Vampir - La Mascarada

Aquesta setmana he tingut molta feina i poc he pogut dedicar a la redacció dels meus petits pensaments. Per una part estan les classes, per l'altra un joc de rol. Heu jugat alguna vegada a un joc de rol? N'hi han de molts tipus des de ser una bruixa, un soldat de la tropa imperial fins a un vampir. Quan era més jove tenia uns amics que hi jugaven però per qüestió d'horaris (li has de dedicar moltes hores i això de vegades pot parèixer una mica sectàri) no podia jugar. L'altre dia un company de pis va treure el tema dels jocs de rol i casualitats de la vida, teniem a un Master!!!

Pobre, no sap quina li ha caigut, o pot ser sí. Portem una setmana crant la història humana del personatge (la seua vida estan viu). Sincerament, és una cosa molt divertida perquè pots elegir l'època que has viscut, què ha fet, com és física y psicològicament... tot! És com una mena de conte personal propi. Escrit en primera persona, pot ser més endavant us penjaré la història del meu personatge però no oblideu que tot és mentira, el que jo dic no és com sóc. Pot ser és el millor d'aquests jocs és que pots interpretar a un personatge diferent a tu però que pot ser adminiries si el conegueres personalment, o no. El vampirs poden ser molt cruels...

Vos explique una mica per damunt com és el meu personatge. És una francesa que va viure en els anys de la revolució francesa, dins d'una familia burgesa de classe mitja-alta. El seu pare tenia grans expectatives amb ella perquè pensava que podia pujar dins de la societat francesa a través d'ella però a ella no li agradava aquest tipus de gent. Gràcies a l'educació de la seva mare catalana, apren a parlar, llegir i escriure en francès i español (som un grup castellanoparlant i si li afegia més idiomes em pareixia com si fos una superdona) així que va poder sentir a parlar sobre la amazona del feminisme i Olympe de Gouges. I per qüestions maritals es va tornar una mica rebel i antisistema.

No sé com acabarem, una vegada vaig fer un intent de jugar que va acabar molt malamanet per al meu personatge (un poble senser em va perseguir per matar-me perquè volia menjar-me a la filla de l'alcade). Encara que estem tots deixant la nostra ment volar.

Sobre nacionalismes

El tema ha sortit en classe. Parlàvem sobre el Renaixement i el sorgiment de la literatura comparada juntament amb els estudis sobre història de la literatura. En aquesta etapa es reinvindicava la llibertat creativa per a defensar la originalitat per a passar després a una cosa més particular fins arribar a la part geniuna de cada poble.

A mi em dóna a entendre que en aquest moemnt és quan comencen les reinvindicacions de cada cultura, les diferències es fan més visibles però no perquè apareguen de cop, sempre han estat prensents però fins llavors ningú havia dit "mireu això, no és com això". En certa manera podriem dir que comencen les comparacions (una cosa molt lletja).

M'ha fet pensar. Al territori espanyol estem en constat lluita reinvindicativa de la cultura de cada territori. Una cultura molt amplia i rica però al mateix temps destructora (uns altres dirien opressora). El nacionalisme que em toca a mi és el català i n'estic ben orgullosa. No sóc diferent a una persona de Madrid en quants a drets i obligacions però sí en quant a cultura.

Fa temps parlant sobre el tema, un company em va dir que sí que compartiem molts trets culturals amb els madrilenys, murcians o andalusos, la cultura de viure al carrer, del menjar bé, de la festa, les ganes de fer-la petar, creences i altres coses. Encara que jo crec que tots aquests aspectes els compartim també amb tots els habitants amb els quals compartim el mar Mediterrani. El demés, cultura imposada a bones o a males maneres i sense cap dubte ens beneficia més que ens perjudica. Pot ser la confussió que algú pot tindre és per tindre les dos cultures tan unides. Però no és la pròpia.

Nosaltres ens definim per una música, una literatura, un tipus d'expressió artística, una forma de pensar, un bagatge territorial territorial que només posseïm nosaltres. No som superhomes ni superdones molt diferents als altres pobles però tampoc hom som dels altres terrritoris europeus que tenim al costat i compartim cultura.

