge cap a Meliana. Em va sorprendre la quantitat de fàbriques que treballaven tot i sent diumenge! Un desastre.
Com tu dius, algu tornarà a la natura el que és d'ella, pot ser massa tard.
Un petó ;)
Publica un comentari a l'entrada