Viure per a morir

El dissabte a la nit vaig veure amb una amiga la pel·lícula "Cuentos de Terramar" del director de "el viatge de Chihiro", "El castell ambulant" o "La princesa Mononoke". La pel·lícula no és cap cosa de l'altre món però el missatge "general" pot ser sí que és interessant.

Els orientals tenen el costum d'introduir en els seus relats elements religiosos o creences pròpies i en aquesta pel·lícula d'alguna manera et fa reflexionar. El personatge no sap per què viu, la seva vida no té sentit i per això no té valor però com no li agrada no viu... té por a viure. Qui no ha tingut mai por a viure?

La mort per a mi és moltes vegades un tema tabú, només de pensar-hi em pose molt nerviosa, em venen unes calors terribles i no puc pensar en res. D'alguna manera "viure per a morir" resumeix el nostre propòsit i em reconforta. En el moment que naixem sabem (saben) que anem a morir. Si seriem mandrosos podriem pensar que per a què viure? No servirà per a res, quan ens morirem no quedarà senyal de nosaltres. Quantes vides han desaparegut i que no sabem res d'elles? Quantes persones hauran pensat el mateix en altres temps?

Què és la mort i què hi ha després d'ella? Però si ens preocupem per saber què és i que hi ha ens perdem una de les coses més importants i que sí sabem que existeix (ho al menys som conscients): la vida. La vida què és? Despertar-se, menjar i dormir? Anar a la feina i tornar a casa? Pagar factures i pensar en el prèstec? A mi m'agrada pensar que la vida són "aquellas pequeñas cosas" de Serrat: la xocolata calenta dels diumenges, l'aire fresc d'estiu, la xerrada de les iaies al carrer, un somriure sincer, una conversació sense paraules, passejar tranquilament escoltant música, jugar com una xiqueta amb els meus cosins, gaudir d'un dinar casolà (a poder ser ben fet i d'eixos que tarden dos hores en fer-se), recordar temps passats i riure d'ells, tornar a veure antics companys, riure fins que et fa mal la panxa...

Viure és tot això i molt més. La mort... si no es viu és com estar mort.