Des del meu punt de vista, ara ser nacionalista pot ser una mica anacrònic doncs les barreres entre les persones ja no són de coneixement, tendeixen a ser barreres polítiques i econòmiques. I amb tota aquesta parrafada només volia dir cap català de sentiment no és millor que algú que hi viu a Extremadura, Múrcia o Madrid, el teu veí pot ser pitjor. A mi m'agrada relacionar-me amb gent d'altres llocs, la cultura és un canvi constant d'experiències i de coneixements però no vull oblidar quin origen tinc, doncs aquest és únic.

Ser dona (95é joc literari)

Us presento un escrit que participa en el 95è joc literari de J.M. Tibau. Una breu història que m'ha vingut al cap, una breu història que qui sap, pot ser real.


Ser dona no ha estat fàcil i menys per a ella. Des de petita pertany als braços d'un home, primer son pare i deprés el seu home. Com l'odiava.

Somiava en ser un àngel. Volar fora d'aquelles parets que tant la estrenyien. Podia tocar el cel... Però la mare li ha dit com s’ha de comportar, com ha de contestar i sobretot com ha d’aguantar. Ser ella mateixa li és molt difícil però no impossible.

Moltes vegades es queda mirant el carrer i imagina com és la vida de les demés dones que no són com ella. Tenen cames per a córrer quan senten el perill, poden moure’s pel món allà on els peus les porten. Tenen braços per a defensar-se, per a abraçar a la gent que estimen i alçar la mà per a dir prou. Tenen cap per a parlar, per a dir el què volen i que no, per a pensar.

Ella en canvi, com si fos una escultura, es quedarà allí fins que un home se l'endugui amb ell.

La bruixa de Portobello

Mentre feia temps per a llegir-me la tercera part de les bruixes de Myfair (la setmana que ve començo ja!) vaig començar a llegir La bruixa de Portobello de Paulo Coelho. Quan pregunto a la gent si s'han llegit algun llibre d'ell hi ha diverses opinions: sí, l'Alquimista o no però n'he sentit a parlar. Els qui l'han llegit, o els hi agrada o no els hi acaba de fer. En definitiva, és un autor que més o menys t'ha d'agradar el seu tipus de literatura, de vegades una mica espiritual o mística. Jo hi ha vegades que no acabo de veure què és ficció i què és realitat, perquè sí que és de veres que en algunes novel·les hi ha part personal.

La bruixa de Portobello tenia com a objectiu ser una novel·la però acaba sent un recull de cartes que un conegut de la protagonista, l'Athena, arreplega. Quan un comença no sap ben bé què passa, és una mescla d'opinions i personatges que relaten com ha estat la seua relació amb ella i com s'han sentits atrets per la seva persona/es. Però clar, estem parlant de Coelho, no pot haver cap llibre que no et faça reflexionar una mica sobre el que estàs llegint.

Si no recordo malament, Paulo venia d'una familia molt religiosa i a causa del que pensava, del mode de vida que volia dur molt diferent al que els seus pares volien per a ell, va partir moltíssim. El van internar el clíniques psiquiàtriques per a fer-li terapies d'electroshok sent una persona sense cap malaltia. Ell va deixar de creure en el Déu cristià però una trobada en un estrany li va dir que se n'anès a fer el camí de Santigo, cosa que va fer i on va apredre molt d'ell mateix. Crec que va ser com una mena de retrobament amb ell mateix i amb el què sentia. I totes aquestes experiències estan impresses d'alguna manera en tots els seus llibres.

En altres llibres com Brida o el mateix Alquimista parla d'una religió però no la religió que creu amb un déu home sinó amb un déu dona. Una perspectiva molt diferent de la que estem acostumats. Una deessa que crea i no jutja sinó que dóna amor. Bé, és una tema que t'ha d'agradar per a llegir. Creure és un altra cosa, a mi m'agrada agafar aquestes coses en pinzes. D'aquesta filosofia (no crec que se l'haja de dir religió, no crec en religions sinó en persones) s'ha d'agafar el que necessites, res més. Com deuria de ser tota religió.

La religió t'ha d'ensenyar uns valors i uns coneixements per a tenir pau en tu mateix i en la vida que t'envolta. No t'ha de jutjar ni criticar. Si fem alguna cosa la fem perquè volem, no per por al que vindrà o per la gratificació que rebrem. La persona té unes necessitats físiques i espirituals (si és que es diu així) que la religió (les segones) et pot guiar però no et pot demanar fer. La vida és plena de camins i tots duen al mateix forat però només la persona sap el que vol i no ha de ser el mateix que tots.

Vaig veure...

