Tradicions

Fa uns dies vaig acompanyar a una amiga a comprar llana per a que la seua iaia li fes una bufanda i un barret de llana (gorro de llana al meu poble, vamos). Vam anar a la tenda de llanes de tooooota la vida de Benicarló. De petita solia anar en ma iaia allí. Ella per a comprar el fil de fer calça i jo a mirar sense tocar... de petits sempre està mal tocar les coses (en el meu cas en raó, jo era de les que en un segon ho tirava tot a terra).

Les parets d’este lloc són especials. Està tot ple de prestatgeries on cada compartiment hi ha un tipus de llana diferent i de colors diferents. De mides diferents per a treballs diferents. Quan he anat sempre he pensat que estaria genial començar a fer una batalla campal amb els cabdells, l’única pega és que la pobra dona després renegaria perquè segur que no en quedaria cap de sencer.

Després, al mig, hi havia com un penjador de roba amb peces de llana, suposo que fetes per aquesta dona o per les dones que van allí totes les vesprades a aprendre a cosir o teixir. Hi havia una manta... quina manta! (ara em surt la vena una mica de poble) Però Déu ni do! Quina feinada però era una meravella. La vaig tocar i el primer que se’m va passar “què suau, segur que per als diumenges davant la tele aniria de conya”.

La dependenta, que és la de tota la vida i la que ens ha vist créixer tota la vida, no parava de riure. Clar, dos joves com nosaltres amb tota la vida per davant i que no paràvem de dir que allò era fantàstic. Em va fer també un altre gest que va tindre: “si voleu aprendre veniu quan vulgueu, nosaltres ensenyem a teixir”. Què contestes? “Moltes gràcies, però no tenim temps”, “cap problema, més endavant a més és gratis, no ho dubteu mai!”.

La sensació al sortir va ser de felicitat i “xé” què agust una ve a comprar! Però per l’altra banda... quanta gent segueix teixint la seva pròpia roba? La veritat és que no hi havia gaires dones joves allí. Segurament, d’ací uns anys això siga un altra tradició que se pergue. Ja vorem, només el temps ho dirà.

Pensaments i redescobriments

El millor de l’estiu és que pots fer moltes coses que a l’hivern no pots fer. Però encara és millor quan tens t’has d’organitzar (una mica) per arribar a tot el que et planteges. Això et dóna la llibertat de pensar moltes coses, entre d’elles, de plantejar-te la vida, de recordar consells que es la gent pensa que te n’oblides d’ells…

Em puc sentir privilegiada enguany tot i que em passe més estona estudiant que sortint amb els amics o treballant (mare, si m’escoltés a mi mateixa fa uns mesos!). Però entre pausa i pausa em done a mi mateixa el privilegi d’escoltar música. Segurament aquest estiu és el que més n’escolte i per tant el que més pense. També tinc el privilegi d’haver-me creat un clima propi i idoni en una casa que des de fora pareix abandonada, per desgracia.

La música, com fa temps ja vaig dir en unes reflexions dins d’un autobús, m’inspira i m’encanta aquesta inspiració. L’energia d’escriure per escriure i de treure coses que no diria en veu alta per por a que em diguen boja. Bé, la gavina és un lloc de bogeria.

Avui la meua conversa és treure d’alguna manera la felicitat que sento i desfogar-me (no puc sortir al carrer a passejar perquè a ma casa ja em tirarien fora, ja he estat prou hores). Demà torne a casa per unes hores, poques però prou per tornar a respirar l’aire que em fa sentir d’un lloc. És estrany, no sóc d’allí més bé d’un poble però allí em sento còmoda... serà que la trobo a faltar...

