Valenta

Alguna vegada t'has parat a pensar perquè som valents o en canvi ens amaguem darrere d'una capa invisible?

Quan som petits somiem, fantasegem amb situacions estrambòtiques i impossibles. Som cavallers, belles dames, mags, bruixes, bombers, metgeses, etc. que afrontem dificultats de vida o mort. En el nostre món poden haver baixes, sempre queda millor una història en una nota tràgica per a que sortiga el nostre costat més sensible, però els bons, els millors som nosaltres.

Quan ens fem grans seguim fantasejan: som empresaris de negocis ben duts, sostenibles, amb bones relacions amb el personals, som els caps de departament més intel·ligents i sense dubte més atractius, sempre tenim la resposta a cada pregunta i les situacions difícils... no són fàcils de resoldre però sempre acabem somiant que les solucionem (encara que siga passant-se part de l'argument i anar al final). Som valents i arriscats! I tenim èxit o almenys estem ben satisfets per això.

Però tot això és un somni, una fantasia creada pel nostre subconscient per a desconectar d'alguna manera de tot l'estrès. A la vida real som persones amb barreres. Jo admiro moltíssim a les persones que saben saltar-les o tirar-les a terra perquè a mi em costa Déu i ajudes. Encara que, avui em sento valenta, he fet un pas endavant i m'he barallat amb una panderola (cucaracha, és una paraula que he aprés fa poc i sempre em sorpren). El meu pis està ple d'elles!!! Pobres... no tenen casa on amagar-se en tanta pluja...

En resum, ser valenta què és? Fer front a les pròpies dificultats? Posar remei als problemes amb tranquilitat i temperament? Fer front a les pròpies barreres com la timidesa, els prejudicis físics o creences? Manies... Pot ser el més difícil de tot són les manies i la timidesa.

- Què fort!
- El què?
- Avui li ho he dit, no de la forma que pensava fer-ho des d'un primer cop, però ho he fet.
- Com?
- Per telèfon...
- Ets un cas.