... una boira sobre la nostra terra. Com si d'un espectre es tractés, a l'espera d'un final. Esperant que tot allò que l'home va crear per a la prosperitat de la seua espècie, el mateix home ho destruís per la propia abarícia.

Va ser una sensació trista perquè podia veure el paissatge que hi havia darrere, muntanyes verdes, nevades per les últimes neus, mirant-nos amb certa melancolia... no comprenen com ens hem distanciat tant després de tants anys.

Podia veure com d'aquelles fàbriques sortia el fum i cobria tota aquella zona amb un núbol gris. Uns dirien contaminació, una altres, la seva pròpia sentència de mort.

De Castelló a Meliana...

Els números

L'altre dia, mentre escrivia el meme del 7, em va vindre al cap una rallada que tinc al cap, bé digueu-li com vullgueu però a algunes persones que els hi ho he comentat pensen que estic boja i que no tinc prou feina.

Heu pensat alguna vegada amb el gènere dels números? Si són masculins o femenins? De petita jo m'imaginava que si els números tenien personalitat serien homes o dones. Des de la meua innocència sempre he cregut que els números imparells eren homes i els pars dones. Així el 0 era el gros; el 1 un senyor prim amb barret, molt clàssic i educat; el 3 era el jove divertit, amb ganes de sortir; el 5 un xic simpàtic però no el més guapo; el 7 era el meu favorit i per això era el més temptador però del qual desconfiava; i el 9 era l'intel·ligent.

Els números parells eren les dones: el 2 la petita, guapa i idealista; el 4 l'adolescent, aquesta me l'imaginava sempre amb coleta; el 8 era la senyora grossa amb un abric de pell que podia fer parella amb l'1. Ara que penso, el 6 també pensava que era masculí, era un ànima lliure. Com podeu veure no té cap lògica però eren els meus personatges. Era una forma de passar el temps, hi ha qui juga a nines, a cotxes, a mares i pares, a metges... doncs jo hi havia vegades que no en tenia de ganes i preferia pensar sobre aquestes coses.

Fent una recerca per internet sobre el nom dels números m'he trobat en diferents coses. Jo sé que hi ha número que tenen nom propi, exemple: el 22 són els dos ànecs, el 15 és la nina bonica... fins que he trobat aquesta pàgina on hi ha un llistat amb el nom de cada número. Una cosa que m'he ficat és que tots els números que acaben en 7 són coses roïnes: mort, revòlver, polls, escurçó, geperut, desgràcia... què trist! Tan bonic que era el número, tan màgic, tan sobrenatural que ara pareix una desgràcia el número set.

Però bé, són números i paranoies personals de cadascú. Com jo sempre he sigut negada al do de la saviesa matemàtica (sóc de lletres pures, crec que la calculadora ha sigut un gran invent per a la meua ignorància i els matemàtics persones molt llestes que Déu les ha beneït, si és que existeix) tot allò que m'expliquen sobre els números em pareix fascinant si ho aconsegueixo entendre. Per exemple, he trobat en un altra pàgina que hi ha molts tipus de números: els parells, imparells, perfectes, prims, quadrats, al cub... fins aquí la meua gran saviesa però n'hi han molts més!. Estan els poderosos, els ondulats, afortunats, famolencs, feliços, malvats, apocalíptics... una cosa que m'ha deixat bocabadada.

Això per a mi significa que hi ha molta més gent (gent com jo) que perd el temps pensant en com poden ser el números, que amaguen moltes coses darrere tot i que no ens n'adonem. És curiòs no? O pot ser va fer molt de mal aquella sèrie de TV3 "10+2".

Elisenda - Un intrús!

Discover Jeanne Cherhal!

Des de fa dies l'Eli creu que no té privacitat... té un intrús dins del seu ordinador i no sap si li furta alguna informació o simplement hi és per plaer. Un plaer molt brut sense cap dubte. L'ordinador d'ella no és cap màquina d'ultima generació, de fet creu que és un dimoni que en comptes de tenir banyes té cables que van directe a la llum i al mòdem (quants de cops haurà perdut informació per anar-se'n la llum? quantes vegades no ha pogut acabar una feina per la endimoniada connexió?).

Però dins d'aquesta petita caixa de metall i plàstic guarda molta informació. Des de correus d'antigues parelles amb alguna que altra frase pujada de to, fotografies que no poden sortir a la llum (no fa cap delicte però poden ferir la sensibilitat i fins i tot causar ceguera a qui les veu), videos casolans de la familia, dels amics (no pornogràfics) i textos. El que més li dol és que puguen llegir allò que ella sent però no vol dir. Allò que ha conseguit treure després de moltes hores de psiquiatra (això és un altra història).

