Art i cultura a la ciutat

Estic una mica farta de sentir a la gent que a Castelló no hi ha res per fer. S'equivoquen.

Avui he fet una passetjada pels carrers del centre. Entre apunts i exercicis cal donar una volta encara que siga per anar a comprar porqueries a la tenda del llaminadures que hi ha prop de la plaça de la Independència (alias, Farola). El meu recorregut preferit és baixar pel carrer del Corte Inglés, passetjar una mica per dins del Parc Ribalta encara que avui he agafat el camí ràpid al centre: recte des de la Ford o carrer Cardenal Costa fins a la Farola i des d'ahí ja tire cap a la plaça de l'Hort dels Corders (Huertos Sogueros) perquè té un encant especial (al meu gust, clar). El meu company de pis li diu la plaça de les Patates que Tiren Aigua. L'obra de Ripollés és una mica estrambòtica, no ho nego a més de ser el pintor de l'extrema dreta castellonenca i tenir un cotxe que deu de fer nosa a l'hora d'aparcar, però aquesta escultura té gràcia. Els colors, les formes, l'aigua... passe sempre que vaig al centre i és bonic vore als xiquets xicotets mirar com cau l'aigua o posar la mà mentre un pare despistat corre des de l'altra punta per a que no face cap dins.

Una vegada passada l'estatua de Jaume I ja vaig directe cap a Santa Clara pel túnel on sempre hi ha un músic (fa temps que no veig al de l'acordió, ho feia bé). Tire pel carreró que està ple de tendes de roba, souvenirs pijos (a vore això és el tipic Pongo, una cosa que esteticament és molt bonica però que quan arribes a casa dius "Dónde lo pongo?" encara que jo sincerament dic "a quin lloc em cap?"), una tenda de discos on escoltes la música que surt per una tele del l'escaparat, la tenda de nuvies (no crec en el matrimoni però els vestits són la canya), una tenda que sempre que passe sempre hi ha una cosa diferent, l'home que va en crosses demanant diners, la tenda de Discos Medicinales... fins a Santa Clara. Avui era VI Mostra de Bestiari on participava la Vibria petita de Tarragona. M'ha fet il·lusió veure-la... també he vist a un antic company de la Colla de Diables i al nou Cap de Colla... Ha estat bé.

Tot això en uns 20 minuts, com encara no tenia ganes de tornar a casa he anat a una galeria que hi ha al carrer Major (el del Zara, Stradivarius i totes les tendes... dic això perquè no estic segura del nom :P). És de Bancaixa i era "Miradas al Mediterraneo". No m'ha agradat, gens! Tots els quadres eren francesos!! La mediterrània té més països i França precisament no és el que més tros de Mediterrani té. Mentre mirava els quadres m'ha vingut la frase d'un escriptor d'Urugay, Eduado Galeano, que vaig llegir anit, dèia que "el arte es arte o es mierda". A vore, em sap mal dir que per a mi allò no era art perquè si la fundació Bancaixa ha decidit fer una exposició de quadres és perquè hi ha gent que n'entén que diu que això és art i és digne de veure. A mi en eixe moment (perdoneu-me els entesos) m'ha paregut m... He sortit tota indignada. L'anterior que van muntar era molt millor! Aquella tractava sobre la feminitat dins de l'art, un recull de pintores, esculptores i gravadores que havien creat paissatges, bodegons, creacions pròpies, recreat contes que et feien sentir dins dels seus quadres. Et senties d'alguna manera dins d'aquelles formes i colors.

Tota indignada i sentint una mica que havia perdut el temps he fet cap a la Llotja del Cànem. Us recomano que hi aneu, totalment, de veres. És un edifici que està molt ben conservat, hi ha llum, un bon horari de visita i molta informació cultural de la ciutat. Ara hi havia una exposició de fotografies "Fotografies de gran format a l'espai urbà". És interessantíssima si teniu temps per visitar-la i ganes de pensar davant de cada fotografia. A mi m'agrada pensar què pensa el fotògraf/a quan pren cada foto. És veu que era un concurs i la guanyadora (de Fernando Mas) és bonica, retrata a les escales d'una ciutat italiana (suposo que Roma) un xiquet recolsat contra una farola, després a una dona jove esperant a algú i asseguts a enterra a dos persones majors llegint un llibre i parlant. A mi m'ha donat la sensació de que aquelles escales era un lloc de referència per a menuts i majors, un punt de trobada o de estada durant el temps. És bonica.

Una vegada he sortit d'ahí ja me n'he tornat a estudiar i a escriure això perquè m'ha semblat una passetjada bonica en una ciutat que gaudeix de mala fama. Llàstima que no he pogut anar a altres llocs, al centre està la Casa de la Cultura que també fan exposicions però no puc anar mai, el seu horari és molt reduït i sempre tinc coses que fer. Llàstima...