dimarts, 15 de juliol del 2008

Pensaments i redescobriments


El millor de l’estiu és que pots fer moltes coses que a l’hivern no pots fer. Però encara és millor quan tens t’has d’organitzar (una mica) per arribar a tot el que et planteges. Això et dóna la llibertat de pensar moltes coses, entre d’elles, de plantejar-te la vida, de recordar consells que es la gent pensa que te n’oblides d’ells…

Em puc sentir privilegiada enguany tot i que em passe més estona estudiant que sortint amb els amics o treballant (mare, si m’escoltés a mi mateixa fa uns mesos!). Però entre pausa i pausa em done a mi mateixa el privilegi d’escoltar música. Segurament aquest estiu és el que més n’escolte i per tant el que més pense. També tinc el privilegi d’haver-me creat un clima propi i idoni en una casa que des de fora pareix abandonada, per desgracia.

La música, com fa temps ja vaig dir en unes reflexions dins d’un autobús, m’inspira i m’encanta aquesta inspiració. L’energia d’escriure per escriure i de treure coses que no diria en veu alta per por a que em diguen boja. Bé, la gavina és un lloc de bogeria.

Avui la meua conversa és treure d’alguna manera la felicitat que sento i desfogar-me (no puc sortir al carrer a passejar perquè a ma casa ja em tirarien fora, ja he estat prou hores). Demà torne a casa per unes hores, poques però prou per tornar a respirar l’aire que em fa sentir d’un lloc. És estrany, no sóc d’allí més bé d’un poble però allí em sento còmoda... serà que la trobo a faltar...

No em puc queixar dels dies al meu poble, he tingut i viscut de tot (lo bo i lo roin) i m’arrisco a dir que comence a veure’l des d’un altre punt de vista perquè és el que fa l’avorriment i les poques ganes de posar-me davant dels llibres (davant l’ordinador millor dit). He descobert nous camins on anar en bici (carretera vella de Peñíscola té un nou carril bici que Déu ni dó! i no he anat mai cap a Vinaròs...), nous recursos on treure pel·lícules que val la pena veure (mucbe – Museu Contemporani de Benicarló), nous camins al terme (les torrades amb amics i coneguts fan veure moltes coses), nous punts de vista (amics i coneguts redescoberts), activitats (poques però està bé anar... si algú vol vindre amb mi, clar)...

Aquest estiu és melancòlic i encara no sé per què. Serà la música, seré jo que em faig gran o serà que les coses han canviat prou d’un any a l’altre. Tot una mica però què bo és recordar...

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Tot canvia sempre i potser es nota més a l'estiu perquè és una època de frontera i les sensacions són més properes a la pell

Anònim ha dit...

A vegades tenim la sensació que els canvis són quelcom dolent i no sempre és així. A vegades ens vénen impossats però, poc que molt, hi ha vegades que podem triar. El cas és intentar agafar-los de manera positiva.

Fer-se gran costa. Costa molt. Al menys jo ho veig així. Però també veig que té moltes coses positives i crec que tu t'agafes sovint a aquestes coses bones.

D'acord, estudia, però gaudeix també de l'estiu!