- Sóc definitivament una bleda! Per què collons no podia tenir un diari normal i corrent?

La solució era fàcil, formatejar el disc i tornar de nou. Però no era així, una persona que no coneixia (qui?) ja havia entrat dins seu sense avís. Per molt que penses no sabia qui podia ser l'intrús (o intrusa, per què no?). Sense voler va deixar volar la seua ment: podia ser un home, un antic 'amic' amb el qual va compartir molt més que paraules i com a complement de les seues fantasies volia comprendre millor el seu món... o pot ser era un ex- (aquesta paraula sempre sona com si et donès fàstic la cosa o persona a la qual va adherida) que com no podia viure sense saber d'ella l'espiava, què més podia fer? Però aquest és una mica recargolada, lleig i de molt mala persona. Les persones tenen moltes més coses a fer que espiar a les altres.

El que més li molestava no era que algú hi entrès sinó que no sabia qui. Ella no amagava res, de fet qualsevol persona que volguera agafar el seu ordinador li'l cedia. Era pot ser el qui: si era una persona de fora (un estrany, un xinès que volia dades personals bancàries o codis secrets per a entrar a bases de dades) no li anava a fer molt el paper una escriptora d'anuncis i secretaria del cap més treballador que ha vist (només li demanava escriure les convocatòries de reunió, invitacions al sopar d'empresa i notes de condol als treballadors). Però si era un veí, el veí que es va 'trobar' a la porta... quin dret tenia ell.

La Laia (una vella/moderna/valenta/estrambòtica/inolvidable/nerviosa/fantàstica/extroverida/sincera/divertida/compromesa/somiadora amiga) li va dir que això de formatejar era fàcil i que amb un CD es podia fer. Quin CD? Un verge pot ser...

El meme del 7

Què és això? I com funciona? És el primer que se'm va passar pel cap quan vaig llegir el meme del 7 al blog de Lucrècia de Borja que em passava aquesta entrada. Les normes són:

1. Incloure el vincle a la pàgina de la persona que t'ha convidat a memejar
   
2. Compartir 7 coses d'un mateix, al blog, alguns a l'atzar, altres de curiosos.
3. Convidar a 7 persones a que facen el mateix.
4. Fer saber als 7 del punt 3 que han estat convidats deixant un comentari als seus blogs.
5. Si no tens 7 amics, o ja han estat convidats... inventa-te'ls!! cerca a la xarxa, potser faces nous amics...

Les normes són simples però el nivell està alt. Com no sabia de quines set coses podia parlar (set vicis, set plaers, set manies, set imatges, set... set coses!!) he fet una cerca per google: 'set'. Si posava això em sortien un munt d'empreses, així que he posat 'siete' i m'he topat amb la pàgina del wikipedia. Així que escriure set coses que m'han sorpres del número set.

1. Per a la religió catòlica el set és un número molt recurrent: els set pecats capitals, els set sacraments, les set plagues, les set virtuts, els set dons de l'Esperit Sant entre d'altres.
   
2. Els antics astronoms que s'avorrien molt i es passaven tot el dia mirant el cel i pensant en tot allò que els hi passava pel cap van observar set estrelles (ara cinc d'elles són planetes, un astre satèlit i l'estrela solar).
3. El set es considerat un número perfecte doncs representa la suma de les coses terrenals (el núm. 4) i les coses celestials (el núm. 3). Un número màgic.
4. L'arc de Sant Martí en té set de colors: roig, groc, taronja, verd, blau, violeta i morat.
5. William Skakespeare va divir en set les edats de l'home o de la dona: l'infant, el nen, l'amant, el soldat, l'adult, l'home madur i el vell.
6. L'expressió 'estar en el setè cel ve de la religió islàmica la qual té set cels.
   
7. Que coincideix en molts llibres sobre literatura fantàstica (Harry Potter: set llibres, set cursos, set horcruxes; Les cròniques de Narnia: set llibres; etc.).

Set coses sobre el número set però ara vaig a pensar dins de la meua curta i innocent vida què significa el número set. Vaig nèixer un dia set, tinc set tases (les quals adoro i si se'm trenca alguna ploraré), el dia set acabo els exàmens, a ma casa som set cosins germans -sense contar-me a mi- i el setè dia de la setmana és el meu millor dia (com a lleó que sóc i com a persona perquè ja no treballo).

