Sóc una mena de gavina melancòlica, encara que, si hauria de delegir un animal per a definir-me... no seria una gavina. Ja vaig explicar el per què de la gavina fa temps. A la meua paret (física del meu niu) hi ha un munt de notes, fotografies, recordatoris d'entrades, tickets, actes on he anat, dibuixos i postals. La paret del meu blog és com un lloc on vos mostraré racons del món que em trobe.
Tinc una frase anotada que diu:
¿Som nosaltres mateixos o una imitació superficial d'aquells que ens agradaria ser? No intentes ser un tot per a tots.
Concentra't en ser tu mateixa per a tu mateixa.
Concentra't en ser tu mateixa per a tu mateixa.
És una frase per a reflexionar doncs molts dels nostres pseudònims mostren coses de nosaltres mateixa. Per què posar Dona Rebel·lada en comptes del meu nom verdader? Per què utilitzar el nom d'un altre quan segurament el teu nom és especial? Perquè la majoria de noms tenen la seva història i per això, només per això són únics.
Tot això dins del món virtual però a la vida real, per què anem vestits com anem? Segurament perquè ens agrada un tipus d'estètica i la seguim però no vol dir que sigui pròpia, o sí? Després els gustos... sempre ens els introdueixen d'alguna manera o altra: escric un bloc perquè m'ho va aconsellar un amic, m'agrada el català perquè una vegada un noi que m'agradava em va parlar sobre l'important que era vetllar per la pròpia cultura, em pinte les ungles perquè les meves ties tenen una perruqueria, m'agrada llegir novel·les històriques perquè la meva mare me les recomanava, m'encanta Vicent Andrés Estellès perquè la meva antiga companya de pis em va dir una frase d'ell... tot això és l'inici d'un sentiment, després seguir amb ell és cosa nostra. La raó principal del nostres gustos sempre ve iniciada per algú altre. Encara que, a tots els llocs hi ha gent que diu ser allò que no és.
Me'n vaig per peteneres! La frase jo me la llegeixo a sovint en veu alta perquè moltes vegades volem fer coses per a que els demés estiguen contents amb nosaltres però que al final a nosaltres no ens agraden. Concentrar-se en un mateix és pensar què ens importa de veres i a partir d'ahi anar fent. Viure tal i com t'agrada, cantant, cridant, rient o plorant, llavors des d'ahí seguir el teu camí.
2 comentaris:
Tots estem fets de les influències que rebem del que tenim al nostre voltant, les amistats, la llengua... i també del que ens han passat genèticament els pares.
El problema està en distingir què és allò que et molesta i no quedar-t'ho. Tot són herències i una vegada algú em va dir que una herència és una herència, però pots decidir si te la quedes o no.
Però com dic, el problema ve quan t'adones que hi ha coses de tu que no t'agraden que pots rebutjar perquè són herències i no saps com fer-ho.
Suposo que un primer pas és haver-te'n adonat.
És curiós això de les herències, no ho havia pensat d'aquesta manera.
Pot ser perquè sempre he pensat que una herència és allò que et deixen genèticament la familia. Encara no he heretat cap cosa de forma de tu a tu.
Sempre havia pensat en influències... però sí tot això pot ser com una herència que has de decidir si l'agafes o no. Un bon consell :D
Publica un comentari a l'entrada