No em puc queixar dels dies al meu poble, he tingut i viscut de tot (lo bo i lo roin) i m’arrisco a dir que comence a veure’l des d’un altre punt de vista perquè és el que fa l’avorriment i les poques ganes de posar-me davant dels llibres (davant l’ordinador millor dit). He descobert nous camins on anar en bici (carretera vella de Peñíscola té un nou carril bici que Déu ni dó! i no he anat mai cap a Vinaròs...), nous recursos on treure pel·lícules que val la pena veure (mucbe – Museu Contemporani de Benicarló), nous camins al terme (les torrades amb amics i coneguts fan veure moltes coses), nous punts de vista (amics i coneguts redescoberts), activitats (poques però està bé anar... si algú vol vindre amb mi, clar)...

Aquest estiu és melancòlic i encara no sé per què. Serà la música, seré jo que em faig gran o serà que les coses han canviat prou d’un any a l’altre. Tot una mica però què bo és recordar...

A la fresca

Avui, amb l'excusa de recollir la roba del terrat i així fer-me el meu cigarret d'amagat (ma padrina no em deixa fumar davant d'ella) m'he posat a pensar. L'any passat els meus veïns solien sortir a prendre la fresca totes les nits allà cap a les deu de la nit. A mi m'encantava tornar a casa després de prendre'm la cerveseta amb els amics i veure'ls.

"Bona nit" i tots contestaven "bona nit". El dia que estaven més xerradors deien "ja vens de festejar?" i segons el meu ànim contestava que sí o que encara era massa fadrina per a eixes coses, ara se li diu a tot "amic". Segurament, quan tancava la porta la veïna del davant els hi explicava de qui era jo i per què no visc amb els meus pares, temes de la fresca.

De petita els meus iaios també ho feien, cadires de fusta i de corda al carrer amb el puro. Fina portava la seua hamaca que li era més còmoda per a l'esquena i jo i mon germà corriem cap al carrer de darrere on ens esperava tota la tropa de xiquets, els amiguets d'estiu. Al poble del meu iaio, Fondespala, la reunió de cadires era més extensa: el tio Enrique i la tia Enriqueta, el tio Borrasca i l'Asunción, els de Barcelona, els de Saragossa, els del final del carrer (la meua memòria pel que fa als noms és terrible però m'enrecorde d'ells). Nosaltres llavors estavem amb els trastos al carrer o damunt de les cames d'algú mentre ens deia "què gran t'has fet!".

És un costum sa però que per desgràcia, per falta de temps s'ha perdut. Queden pocs veïns als qui saludar quan surts de casa, pocs companys d'escala als qui preguntar com li ha anat el dia i com duu el costipat, poques senyores que et deixen un pesic de sal i el que faça falta... som com a desconeguts.

Segurament ja s'han fet grans i ja no poden sortir, ja no tenen vint anys... però encara m'agrada passar per davant d'un rogle de cadires i dir "bona nit" encara que no siguen del meu carrer, només més conservar aquell aire estiuenc de les meues vacances.

Viure per a morir

El dissabte a la nit vaig veure amb una amiga la pel·lícula "Cuentos de Terramar" del director de "el viatge de Chihiro", "El castell ambulant" o "La princesa Mononoke". La pel·lícula no és cap cosa de l'altre món però el missatge "general" pot ser sí que és interessant.

Els orientals tenen el costum d'introduir en els seus relats elements religiosos o creences pròpies i en aquesta pel·lícula d'alguna manera et fa reflexionar. El personatge no sap per què viu, la seva vida no té sentit i per això no té valor però com no li agrada no viu... té por a viure. Qui no ha tingut mai por a viure?

La mort per a mi és moltes vegades un tema tabú, només de pensar-hi em pose molt nerviosa, em venen unes calors terribles i no puc pensar en res. D'alguna manera "viure per a morir" resumeix el nostre propòsit i em reconforta. En el moment que naixem sabem (saben) que anem a morir. Si seriem mandrosos podriem pensar que per a què viure? No servirà per a res, quan ens morirem no quedarà senyal de nosaltres. Quantes vides han desaparegut i que no sabem res d'elles? Quantes persones hauran pensat el mateix en altres temps?