No sé si serà un número màgic però a mi m'agrada el set per ser el dia del meu aniversari. Un dia faré una reflexió sobre els números...

Les set persones a les qui els hi passo el meme són...

En veu baixa
Silenci d'això, d'allò i del qui vulgui explicar
Strahd de Homo homini deus est (un futur catedràtic de filosofia que segur que ens farà pensar molt :P)
Juanra de Palabras escritas
Joan de l'Estació
Al pensador somiejant

Les bruixes de Myfair

Fa unes setmanes vaig començar a llegir un llibre de Anne Rice, l'oferta de llançament que surt per la televisió. Sobre aquesta autora ja havia llegit uns quants llibres fa uns anys (entrevista amb el vampir, Lestat i algun que altre de les cròniques vampíriques) i em van agradar molt perquè llegir-se un llibre era un un alicient per a seguir llegint un altre, descobrir les histories d'antincs personatges que apareixien en novel·les previes.

Si heu vist 'Entrevista amb el vampir' recordareu a Lestat (Tom Cruise) com no com un vampir sinó com un dimoni per tot el que li feia al pobre Lois (Brat Pitt). Bé, això ja és a gust de cadascú però vos assegure que no pareu de llegir les cróniques doncs Lestat va ser humà i va tenir millors moments.

Però jo volia parlar-vos de les bruixes, sobre la meua impressió del llibre. NOmés me n'he llegit un i si sóc sincera, penso que triguen molt en explicar tota la trama... en aquest llibre la comnecen a escriure i no és fins al final que comences a saber part de l'història d'aquestes bruixes.

Però hi ha una cosa que m'agrada moltíssim i és que es mesclen èpoques i personatges. Relaciones families i històries que no tenen cap lligam durant les primeres pàgines. Per a alguns no els hi pot agradar este tipus de redacció, pot ser una mica pesat perquè t'obliga a estar en molts llocs i comptar amb moltes experiències (què li havia passat? ja no m'enrecorde... oh sí!).

Com que només m'he llegit el primer llibre (i en són com a mínim quatre per entendre l'història)no vos parlaré sobre un personatge que em té intrigada, el demoni. Així que vos faré una pregunta, vos agrada també aquest tipus de literatura? La que mescla èpoques, personatges i crea un món complexe. La literatura de llibre de moltes pàgines i que et dóna la sensació que pot arribar a ser un Biblia (no per l'aburradi que pot ser sinó per l'interminable que és). A mi m'encanta.

La idealització de les persones...

Discover Vanessa Paradis!

Quantes vegades heu idealitzat a una persona? Heu cregut que era com un ésser perfecte o casi perfecte la qual podia ser imperfecta però no ho veieu?

Un ésser que era humà però que els vostres ulls li conferien un aspecte santificat o místic (amb eixa llum blanca que apareix del no res darrere seu, com si portés un foco de llum a tots els llocs, en sentit metafòric clar). Un ésser que per molt que et puga demostrar que és humà amb els seus pitjors actes, gestos, paraules, sentiments... el perdones perquè és normal que siga defectuós (negant al mateix temps tot això).


El problema d'aquesta persona perfecta és que se li fundeix la bombeta. Perd tot tipus d'afecte o d'estima que li pots tindre. No sé ben bé com dir-ho, paix xom si caigués des cop des de dalt del pedestral on el tenies directament al terra però aquesta vegada sense cap matalàs de flors que solia haver abans per a suavitzar l'impacte.

A mi m'ha passat un parell de vegades aquesta sensació, per sort o per desgràcia. És una experiència que en un primer moment fa molt de mal però de la qual se n'apren moltíssim. Un aspecte que em crida molt l'atenció d'aquesta idealització és que hi ha una certa obsessió per aquesta eprsona. Sense dubte, un gran error i dels grans perquè quan una persona esdevé una obsessió deixa de ser persona. Passa a ser una imatge falsa i equivocada del que realment veem.

Nota músical= Aquesta cançó és de la dona de Jonny Deep (El profund Joanet). La vaig descobrir l'altre dia i em va agradar moltíssim. És una cançó que li va com un anell al bloc, parla sobre el costum que tenim de compara l'amor en el mar. En aquest enllaç trobareu la lletra.