A la fresca

Avui, amb l'excusa de recollir la roba del terrat i així fer-me el meu cigarret d'amagat (ma padrina no em deixa fumar davant d'ella) m'he posat a pensar. L'any passat els meus veïns solien sortir a prendre la fresca totes les nits allà cap a les deu de la nit. A mi m'encantava tornar a casa després de prendre'm la cerveseta amb els amics i veure'ls.

"Bona nit" i tots contestaven "bona nit". El dia que estaven més xerradors deien "ja vens de festejar?" i segons el meu ànim contestava que sí o que encara era massa fadrina per a eixes coses, ara se li diu a tot "amic". Segurament, quan tancava la porta la veïna del davant els hi explicava de qui era jo i per què no visc amb els meus pares, temes de la fresca.

De petita els meus iaios també ho feien, cadires de fusta i de corda al carrer amb el puro. Fina portava la seua hamaca que li era més còmoda per a l'esquena i jo i mon germà corriem cap al carrer de darrere on ens esperava tota la tropa de xiquets, els amiguets d'estiu. Al poble del meu iaio, Fondespala, la reunió de cadires era més extensa: el tio Enrique i la tia Enriqueta, el tio Borrasca i l'Asunción, els de Barcelona, els de Saragossa, els del final del carrer (la meua memòria pel que fa als noms és terrible però m'enrecorde d'ells). Nosaltres llavors estavem amb els trastos al carrer o damunt de les cames d'algú mentre ens deia "què gran t'has fet!".

És un costum sa però que per desgràcia, per falta de temps s'ha perdut. Queden pocs veïns als qui saludar quan surts de casa, pocs companys d'escala als qui preguntar com li ha anat el dia i com duu el costipat, poques senyores que et deixen un pesic de sal i el que faça falta... som com a desconeguts.

Segurament ja s'han fet grans i ja no poden sortir, ja no tenen vint anys... però encara m'agrada passar per davant d'un rogle de cadires i dir "bona nit" encara que no siguen del meu carrer, només més conservar aquell aire estiuenc de les meues vacances.