Què és la mort i què hi ha després d'ella? Però si ens preocupem per saber què és i que hi ha ens perdem una de les coses més importants i que sí sabem que existeix (ho al menys som conscients): la vida. La vida què és? Despertar-se, menjar i dormir? Anar a la feina i tornar a casa? Pagar factures i pensar en el prèstec? A mi m'agrada pensar que la vida són "aquellas pequeñas cosas" de Serrat: la xocolata calenta dels diumenges, l'aire fresc d'estiu, la xerrada de les iaies al carrer, un somriure sincer, una conversació sense paraules, passejar tranquilament escoltant música, jugar com una xiqueta amb els meus cosins, gaudir d'un dinar casolà (a poder ser ben fet i d'eixos que tarden dos hores en fer-se), recordar temps passats i riure d'ells, tornar a veure antics companys, riure fins que et fa mal la panxa...

Viure és tot això i molt més. La mort... si no es viu és com estar mort.

La paret - viure per a morir

Només seran dos línies perquè no tinc més temps però només vull que penseu sobre això:

viure per a morir...

S'ha de viure per morir després? S'ha de viure per ser recordat sempre? s'ha de viure per... a què?

L'Elisenda - L'home del carrer

Avui... avui no sabia per què però no es trobava massa bé. Tenia el cap ple de pardals i no aconseguia concentrar-se en la feina. A més tenia la invitada, com cada més. Avui era el dia que ningú la podia suportar. Pot ser sortir de casa a donar un tomb, estirar les cames, desenboirar el cap i baixar d'alguna manera els dinars i sopars de tants acomiadaments d'estiu li aniria bé.

Decidit! Abans de sortir va comprovar que ho tenia tot dins la bossa: el mòbil, les claus, els moneder, el tabac ("mal vici" pensava sempre però sense ell no podia viure) i l'encenedor. El demés ja hi havia fet cap ahí per algun motiu o altre. Quatre gotes de perfum: darrere les orelles, coll, escot i als canells.

Tanca bé la porta amb les claus i en això que es gira i... cau a terra. Què havia passat? Déu ni do quin cop! L'ajuda a alçar-se un xicot que no para de demanar-li disculpes i preguntar-li com està. Com estic? El mira de fit a fit. És el veí que cada vegada que veu passar se la queda mirant, alt, amb el pél fosc, d'ulls marrons... És el veí que totes les vesprades surt a còrrer i torna tot suat, suat com ara.

L'Elisenda és imprevisible i pot ser en un altra situació se n'hauria rigut amb ell, li hauria dit que no passa res, pot ser li hauria preguntat fins i tot el seu nom perquè sempre havia pensat que era un xicot bufó; però aquesta vegada no. Li va dir que la pròxima vegada hi anés amb compte en un tó sec i tota digna es va girar mig coixa.

Llàstima de lloc, hora i dia...

Anònima o desapercebuda?

Segons mon tio no és el mateix. Ser una persona anònima és aquella no tenim dades d'ella, només sabem alguna que altra cosa. Ser una persona desapercebuda seria aquella persona que coneixem però que no es fa notar (un amic meu també diria que és de bellesa estranya o difícil de vore però aquest sentit... el deixem per a un altre dia). És a dir, si agafem cada paraula per separat ell té tota la raó... al principi jo no li veia molt la diferència.

També em va dir una cosa que em va agradar: en un poble clar que no pots passar com una persona anònima però pots passar desapercebuda si no penses en cada persona que hi ha a la cantonada, cada cotxe que passa davant teu o si creus que et trobaràs a algú. Les persones no podem ser mai anònimes perquè aquest no és el nostre pròposit. En una ciutat és normal que pugues passar més desapercebuda, coneixes a menys gent.

Tot això va vindre un dia que vaig acabar farta després de sentir-me com una bitxo estrany caminant sola pel poble. Encara no m'he fet a la idea que estic a casa... tinc una mica d'enyor...