Tradicions

Fa uns dies vaig acompanyar a una amiga a comprar llana per a que la seua iaia li fes una bufanda i un barret de llana (gorro de llana al meu poble, vamos). Vam anar a la tenda de llanes de tooooota la vida de Benicarló. De petita solia anar en ma iaia allí. Ella per a comprar el fil de fer calça i jo a mirar sense tocar... de petits sempre està mal tocar les coses (en el meu cas en raó, jo era de les que en un segon ho tirava tot a terra).

Les parets d’este lloc són especials. Està tot ple de prestatgeries on cada compartiment hi ha un tipus de llana diferent i de colors diferents. De mides diferents per a treballs diferents. Quan he anat sempre he pensat que estaria genial començar a fer una batalla campal amb els cabdells, l’única pega és que la pobra dona després renegaria perquè segur que no en quedaria cap de sencer.

Després, al mig, hi havia com un penjador de roba amb peces de llana, suposo que fetes per aquesta dona o per les dones que van allí totes les vesprades a aprendre a cosir o teixir. Hi havia una manta... quina manta! (ara em surt la vena una mica de poble) Però Déu ni do! Quina feinada però era una meravella. La vaig tocar i el primer que se’m va passar “què suau, segur que per als diumenges davant la tele aniria de conya”.

La dependenta, que és la de tota la vida i la que ens ha vist créixer tota la vida, no parava de riure. Clar, dos joves com nosaltres amb tota la vida per davant i que no paràvem de dir que allò era fantàstic. Em va fer també un altre gest que va tindre: “si voleu aprendre veniu quan vulgueu, nosaltres ensenyem a teixir”. Què contestes? “Moltes gràcies, però no tenim temps”, “cap problema, més endavant a més és gratis, no ho dubteu mai!”.

La sensació al sortir va ser de felicitat i “xé” què agust una ve a comprar! Però per l’altra banda... quanta gent segueix teixint la seva pròpia roba? La veritat és que no hi havia gaires dones joves allí. Segurament, d’ací uns anys això siga un altra tradició que se pergue. Ja vorem, només el temps ho dirà.